Amparo Navarro i Maria del Mar Bonet

El passat dimarts —regals de la vida— vaig tindre l’honor d’acompanyar la rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro Faure, i el vicerector d’Estudis, Qualitat i Llengües, Francisco Torres Alfonsea, al solemne acte de lliurament de Medalles d’Honor i Premis de la Xarxa Vives d’Universitats, que va tindre lloc a la Sala d’Actes de Rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’expedició venia adobada amb una mínima dosi d’orgull, per tal com la Universitat d’Alacant hi tenia un protagonisme doble. Per un costat, el llibre Parlar de sa. El llegat mallorquí a la Marina, acurat per Joan Lluís Monjo i Mascaró i publicat pel Servei de Publicacions de la UA, resultava mereixedor del Premi Joan Lluís Vives a l’edició universitària en la modalitat de «millor llibre de ciències socials, arts i humanitats»; per l’altre, la concessió de la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats a Maria del Mar Bonet —el plat fort de la sessió— es produïa també a proposta de la Universitat d’Alacant. I corresponia, per això, a la rectora de la nostra Universitat, Amparo Navarro, la responsabilitat i l’honor de pronunciar-ne la corresponent laudatio entre el conjunt de rectores, rectors, vicerectores i vicerectors reunits per a l’ocasió, procedents de les vint-i-dos universitats del ponent de la Mediterrània que integren la Xarxa Vives.

Tot i que el vol Alacant-Barcelona havia d’haver eixit a les set del matí, amb temps més que suficient per a atendre el programa d’activitats de la jornada, el retard de prop de quatre hores amb què ens va obsequiar la companyia aèria que l’operava ens va obligar a fer una veritable gimcana per les terminals dels aeroports de l’Altet i del Prat fins que vam aconseguir que un taxi ens portara fins al Rectorat de l’Autònoma just a temps per a unes brevíssimes salutacions de cortesia i, sense solució de continuïtat, poder iniciar l’acte acadèmic. Enmig del tsunami d’autoritats, Maria del Mar Bonet, elegantíssima —pantalons negres, brusa i jaqueta blanques—, ens esperava al despatx del rector de l’Autònoma amb un gest d’agraïment per a la nostra rectora. Els serveis de protocol de la Universitat amfitriona i de la Xarxa Vives ens explicaven, ja amb un somriure de tranquil·litat i satisfacció per veure’ns finalment presents, que havien estat seguint les vicissituds del nostre vol amb el cor en un pessic, i que igualment havien pogut seguir en directe les progressions de la nostra gimcana gràcies a la informació puntual que, a cada moment, els havia estat facilitant el vicerector Paco Torres. «Però el cas és que ja sou ací, feliçment, i que heu arribat a temps per a l’acte.»

I sense temps per a dilacions i retòriques, vam passar a l’espai litúrgic de la Sala d’Actes. El rector de l’Autònoma, Javier Lafuente, com a amfitrió i actual president de torn de la Xarxa Vives, va ser qui va fer les sabudes paraules de salutació, i va donar pas al lliurament del Premi Jesús Tuson sobre Diversitat Lingüística, i als Premis Joan Lluís Vives a l’Edició Universitària. Tot seguit, per fi, va arribar el moment de lliurar les Medalles d’Honor, com a màxima distinció que poden atorgar conjuntament les vint-i-dos universitats aplegades en la Xarxa Vives, «en reconeixement a la trajectòria professional, el compromís amb la ciència, la cultura i la societat que, des de diferents àmbits i disciplines, han desenvolupat les persones homenatjades.»

Primer va ser el torn de la científica Alícia Casals i Gelpí. En el seu cas, la laudatio va ser a càrrec de Daniel Crespo Artiaga, rector de la Universitat Politècnica de Catalunya —jaqueta grisa, camisa blanca, corbata amb estampat grana. A una hora de camí es veia que la senyora Alícia Casals és una veritable personalitat en el camp de la investigació: una dona excepcional. Els seus treballs sobre robòtica intel·ligent amb aplicacions mèdiques no solament disposen d’un merescut i reconegut prestigi internacional: són també una demostració claríssima que la tecnologia i el coneixement resulten  determinants per a la millora de la qualitat de vida de les persones (i, fins i tot, en la mateixa preservació d’aquest bé suprem que és la vida). Així ho testimoniaven, justament, les seues últimes paraules en la intervenció d’agraïment: «Estic molt contenta de rebre aquest premi i de compartir-lo amb la Maria del Mar Bonet. Jo no tinc la seua veu, però haig de dir que canto amb un grup, al poble. [...] Cantem. Desafinem molt, però hi posem convicció. En tot cas, espero que la meua veu, no molt bona, hagi arribat... I que, entre la meva i la de molts altres, aquesta projecció del coneixement ajudi a fer el món una mica millor.»

