café del temps / OPINIÓN

Anonymous

6/06/2020 -

M’ho demana l’amiga Susi Molina, de Crevillent, públicament, en el seu molt actiu compte personal de Twitter @susimp73. Suggereix: «@joanborj, podries dedicar-li a #Anonymous un dels teus articles dels dissabtes, perquè segons mon fill (està més assabentat que jo sobre aquests assumptes), està encenent les xarxes socials.» I l’anotació de Susi de seguida obté un comentari: «D’Anonymous es podria fer una novel·la.» És una estimació que ben mereix ser tinguda en compte, perquè la fa, precisament, un dels novel·listes més productius, sòlids, premiats i llegits del país: el també amic Francesc Gisbert.

Per a mi, això d’Anonymous no passava de ser una referència vaga, boirosa, imprecisa. «Em sona, sí», hauria dit sense mentir. Però poca cosa més. Per això no puc sinó contestar-li, a @susimp73, escaridament, en un incompromés i lacònic tuit de resposta: «Uf! M’ho hauré d’estudiar...»

Arribat el tretzé dissabte de l’estat d’alarma per la pandèmia de la COVID-19, en què comence a resignar-me a parlar dels amics pel seu nom digital —amb una @ inicial, si molt convé—, prove d’atendre el suggeriment de @susimp73 i em pose a tafanejar, per damunt damunt, això d’#Anonymous. I... A gosades vida que té raó l’admirat Francesc Gisbert! Se’n podria fer no una, sinó set, disset o setanta-set novel·les!

Fet i fet, he de confessar que ara mateix tinc el cos destemplat, pels vídeos de violència explícita inimaginable —amb assassinats reals inclosos!— que acabe de visualitzar, com si tal cosa, sense buscar-ho ni voler-ho, a la pantalleta del mòbil: simplement deixant-me portar per l’atzar dels enllaços dins mateix de Twitter a partir de l’etiqueta apuntada per Susi: #Anonymous. És —ja s’entén— la manera crua, directa, eficaç i inapel·lable que el moviment Anonymous té de denunciar els terribles abusos dictatorials i policials que cada dia es produeixen en aquest o aquell altre racó del món. I val a dir que la mateixa certesa respecte de la veracitat de les imatges oferides les converteix —mentre escric, encara em sent l’estómac rebolicat— en veritables snuff movies (impossible no recordar ací la pel·lícula Tesis, d’Alejandro Amenábar), que mostren impúdicament el lamentable espectacle de la violència extrema i de la mort.

Però tornem a la qüestió d’Anonymous. Com se sap, el moviment Anonymous s’ha reactivat aquests últims dies arran de la corprenedora mort del senyor George Floyd a mans d’uns policies inqualificables, el passat 25 de maig, a Minneapolis: una mort real —realíssima!—, executada, enregistrada i retransmesa en viu i en directe per Facebook Live amb el mòbil d’un espectador. El vídeo, com és sabut, va esdevenir viral en poques hores. I milions d’ulls del planeta sencer s’han vist ja colpits per la terrible imatge del genoll de l’oficial Derek Chauvin esclafant el coll de l’indefens George Floyd, mentre aquest es lamenta: «I can’t breathe». I reitera, desesperat: «Mama! Mama!» Ho sent si no soc de tot fidel en la reproducció de les últimes paraules del malaguanyat George. He de reconéixer que les cite a partir d’una transcripció de l’escena en un web. La veritat: no he tingut prou fetge per a mirar el vídeo en qüestió, sabent com sé quin en va ser el desenllaç fatal. Però els milions i milions de reproduccions que se n’han fet, des de tots els racons del planeta, demostren que, per a la condició humana, la mort continua sent, en ple segle XXI, un espectacle tan cruel, morbós, incitant i infal·lible com en l’edat mitjana o el segle XVI.

