Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

T’HA EIXIT UN FIL PRECIÓS / OPINIÓN

Anar de concert amb nanos

7/02/2019 - 

Què passa si al teu nano de 15 anys no li agrada el trap? Ni Rosalia? El recordes amb 12, i potser abans, fan total dels Manel, però tampoc és que se t’haja fet un hooligan d’Obrint Pas, La Gossa Sorda i Dani Miquel (i ara seré políticament incorrecte i diré “marededeusenyordelsdesemparats perduts, gràcies a sant ukelele i santa bandúrria!”). Tot i que li agraden, tampoc vols que siga un d’aquells joves que s’han trobat ara amb Queen, per la força mediàtica i continuen engrossant els royalties de Sir Brian May a base de merxandatge. Vols que tinga “experiències musicals” autèntiques, de les de vore en directe com s’ho fan uns jovenets que comencen en això de les melodies i prens la gran decisió: te’ls portes de concert, a ell i al seu germà de 8 anys. Hi ha tot un moviment a favor de què els menors puguen entrar als concerts de música en les sales, el lloc on la litúrgia és més “autèntica”, diuen. De moment, la millor opció és un teatre, públic a més, que ofereix una bona programació. Triem l’actuació de l’última gran esperança del pop d’arrel valencià, els santvicenters  Els Jóvens, una banda que, tot i el seu nom, ja compta amb algun que altre membre que pentina canes (prematures, segur). I em vaig trobar un filó, perquè a la sala hi havia canalla de totes les edats, nadons de pocs anys inclosos.

Últim avís, la funció començarà en un minut, els llums s’apaguen, se senten els sons (una mica fantasmagòrics) de Ja venen les vermaores, el clàssic d’Al Tall… i la primera al front: tots els nanos menors de 4 anys de la sala enceten un canon de plors, absolutament rítmic i potent, que se sopreposa al crescendo que serveix d’intro a la banda. La resta del públic no pot evitar els primers somriures, tot i que ja comencen a aparèixer alguns gestos facials de desgrat. Ixen els músics i no poden evitar copsar l’efecte provocat entre la xicalla. Com que ho tenen a prop encara, els sembla tendre i en faran esment en els parlaments al llarg de l’actuació. 

Potser no ens n’adonem, però estem construint una societat que gira al voltant de les necessitats i els interessos dels adults, adultocèntrica que en diuen, i no passa un dia que a les xarxes no apareguen mencions a vagons del silenci (on tenen vetada l’entrada els infants), hotels per a adults, restaurants per a singles i parelles sense nanos, activitats culturals perquè els pares “puguen descansar”, d’aquí a no res inventaran silenciadors per a nadons. El plor s’entén com un acte voluntari que s’ha d’ensinistrar i molta gent mesura la qualitat de la paternitat/maternitat en la capacitat que tenen els progenitors perquè els seus fills pasen desapercebuts quan es troben envoltats de desconeguts. Soles cal pegar una volteta pels fils de Twitter o els comentaris als posts de Facebook, cada vegada que algú es queixa que a la cua d’un cinema un xiquet maleducat ha ensopegat cinc vegades amb les seues cames, o si en la consulta de la metgessa un protoadult de 6 anys no es comporta com això, com un “adult responsable” i es deixa inspeccionar per unes mans alienes o anegar els ulls de líquid dilatador per a una revisió ocular. 

El que més sobta és la joventut de la majoria dels indignats per l’agressió al seu espai personal dins l’espai públic.

Tornant al concert, trobe que Els Jóvens s’haurien de plantejar de fer un concert destinat només al públic infantil i juvenil, la conjunció de delicatessen instrumentals, humor i bonhomia és un cóctel que funciona molt bé davant d’este públic. Cançó rere cançó, de vegades se sentia alguna veu infantil fent comentaris, o el trepitjar de petits peus pels passadissos. Xssssssssssssss, ja sabeu, aquella onomatopeia tan gràficament expressada pel cartell de la infermera posant-se el dit davant dels llavis, reclamant silenci, la tècnica de la qual molts es pensen que els bibliotecaris aprenen en una assignatura específica de la carrera. Pep i René, els dos frontmen d’Els Jóvens, no van fer cap comentari al respecte, llevat d’algun somriure còmplice. 

La batalla entre pares i “adults que volen portar una vida tranquil·la” està servida. Calen més activitats culturals on els nanos puguen “molestar”.

next
x