Aquesta, ben mirat, és exactament la utopia que, per damunt de qualsevol altra consideració —em fa l’efecte—, dota de sentit ple una institució com la universitària. Senzillament: que «la projecció del coneixement ajude a fer el món una mica millor». El cas és que, amb aquest missatge de l’enginyera mèdica Alícia Casals surant encara en l’aire de la sala, va arribar el moment culminant de la sessió: el lliurament de la Medalla d’Honor a la cantant Maria del Mar Bonet. I la nostra rectora, en la laudatio —permeten que no hi sàpiga dissimular un punt d’orgull—, va triomfar com la Coca-Cola.

Amb un valencià impecable, que Amparo Navarro s’ha esforçat a aprendre i defensar degudament, després de les salutacions protocol·làries va iniciar el seu parlament citant els celebèrrims versos del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: «Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble, / i seràs per a sempre poble»... Ja s’entén: per a argumentar que Maria del Mar Bonet, al llarg de tota la seua vida professional, ha estat capaç, efectivament, d’assumir la veu del seu poble i ser per a sempre poble, per mitjà d’una trajectòria caracteritzada, entre moltes altres coses, «per l’amor a les paraules, l’exquisida sensibilitat estètica, l’anhel de democràcia i llibertat, el compromís cívic per un món millor, l’estima i el respecte per la tradició i la cultura pròpies, la sensualitat i la tendresa, la rebel·lió contra les mil i una formes del totalitarisme i, d’una manera molt especial, la bellesa de la llum, la terra, el vent, els ports, les illes, les platges, la gent i les maneres de viure que es produeixen a les ribes de la Mediterrània.»

Durant la seua intervenció, la rectora alacantina va recordar, oportunament, que «Maria del Mar Bonet, amb cada recital, cada actuació, cada música, cada text, cada vers, cada disc i cada cançó, ha anat construint (per dir-ho amb les paraules que Joan Manuel Serrat va manllevar a Raimon) “la banda sonora d’un temps i un país”.» I va posar l’èmfasi que no es tractava d’un temps i un país qualssevol, no, sinó —precisament— «el temps i el país protagonistes de l’aventura cultural i cívica potser més remarcable dels últims seixanta anys a l’Europa Occidental. És a saber: l’aventura del viatge compartit que hem fet —i estem fent, i continuarem fent— cap a la utopia de la normalitat, la dignitat, el coneixement i la civilitat. El viatge del blanc i negre al color. De la foscúria a la llum. De la dictadura a la democràcia. Del vicarisme a la llibertat. De la supeditació a l’autoestima. De la ignorància a la consciència. Del patriarcat a la sororitat. De l’opressió a l’autonomia. De la petulància a la tendresa. Del colp al poema. Del puny a la paraula. Del desficaci al seny i al trellat. De la pols al desig. De la mort a l’esperança. O, per dir-ho a la manera d’un vers de Carmelina Sánchez-Cutillas: “des de l’abisme de la cendra al foc!”»

Després de fer un repàs a la discografia de Maria del Mar Bonet, a les seues fructíferes col·laboracions amb altres músics, i als poetes clàssics i contemporanis que Maria del Mar ha musicat i ha contribuït a popularitzar, la rectora Amparo Navarro va portar el discurs a un terrenys més personal, i va agranar cap a casa referint «el personal testimoni de l’adolescent il·lusionada i somniadora que un dia vaig ser, i que va tenir el privilegi d’assistir a un recital oferit per Maria del Mar Bonet al Teatre Principal d’Alacant» i «l’estimadíssim record del concert històric que la cantautora mallorquina va oferir a primeries de novembre de 1990 a l’interior de la Basílica de Santa Maria d’Elx —l’espai sagrat on es representa el Misteri d’Elx—, en el marc del Primer Festival de Teatre i Música Medieval.» I va saber connotar amb un heterodox i exquisit to líric la laudatio comparant la veu de Maria del Mar Bonet «amb la força imperiosa d’un coll de mar enmig d’una tempesta i, alhora, la delicada sensualitat de la llum de la lluna temptejant camins de fantasia, a flor d’aigua, en una platja encalmada. Posem per cas —per què no?—: la platja del Postiguet d’Alacant en una nit de Sant Joan...»

