"America first"

«America first». «Amèrica primer»: d’acord. Però no deu ser precisament quant a velocitat i eficàcia —ni tampoc quant a racionalitat— a l’hora de comptar i recomptar vots. Perquè sembla cosa de no creure, però quatre dies després del dia dels vots encara planeja una enutjosa i preocupant incertesa sobre quin serà el president dels estat Units d’Amèrica per als quatre pròxims anys: si el senyor Joe Biden o si el senyor Donald Trump.

Ningú no pot qüestionar que els Estats Units d’Amèrica són, en milanta i un aspectes de la vida pública, un model envejable, un exemple de bones pràctiques, un camí a seguir. No debades, els nord-americans poden vantar-se de ser una de les democràcies més antigues i sòlides del planeta. Fet i fet, la mateixa data de les eleccions presidencials (en aquesta ocasió, el dimarts 3 de novembre), s’explica d’acord amb una curiosa llei federal que enguany ha complit 175 anys d’antiguitat.

Sí: 175 anys. Perquè va ser l’any 1845 quan es va aprovar la unificació del calendari electoral nord-americà a fi que tots els estats pogueren votar un mateix dia. Exactament: el «primer dimarts després del primer dilluns de novembre». Que per què aquest dimarts? Doncs per raons vinculades a la societat nord-americana de primeries del segle XIX, eminentment agrària i religiosa, quan els homes blancs eren els únics que podien exercir el dret de votar i, dispersats pel territori, havien de fer majoritàriament llargs desplaçaments per a poder-lo exercir, aquest dret. Es va buscar, per això, una data en què les collites ja s’hagueren acabat, però en què el clima encara fora prou benigne per als viatges, sense les inclemències de l’hivern. I hi havia, de més a més, el factor religiós: no podia coincidir amb l’1 de novembre, Tots Sants; ni tampoc no podia ser dissabte, en què els jueus celebraven el sàbat; ni tampoc diumenge o dilluns (les eleccions dilluns haurien forçat a viatjar en diumenge, el dia de les pràctiques religioses dels cristians); etc.. Igualment, raons pràctiques de caràcter comercial desaconsellaven convocar les eleccions dimecres, perquè, com se sap, els dimecres és quan es fa mercat a la majoria dels comtats dels Estats Units d’Amèrica.

Així, doncs, enguany fa 175 anys va quedar instaurada en el calendari nord-americà, cada quatre anys, la tradició del Tuesday after the first Monday in November: el dia gran de les eleccions presidencials. Però és el cas que avui dissabte, quatre dies després d’haver-se tancat els col·legis electorals d’aquest dimarts políticament crucial, ombreja encara el dubte sobre aquestes eleccions que són, sens dubte, les que desperten una major expectació mediàtica a escala planetària. Tots, a aquestes alçades de la pel·lícula, en sabem el perquè: en primer lloc, perquè el tsunami de vots anticipats, emesos per correu, ha alentit excepcionalment el recompte dels vots; i en segon lloc, perquè el tradicional sistema d’elecció indirecta, amb l’anomenat winner takes all (‘el guanyador s’ho emporta tot’), fa que un mínim marge de paperetes puga decantar la totalitat dels vots electorals que corresponen a cada estat.

Totes i tots ho hem aprés, en aquestes històries eleccions presidencials nord-americanes: no importa gens ni mica guanyar amb un 50,1 % dels vots contra un 49,9 % o fer-ho amb un 99,9% contra un 0,1 %. És igual: qui guanya s’emporta, en un cas i en l’altre, tots els compromissaris de l’estat qüestió. Només els estats de Nebraska i Maine són excepció en això, i tenen fórmules pròpies que possibiliten una assignació mixta. 