Però perdó... Tornem al tema, que jo havia quedat amb Susi Molina que parlaria aquesta setmana d’Anonymous, no dels impulsos impúdics de morbositat que la mort desperta. Segons sembla, la reacció que aquesta comunitat o moviment virtual davant la lamentabilíssima mort de George Floyd l’ha reactivada i l’ha tornada a situar en primera línia de l’opinió pública, especialment entre els joves, després d’anys d’inacció. El moviment, que pren base en el ciberactivisme i l’hackerisme s’ha vantat des del compte @YourAnonCentral —entre altres accions— de fer caure el web de la Policia de Minneapolis i de piratejar la ràdio de la Policia de Chigago. També ha piulat un missatge que ha sacsejat l’opinió pública estatunidenca i mundial, en resposta al famós tuit del controvertit president Donald J. Trump: «It’s ANTIFA and the Radical Left. Don’t lay the blame on others!» («Es tracta del moviment antifeixista ANTIFA i de l’esquerra radical: no atribuïsques la culpa a altres»). El citat compte d’Anonymous @YourAnonCentral (amb més de sis milions de seguidors!) va publicar, el passat diumenge 31 de maig, com a rèplica al suspecte tuit del president Trump, aquesta gravíssima acusació: «You had Jeffrey Epstein killed to cover up your history of child trafficking and rape.». És a dir: «Heu fet assassinar Jeffrey Epstein per cobrir la vostra història de tràfic de menors i violació». I hi afegia l’enllaç a un altre compte de Twitter, @OpDeathEaters, on fa ara més d’un any, al febrer de 2019, es publicava el famós «The little black book» («El llibret negre»), de Jeffrey Epstein, en què quedava testimoniada una suposada vinculació del nom de Trump amb la trama de tràfic i violació de menors que va acabar amb l’empresonament del financer bimilionari Jeffrey Epstein. Mai no hi va haver un judici, ni una investigació, ni una condemna per al cas Epstein, perquè el passat 10 d’agost de 2019 aquest magnat va morir a la seua cel·la del Centre Correccional Metropolità de Manhattan. Per presumpte suïcidi.

No cal ser massa sagaç per a deduir que la greu (i indemostrada) acusació difamatòria proferida per Anonymous contra Trump sobre la base dels antics papers del Llibret negre d’Epstein és un colp baix i punyent, d’una extraordinària eficiència erosiva, corrosiva i mediàtica: però només possible des de la immunitat que proveeix l’anonimat. Adequadament adobat i mesclat amb la morbositat, la seducció i la intriga que emana de la misteriosa i inaprehensible condició impersonal i anònima de la marca Anonymous —que sembla evocar la secreta identitat de superherois com Superman, Batman o Spiderman— el missatge s’ha propagat amb aèria facilitat enmig de l’actual clima de malestar social derivat de la crisi sanitària i econòmica: un malestar barrejat, encara, amb la indignació desfermada en manifestacions i revoltes contra les reiterades mostres d’una violència policial desproporcionada i intolerable, no sempre exempta de components classistes i xenòfobs. En fi... Tot un bullitori, vaja!

De més a més, la propagació de l’acusació al president americà s’ha vist beneficiada per la curiosa aurèola de notícies, pseudonotícies, morbositats, confusions i teories de la conspiració que han estat embolcallant l’etiqueta Anonymous durant els últims dies: que si Michael Jackson va ser assassinat i hi ha un àudio seu de la vespra de la mort en què testimonia la preocupació perquè el volen eliminar; que si la princesa Diana va ser en realitat víctima d’una conspiració tramada des de l’entorn de la Casa Reial Britànica; que si als EUA hi ha testimonis i proves ocultes de la presència d’alienígenes; que si el Vaticà ha estat hackejat i han eixit a la llum 6.000 nous casos d’abusos sexuals infantils; que si Justin Bieber hauria patit abusos en la infantesa; que si la mort de l’actor Paul Walker no va ser una accident; que si... Maria Santíssima! El fet és que el nom d’Anonymous i totes les seues suposades revelacions han circulat com la pólvora, per mig món: fins a ma casa, i la de Susi Molina, i la Francesc Gisbert. I ara, també, fins a la vostra, si és que heu tingut l’amabilitat de llegir aquest article fins a ací.

