Aparences

No sé per què em ve ara al cap un pessic de vida viscut, fa sis o set anys, al Gusto Giusto: un petit café, trobat per pur atzar al centre de Torí al setembre de 2015.

El Gusto Giusto es troba, exactament, a la minúscula ampliació que la severa rectitud de Via Milano concedeix perquè respire una mica la Basilica Mauriziana. Ara mateix, amb sorprenent clarividència, m’hi recorde a mi mateix: com qui admira una foto antiga o com qui visiona una vella pel·lícula de super-8. Estic assegut davall d’una ombrel·la quadrada, en una tauleta redona amb els peus de ferro colat. La tauleta un dia degué ser de marbre, però ara és de fusta conglomerada folrada amb una xapa. Ho acabe de descobrir alçant-li les faldes: primer un tapet d’hule; després una tela de color crema amb discrets estampats de motius vegetals clàssics; i, encara, una altra tela de color granat. Ben vestida, la tauleta.

Dic que un dia segurament va ser de marbre blanc, aquesta taula meua on ara torne a prendre cafè dins la pel·lícula de la pròpia memòria, perquè és igual com les que hi ha nues (sense trampa ni faldons) a l’interior. Aquelles són de marbre i tenen els mateixos i idèntics peus de ferro massís. Això fa pensar que un dia se’n va trencar el marbre, de la meua taula, i que els propietaris del local el van substituir per fusta conglomerada. Per això van vestir la taula tan abundosament: perquè no se’n coneguera el succedani. Més o  menys, com fem les persones a partir d’una certa edat, quan descobrim que tenim rompudes les ànsies, les il·lusions, les originalitats, i la corresponent dosi personal —major o menor, segons el cas—  de genuïnitat i autenticitat: per dissimular.

És curiós, perquè les taules que semblen a primera vista més luxoses són, òbviament, les vestides (més que no les de marbre). Siga com vulga, la imatge de la taula falsejada del Gusto Giusto —que ara evoque— m’invita a pensar que, ben sovint, quan una qualsevol cosa (una taula, una persona, un objecte, un projecte o una idea) se’ns presenta ricament vestida potser només és per dissimular-ne la inconsistència en la part real, íntima i essencial. Joan Fuster, de qui enguany se’n commemora el centenari del naixement, encertava a sentenciar: «Les aparences no enganyen: són aparences». I com a tals han de ser jutjades: la taula, vestida, era perfecta i hi feia el seu paper. Fet i fet, justament la seua exuberant imatge de taula vestidíssima, al costat d’altres taules igualment ben parades  davall les ombrel·les quadrades de la terrassa, és la que em va atraure, aquell dia remot de 2015, per seure allí a fer un cafè i una aigua amb gas.

El fet que davall les teles de la taula hi haguera marbre o fusta barata no restava un cèntim de confort, plaer o serena felicitat en la conversa dels clients que, com jo, hi seien amb l’excusa del café o amb la golosa litúrgia del gelato. Tanmateix... Tanmateix, forma part de la condició humana la voluntat d’alçar-li les faldes a una qualsevol cosa d’aparença perfecta (taula, persona, objecte, projecte o idea), per descobrir que l’aparença no enganya, però que és només aparença: que «les aparences enganyen en benefici nostre», com venia a dir la lletra d’una cançó de Joan Manuel Serrat (que sempre m’ha agradat, precisament, per aquesta aforística sentència).

El món, ben mirat —ai!—, és fet d’aparences. Estimar-se la vida i la gent vol dir, també, estimar el seu joc d’aparences. I també això: satisfer sempre que es pot el cuquet de la curiositat destriant-ne figuració i veritat: apreciant-ne l’habilitat i l’art de les disfresses. Tant és així, que es podria dir que la civilitat descansa sobre un antiquíssim joc de calculades boires i boirines amb què provem de maquillar, desfigurar, matisar i enterbolir la realitat. Entre la veritat i la mentida, hi ha sempre un benaurat espai per a l’aparença.

Aquesta és la cosa: entre la certesa i la falsedat, entre el bé i el mal, entre la perfecció i la misèria hi ha el benefici de la il·lusió, la fantasia, la ficció, l’art, la literatura. «Fer veure que» és també una forma de la cultura. Les aparences enganyen i no enganyen. Són només això, aparences: en benefici nostre... I és així que, sempre que puc, m’agrada revisionar, amb fidelitat cinematogràfica, el record d’aquell pessic de vida viscut fa sis o set anys al Gusto Giusto de Torino: perquè aquell record acaba d’una manera absolutament extraordinària!

Sona el «cra cra cra» de la reproducció de la pel·lícula en super-8 en què s’ha convertit aquest record meu. Soc jo, en la pantalla de la pròpia memòria, assegut a la taula del Gusto Giusto. Acabe l’anotació d’un text que sé que no publicaré sinó sis o set anys després. Tanque el quadern d’anotacions negre que sempre m’acompanya. Escure l’últim glop de l’aigua amb gas. Recull les ulleres de damunt la taula. I quan ja estic a punt d’alçar-me per anar-me’n, m’arriba una sospita: una greu d’última hora. Decidisc fer-ne la comprovació. Alce novament les faldons a la taula: el crema d’estampats vegetals, el granat, el d’hule... I tal com sospitava, la taula ja no és de fusta! És ara sòlida, dura, freda, pura; de marbre massís, blanc, amb delicades i capricioses vetes grises. Exactament del mateix tipus de marbre que les taules nues de dins de la porta del local.

Em quede parat, amb el quadern a la mà, pensant que allò no pot ser: que  és cosa de no creure. Però entenc, per fi, que la literatura pot eixamplar fins a límits insospitats el joc d’aparences que és en definitiva la vida. I que, en això, precisament, coincideix, cada vegada més, amb l’art de la política contemporània.