Així, doncs, en el cas d’una contesa electoral tan igualada com la d’enguany, un pomell de vots pot condicionar-ho tot. I no és fins que es disposa d’un recompte definitiu i últim que queda garantida i blindada la victòria del nou president. Ahir al migdia, per exemple, a l’estat de Geòrgia, amb més del 99% dels vots escrutats, ningú no s’atrevia encara a declarar guanyador un bàndol o l’altre, per tal com, a les 10:20 h (hora europea), segons les emocionants dades que The Associated Press anava oferint en temps real, Donald Trump hi havia recollit 2.448.232 vots, mentre que Joe Biden en tenia 2.447.769. És a dir: 463 vots menys. Però a penes vint minuts després, a les 10:40 h els resultats es capgiraven en favor de Biden: s’hi comptaven 2.448.454 escrutinis per als rojos (que allí, al contrari que ací, és el color dels republicans) i 2.449.371 per als blaus (el Democratic Party), que passaven davant. I clar: aquestes poquíssimes dotzenes de vots confiats a un costat o a l’altre seran els que acabaran per marcar un marge de diferència decisiu, de 32 punts, entre demòcrates i republicans (Geòrgia té 16 vots electorals, que segons vagen a un costat o a l’altre, se sumaran a un candidat i no a l’altre; o bé a l’altre i no a l’un!) en el còmput definitiu dels 538 vots electorals —que són els que estableixen en 270 els vots electorals necessaris per a aconseguir la Presidència més prestigiosa i poderosa del món. 

La conclusió, per tant, és que de res no serviran els dos milions i mig de vots del partit perdedor a Geòrgia: seran tan inútils com els poc més de seixanta mil vots que en aquest estat ha obtingut la senyora Jo Jorgensen, del Libertarian Party. No: no serviran de res. Perquè el winner takes all que regula el procés electoral americà deixa amb un pam de nassos —neta: amb una mà davant i l’altra darrere, com Camot— l’opció finalment no guanyadora.

Per això és que tots els interessats en el comicis nord-americans han hagut d’assistir enguany amb dilatada expectació a l’espectacle d’aquest agònic recompte de vots en estats tan disputats —tots ells decisius!— com Wisconsin (amb 10 vots electorals en joc, i percentatges del 49,6 i el 48,9 %, per a demòcrates i republicans, respectivament), Arizona (11 vots electoral, 50,1 % i 48,5 %), Michigan (16 vots electorals, 50,6 % i 47,9 %), Florida (29 vots electorals, 47,9 % i 51,2 %)... O els casos sagnants de Pennsilvània (20 vots electorals), Nevada (6 vots electorals), Carolina del Nord (15 vots electorals), a més de la ja referida situació infartant de Geòrgia (16 vots electorals), en què tots dos candidats han superat amb escreix la barrera del 48 % dels vots, per la qual cosa resultava tan difícil declarar resultats definitius.

La veritat: sembla cosa de no creure, això que passa als Estats Units d’Amèrica, amb aquest rocambolesc sistema electoral. Perquè menystenir i reduir a la pura insignificança els vots de les opcions no guanyadores pot conduir, fins i tot, a la greu paradoxa que el candidat més votat no siga el que, al final de la correguda, resulte efectivament elegit president. Aquesta possibilitat, com se sap, no és —ni de bon tros— una pura especulació teòrica: és, exactament, l’escenari que es va produir ara fa quatre anys, quan en les eleccions presidencials de 2016 Hillary Clinton (que hauria pogut ser la primera presidenta de la història dels EUA) va obtenir un total de 65.844.954 vots de suport i, en canvi, Donald Trump, amb només 62.979.879 (2.865.075 electors menys) —massa ho sabem—, hi va aconseguir ser proclamat president gràcies a una millor traducció d’aquests vots en els 538 representants que, a fi de comptes, són els qui en realitat elegeixen president. No va ser, aquest de Trump el 2016, l’únic cas de president nord-americà investit sense haver obtingut la victòria en l’anomenat vot popular: també John Quincy Adams va ser proclamat president el 1824, a pesar que Andrew Jackson va obtindre més vot popular que ell; Rutherford B. Hayes i Benjamin Harrison es van beneficiar de casos similars en els comicis de 1876 i 1888; i George W. Bush també va ser investit president l’any 2000 a pesar que el seu contrincant demòcrata, Al Gore, va aconseguir reunir més de mig milió llarg de vots més que ell.