Però la qüestió és: qui o què és això d’Anonymous? Com opera? Quina n’és la clau de l’èxit comunicatiu i mediàtic, d’abast internacional? Doncs bé: Anonymous no és ben bé ningú, ni tampoc res en concret. Per no ser ni tan sols no és cap organització mínimament sistematitzada, estructurada i definida. Per no disposar no disposa ni d’un marc ideològic referencial. És, simplement, el nom d’un moviment, un fenomen, un hashtag, una comunitat virtual o —si es volia formular amb un punt de pretensiositat— una imprecisa subcultura d’Internet. Vull dir: que a l’empara de l’etiqueta Anonymous, qualsevol fill o filla de veí pot contribuir anònimament a generar opinió i airejar informacions —veritables o falses, fonamentades o destrellatades, legals o il·legals, lúcides o aberrants— que, sense la referida condició d’anonimat, potser no podria, no voldria o no gosaria fer.

En els orígens de la denominació del fenomen Anonymous, en la primera dècada del segle, alguns documents amb una tèbia intenció programàtica ja donaven compte de l’essència difusa, esvaïda i inconcreta del moviment. Em quede, en aquest sentit, amb unes aclaridores —o definitivament desaclaridores!— paraules del periodista nord-americà Chris Landers, que l’any 2008 provava d’explicar què era allò d’Anonymous: «Anonymous is [...] the first internet-based super-consciousness. Anonymous is a group, in the sense that a flock of birds is a group. How do you know they’re a group? Because they’re travelling in the same direction. At any given moment, more birds could join, leave, peel off in another direction entirely.» Traduït en vernacle, el senyor Landers venia a dir: «Anonymous és la primera superconsciència basada en Internet. Anonymous és un grup, en el mateix sentit que un ramat de pardals és un grup. Com saps que són un grup? Perquè viatgen en la mateixa direcció. En un moment donat, més ocells s’hi poden afegir, o poden marxar, o poden agafar una altra direcció.»

La idea d’una superconsciència basada en l’anonimat que Internet pot procurar, sense regles ni patrons, ecumènicament oberta a qualsevol ciutadà o ciutadana, i comparada amb el vol sincrònic, harmònic i lliure d’una flocada d’ocells, resulta sens dubte molt i molt atractiva. Especialment per a esperits joves queb troben en Internet un hàbitat allerat i afable per a la socialització. És com un redós impune per a l’anarquisme, on tot s’hi val i qualsevol manifestació impensable en la societat regular —qualsevol acció delatadora, compromesa, il·lícita o difamatòria— resulta perfectament perpetrable: sense represàlies, sancions, penes ni restriccions.

Tanmateix... Nihil novi sub sole. On hi ha la novetat? Què diferencia —posem per cas— la piulada d’un compte anònim de Twitter amb l’etiqueta #Anonymous respecte d’una pintada antifranquista clandestinament estampada sobre un mur o una paret pública en els anys seixanta o setanta? Què distingeix el missatge irrastrejable d’un autoproclamat activista d’Anonymous en aquest o aquell racó d’Internet respecte de les informacions que secretament va facilitar el senyor William Mark Felt, Gola Profunda, als periodistes Carl Bernstein i Bob Woodward, del Whashington Post, quan es va destapar el cas Watergate? Quina diferència hi ha entre l’últim comunicat anonymousista enllaçat en Facebook, WhatsApp o Instagram i els pasquins anònims que es van escampar pels carrer de la ciutat de València, la nit del 10 d’agost de 1570, contra el patriarca Ribera i els jesuïtes per l’afany de voler controlar la Universitat?