Encara més, la rectora Amparo Navarro —exquisidament vestida, precisament, de blanc i de blau— va voler defendre: «En la veu de Maria del Mar Bonet fan niu tots els blaus i tots els blancs de la mar Mediterrània. I per això, quan la sentim cantar, és com si l’esperit se’ns amerara amb un aire salobrenc —viu, íntim, joiós, penetrant i incitador— procedent d’illes i ribes, cales i penyes, ports i velers, platges i serres; viles, ciutats, pobles i gents de tots i cadascun dels racons de la Mediterrània: un vent de mar que ofrena versos, delits, anhels, quimeres, vides, esperances i amors secrets.»

En la conclusió, finalment, per tancar el cercle, Amparo va reprendre els versos d’Estellés citats a l’inici, reiterant que «fa l’efecte que, en veritat, Maria del Mar Bonet ha assumit la veu d’un poble, que és la veu del seu poble —que és la veu de tots els nostres pobles, universitàriament agermanats en la Regió Vives», per vindicar «que això és una classe de sort que ben mereix ser estimada, reconeguda i honorada amb un gest institucional com el de la Medalla d’Honor. Perquè un poble sense veu seria un poble mut: un poble trist, mort i vençut. I no: no és el cas; no és el nostre cas. Perquè, amb genial excel·lència, Maria del Mar Bonet ha obrat l’humaníssim miracle d’assumir la veu del seu poble; i ser la veu del nostre poble; i fer que siguem, per a sempre, poble.»

Mentre el públic assistent premiava amb una llarga i efusiva ovació la laudatio de la rectora Amparo Navarro, el secretari executiu de la Xarxa Vives d’Universitats, Ignasi Casadesús, em va buscar —i em va trobar— amb la mirada, i em va adreçar un gest del tot significatiu. Amb els ulls plens d’una llum satisfeta, va ajuntar el tou dels dits polze i índex de la mà esquerra, els va portar als llavis i va fer com si els besara. Com volent dir: «Quina canya de rectora teniu, a Alacant!»

Tanta va ser l’emotivitat desfermada pel parlament de la rectora Amparo Navarro en l’acte de l’Autònoma de Barcelona que Maria del Mar Bonet, en el moment d’eixir a recollir el premi, es va veure sobrepassada per les emocions. Fins al punt que va trencar a plorar, involuntàriament. Naturalment, la cantant va recollir un sorollós aplaudiment d’afecte i comprensió per part del públic. I es va haver de servir una copa d’aigua per a asserenar-se abans de poder dirigir, per fi, unes paraules d’agraïment. «Ostres, que fort! La rectora ha impressionat fins al punt del desarborament emocional una dona com Maria del Mar Bonet, que porta quasi seixanta anys d’ofici damunt dels escenaris!», vaig comentar, després, amb el vicerector Paco Torres.

En efecte: l’excepcional cantant Maria del Mar Bonet no va poder ni va voler dissimular l’emoció de l’instant. «Us he de dir que estic absolutament emocionada», va confessar. I va ser ací que la incontinència del plor li va trencar la veu. Assecats els ulls amb un mocador, es va refer i va aconseguir reprendre el fil de la intervenció per a venir a dir, entretalladament: «Gràcies per les paraules tan boniques i tan sentides de l’Amparo Navarro que, des de la Universitat d’Alacant, representa tot allò per què jo estic ací avui. Moltíssimes gràcies, Amparo, perquè la veritat és que em costa de començar... El fet d’emocionar-se és com un entrebanc per a poder començar sense perills de tornar-se a emocionar. Perquè és veritat: m’ha agradat moltíssim i he plorat una mica. Moltes gràcies: moltes gràcies!»

Què volen? Es veu que amb l’edat m’estic fent una mica sentimental. Però aquesta setmana —amb risc evident de semblar un mer pilota— no em puc estar de confessar-me públicament fan de la meua rectora i de felicitar-la per l’èxit de la seua intervenció a Barcelona, entre els rectors, les rectores, els vicerectors i les vicerectores de les vint-i-dos universitats de la Xarxa Vives. Trobe de justícia agrair-li la sensació d’orgull que em va envair al final de l’acte. En moments així  —regals de la vida— un pot sentir vivament el privilegi de formar part d’una institució com la nostra Universitat. I es referma en la percepció d’un cosa que ja intuíem: que la Universitat d’Alacant no solament és una Universitat gran, sinó també una gran Universitat.

Gràcies, Amparo. I enhorabona, Maria del Mar.