Tant és així que, a l’espera d’un recompte últim i definitiu de totes les paperetes emeses —tampoc no és de creure que al racó de món tecnològicament més desenvolupat del planeta el còmput electoral no es puga deixar ventilat, amb control i garanties plenes, en qüestió d’unes poques hores (tal com sí que passa, sense anar més lluny, en el nostre model organitzatiu)... Tant és així —dic— que es podria haver donat la circumstància que el candidat més votat de la història dels EUA, Joe Biden (amb uns setanta-tres milions i mig de vots ha aconseguit superar en més de quatre milions els 69.456.897 vots d’Obama en les presidencials de 2008, que fins ara marcaven l’èxit electoral màxim a Amèrica), quedara novament fora de la Presidència, com Hillary Clinton, en favor d’un Donald Trump (també ell més votat que l’Obama de 2008, amb més de seixanta-nou milions sis-cents mil vots i, per tant, després del de Biden, el segon millor resultat electoral de tota la història dels EUA!), que tranquil·lament hauria pogut repetir presidència, per molts pocs vots, a pesar de ser novament derrotat en l’anomenat vot popular, aquesta vegada amb més de quatre milions de vots de diferència.

En fi... Enguany, durant la llarga —llarguíssima!— ressaca del Tuesday after the first Monday in November als EUA, i amb independència que Biden, per fi, puga foragitar Trump de la Casa Blanca i el relegue a un paper intranscendent en el passat immediat de història política contemporània, no puc deixar de plantejar-me, francament  perplex per tot l’espectacle oferit, si, en democràcia, l’únic vot que hauria de valdre no és, precisament, el vot popular. Perquè... Què, si no, vol dir la paraula democràcia? Aquesta tradició americana de qui guanya s’ho emporta tot és compatible amb el principi d’una persona un vot, i tots els vots valen igual? Ho és, la tradició nostrada en què uns diputats, segons la circumscripció, es poden aconseguir amb només 15.000 vots, mentre que altres, en canvi, costen 200.000 vots?

D’altra banda: què justifica l’èxit electoral incontestable d’un candidat com Trump, capaç d’obtenir als EUA un resultat sense precedents (hi insistisc: superat, només pel de Biden, en aquestes mateixes eleccions presidencials de 2020)? Com i per què un candidat amb el perfil del senyor Donald Trump és capaç d’atraure —poca broma!— el vot de prop de setanta milions d’electors nord-americans? En quina mesura això és un indici (motiu de preocupació o no) del món en què vivim —del món on anem?

D’altra banda: encarnen Trump i Biden, amb 74 i 77 anys respectivament, un model plausible de líders suggeridors i carismàtics? Com és que han aconseguit obtenir tots dos el mèrit incontestable de ser els candidats més votats en tota la història democràtica dels EUA?

L’evident dicotomia entre vot urbà i vot rural —vot progressista en espais industrials i de servei, i vot conservador en contextos essencialment agraris, vinculats a sectors productius primaris— continua sent una clau política de primer ordre? Què ho justifica, això? Hi ha en joc, ara més que mai, la confrontació del totalitarisme versus la diversitat; l’homogeneïtat versus l’heterogeneïtat; el monolitisme versus la pluralitat; l’autoritarisme versus la varietat i la diferència? Es pot resoldre aquesta confrontació per mitjà de sistemes polítics forçosament bipartidistes, com l’estatunidenc?  

Més encara: si el fonament de qualsevol democràcia resideix en l’assumpció consensuada d’un determinat sistema electoral, segons el qual el perdedor no pot sinó reconéixer objectivament la victòria electoral i la legitimitat de l’adversari com a guanyador —fins i tot, com hem vist, en el cas extrem en què aquest adversari haja perdut en vot popular i tot, com Trump davant de Clinton en el 2016!—, què pot passar si un candidat (com ara el mateix Trump), en un context tan polaritzat i amb uns resultats tan ajustats, no acata els resultats i es nega a reconéixer obertament la victòria del seu adversari Biden? Si la meitat dels ciutadans dels Estats Units d’Amèrica —la primera potència del planeta; una país amb més armes que persones—, esperonats per un líder com Trump, no volguera reconéixer la legitimitat del president expectant Joe Biden i decidira insistir a escampar l’ombra d’un frau electoral, quines en podrien ser les conseqüències?

I una última qüestió: és potser manifestament imperfecta la democràcia més prestigiosa del món —ço és, ostensiblement perfectible? En el pecat d’aquesta imperfecció heretada porta la penitència? La hi portarem potser tots?

«America fist»? Sí... Potser sí. Però —that’s the problem!— darrere hi anem tots.