Despús-ahir em telefonava Xavier Puig, un periodista de Pineda de Mar (el Maresme) que fa cosa d’un any i mig em va voler entrevistar per a un reportatge sobre mites, llegendes i rondalles. Bé... Abans de telefonar va fer servir aquesta forma hipertròfica de la cortesia tan de moda en els nostres dies que consisteix a enviar un WhatsApp preguntant si pot telefonar: «Bon dia, Joan, com estàs? Soc en Xavier Puig, que fa un temps vam parlar per un reportatge d’El Temps. M’agradaria comentar-te una cosa relacionada amb la Sara Llorens. Que et podria fer un truc? Gràcies.»
«Ei, Xavier! Per descomptat que sí...», li conteste jo, quan veig el missatge. La veritat: mai no he comprés aquesta retòrica de petició de permisos per escrit abans de telefonar. La meua condició d’animal carpetovetònic, espontani i expeditiu, em mena a telefonar sense més retòriques a la persona amb qui vull parlar, amb el benentés que el destinatari de la telefonada sempre podrà disposar del legítim i discrecional recurs de desconnectar o silenciar el mòbil. O, fins i tot, de no agafar la trucada si en aquell moment no li ve bé i tornar-la més tard, quan li abellirà. Però aquesta no era la qüestió. La qüestió és que el periodista pinetenc volia consultar-me fins quin punt El cançoner de Pineda, obra publicada l’any 1931 per la senyora Sara Llorens a Barcelona, era o no era una fita importantíssima en la història del folklore català.
Una tal consulta, naturalment, em va sorprendre: no tots els dies un servidor de vostès rep telefonades com aquesta, amb un interés positiu sobre una folklorista de culte com Sara Llorens. I, enamorat confés com soc de la figura admirabilíssima d’aquesta senyora —veritable exemple de dignitat, generositat i superació vital: un dia els ho contaré—, vaig aprofitar la conversa amb l’amable periodista Xavier Puig per a compartir amb ell les quatre coses que sé sobre El cançoner de Pineda i la folklorista Sara Llorens... I les milanta coses que òbviament hi ignore.
El cas és que, enmig de l’agradable conversa, el senyor Puig em va fer saber que el seu interés per Sara Llorens s’originava en el fet que, segons sembla, una companya teatral catalana estava preparant un important espectacle musical escènic basat, precisament, en El cançoner de Pineda. I volien, per això, disposar d’informació contrastada sobre les virtuts i la importància històrica d’aquell recull de cançons populars que poguera ser útil per a la promoció de l’espectacle.
—Per cert... —em deixa caure el periodista—. Una cosa així, sobre la Sara Llorens, creus que podria tindre èxit i interés en els circuits teatrals del País Valencià? O a Alacant, si més no? T’ho dic per allò que em vas explicar, ara fa poc més d’un any, que la Sara Llorens va ser també una personalitat important en l’estudi del folklore valencià, com a recopiladora de les Llegendes alacantines que tu mateix vas editar...
—No hi confies, Xavier! —vaig jugar jo, entre rialles, la carta de la sinceritat, el realisme i la prudència—. Per començar, això dels «circuits teatrals valencians» no deixa de ser una quimera. I, de més a més... Potser no t’ho creuràs, però ací a Alacant el nom de Sara Llorens és perfectament desconegut. Pràcticament ningú no sap la història de les Llegendes alacantines que aquesta senyora va recollir de boca d’uns informants de Bolulla. I el meu llibre sobre Les llegendes secretes de Sara Llorens a penes el deuen haver llegit «quatre de les ulleres»...
—Vols dir, Joan?
—Vull dir, vull dir! És part de l’anormalitat i de la indigència cultural que patim en una societat com la nostra: ho ignorem tot, en termes generals, sobre els estudiosos del folklore que ens han permés preservar les formes autòctones de la fantasia.
En efecte: els desconeixement generalitzat dels grans protagonistes de la preservació i l’estudi del patrimoni etnopoètic autòcton resulta especialment significatiu i emblemàtic. Hi ha, en això, una mena de desmemòria col·lectiva. La ignorància de noms com els de Francesc Martínez i Martínez o el de la mateixa Sara Llorens i Carreres (els dos principals recopiladors de llegendes valencianes en la primera meitat del segle XX) és un indicador inequívoc de la immaduresa del poble valencià: del fracàs inapel·lable del seu sistema educatiu i de la flagrant inconsistència de les estructures mediàtiques i comunicatives, etc. Potser ara que tantes i tan enconades discussions desperta la Llei 1/2024 de la Generalitat, l’anomenada «Llei de Llibertat Educativa», seria un bon moment per a reivindicar que cap llibertat humana no és possible sobre la base de la ignorància, el desconeixement, el menfotisme, la renúncia, la impersonalitat o l’oblidança. No: la burrera no ens fa lliures, sinó —en el millor dels casos— inconscients, abúlics, apàtics, servils, submisos, ensonyats, desidiosos, indolents...