L’única diferència, clarament, és el mitjà: la democratització de la festa de la comunicació que Internet ha propiciat; la il·limitada capacitat que ara té qualsevol persona —o grup de persones— per a emetre un missatge i aconseguir que arribe a mig món sense necessitat de més recursos ni més avals de poder que un mòbil, una tableta digital o un ordinador; la relativa simplicitat per a posar en circulació, anònimament, informacions, idees, imatges i enregistraments. Heus ací un exemple irrefutable d’aquesta diferència essencial: sense Internet i la macabra evidència de les imatges retransmeses en viu i en directe a través Facebook Live, el cas George Floyd potser hauria quedat reduït a un simple: «La teua paraula contra la meua». O, a tot estirar —en el millor dels casos!— en un incert, ambigu, abúlic i intranscendent: «No. Això no deu haver anat així. A saber què hi va passar, en realitat! No et cregues tot el que vagen contant per ahí els antisistema...» La mort del malaguanyat afroamericà de Minnesota no tindria ara mateix una entrada de Wikipedia («Killing of George Floyd») en cinquanta-dos idiomes diferents —una vintena d’idiomes més que, posem per cas, l’entrada del genial pintor Joaquim Sorolla. Ni —evidentíssimament— tampoc el seu nom ni el d’Anonymous no haurien eixit mai a col·lació en un article com aquest.

Al capdavall, la tecnologia —la complexa xarxa digital de comunicacions personals que s’ha anat teixint a ca Internet, amb totes les sofisticades i infinites prolongacions— ens està demostrant que no podia ser més certa la vella màxima: «La informació us farà lliures.» O era la veritat? Tant se val: perquè no és sinó amb la informació que ens podem apropar als dominis d’això que convenim a denominar la veritat. La bona qüestió és que ara, com mai, la democràcia —la utòpica idea de democràcia— disposa del garant afegit de la informació franca, indiscriminada i expedita. Que ningú no s’equivoque: l’anonimat no garanteix, en si mateix, de cap de les maneres, la veracitat de la informació. En absolut: ans el contrari. Els missatges d’Anonymous —dels milers i milers de pardals que volen i piulen per les xarxes socials a l’empara d’aquesta soferta etiqueta digital— poden ser perversos, denigrants, aberrants, tendenciosos, pèrfids, demencials, impietosos, degradants, injuriants. Però també n’hi pot haver —i n’hi ha, de fet, sens dubte!— que exerceixen de benèfic i necessari contrapés davant dels abusos del poder: en pro de la transparència, la justícia, el coneixement, la raó i la llibertat.

En podran dir Anonymous, si volen, els friquis d’Internet. Però és en realitat, això que més prosaicament en solem dir la força de la gent: una força ara efectivament empoderada per mor dels recursos digitals i la ben travada xarxa de les comunicacions universals. Només que aquesta força de la gent —ai!— igual pot menar a la fatalitat irreversible del precipici, la malaurança i l’abisme, com a l’anhelat Seté Cel del lliure albir, el plaer, l’amor i la felicitat.

Tots som, al capdavall, si bé es mira, la força de la gent. Tots som Anonymous: l’«un entre tants» que referia el superb Estellés en el Llibre de meravelles. Heus ací la revolució d’Internet i de la comunicació digital: que qualsevol fill o filla de veí té ara una veu per a esperar, callar, treballar, badallar, gemegar, ofegar, pregar, barallar, tallar, aguardar, lluitar, foradar, dormir, guaitar. Una veu per al cant, la fúria, l’espant, el sospir, el sonet, la bala, la nit, l’amor i la mort.

Aquesta em pense que és la veritable i transcendent qüestió que hi ha al darrere del fenomen d’#Anonymous, estimada Susi: que el quart poder de la premsa, la informació i l’opinió —la noció de quart poder que Edmund Burke ja augurava en el segle XVIII— recau, com mai abans no havia recaigut, en la força de la gent. Per exemple: de gent com tu, que cada dia tuiteges missatges esperonadors i vindicatius des del teu molt actiu compte de Twitter @susimp73. Altrament dit: totes i tots som ara el quart poder. El mòbil d’un transeünt emetent en directe una acció criminal pot fer canviar el món tant o més que el Whashington Post —i tots els lobbys de poder que el mantenen! I, així, la profunditat de l’abisme on caurem o l’alçada del cel on volarem dependrà, ben probablement, de l’habilitat, la sensatesa i la responsabilitat que demostrem a l’hora d’exercir-lo, aquest valuosíssim poder.

Hi insistisc: totes i tots som ara el quart poder. El sabrem aprofitar, amb un mínim de trellat, per a volar fins al Seté Cel —i més enllà?