Vegem... Tinc per a mi que l’ànima dels pobles —com la de les persones— és feta de paraules. I de fantasies! Per això sempre he pensat que la riquesa i la vitalitat anímica dels pobles —com la de les persones— es podria mesurar amb poc marge d’error sospesant-ne l’amor a les paraules i, també, la productivitat de l’alquímia de la fantasia. Un poble sense paraules fora un poble mut, sem, dimitit, eixorc, mort. Talment així un poble sense fantasies: insuls, derrotat, abatut, sem, difunt, exànime, apagat, traspassat... Per això em sembla preocupant de desconeixença dels estimables alquimistes de la fantasia valenciana que al seu dia van ser el senyor Francesc Martínez i Martínez i la senyora Sara Llorens i Carreres.
No obstant això, hi ha —per sort!— una lluminosa excepció en aquest lúgubre panorama de la memòria dels espigoladors de fantasies. Em referisc, naturalment, a Enric Valor. L’autor de Castalla que durant més de vint-i-cinc anys va anar creant l’extraordinari monument literari que són les Rondalles valencianes (1950-1976) —ara, per cert, per fi acabades de traduir a l’anglés per Paul Scott i Maria Lluïsa Gea en la prestigiosa editorial Roudledge— és, sens dubte, una referència pública de primer ordre en l’imaginari col·lectiu valencià: una referència que, de més a més, disposa del benefici de la transversalitat i de la unanimitat. Diria que pocs fenòmens disposen d’una adhesió tan completa en la sempre baralladora i dissident societat valenciana com l’admiració, el reconeixement i el respecte que la figura i l’obra d’Enric Valor desperten entre els nostres conciutadans: la paella, la dolçaina, les bandes de música, les fogueres, les falles, la pólvora, el Misteri d’Elx, els Moros i Cristians... I Enric Valor!
Tant és així que, un any més, Castalla —el poble que va veure nàixer aquest gran homenot de les lletres valencianes contemporànies— es vist aquests dies de màgia per a festejar la memòria del seu gran alquimista de paraules i meravelles. Al llarg de tot el cap de setmana es desplegarà el saborós programa que des de l’Ajuntament, conjuntament amb la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant i el Centre Cultural Castellut —i amb la col·laboració d’una àmplia nòmina d’entitats, entre les quals L’Etno (Museu Valencia d’Etnologia), la Diputació d’Alacant, la Biblioteca Pública de Castalla, la Coordinadora d’Escoles en Valencià de l’Alcoià i el Comtat, l’Agrupació Fotogràfica de Castalla, el projecte RuTIC de la Universitat de València o el Ministeri de Ciència i Innovació—, s’ha preparat per a celebrar la 7a Fira de la Fantasia Enric Valor i Castalla. Al llarg de la setmana hi ha hagut ja diferents rutes literàries pels carrers i les places del poble antic amb escolars de la Foia, l’espectacle «10 anys de La Maria no té por» a càrrec de Disparatario Teatre a l’Auditori de Castalla i «El joc de l’oca valenciana». També el III Concurs Fotogràfic d’Espais Valorians, el I Concurs de Dibuix «Fantasies de Valor» i el I Concurs d’Il·lustracions Valorianes amb Intel·ligència Artificial: uns concursos que van donar lloc a l’exposició «Fantasies de Valor» que ahir de vesprada s’inaugurava a l’Espai Jove de la casa de Cultura just abans de les corresponents resolucions i els lliuraments dels premis.
Esment a part mereix la presentació de l’app «Ruta d’Enric Valor. Castalla, el castell del cel» desenvolupada al si del projecte d’investigació RuTIC, que situa Castalla com una de les primeres deu ciutats literàries que disposen de de la tecnologia RuTIC (desenvolupada amb fons europeus) per a «posar en valor» —valga ací el socorregut joc de paraules— el seu patrimoni literari. O la «Festa Valor. Nit de rondalles» que anit va tindre lloc a la placeta del Convent de Sant Francesc a càrrec de l’autèntica mestra de la narració oral que és Almudena Francés.
La Fira de la Fantasia Enric Valor i Castalla continua avui amb una ruta literària pel barranc de la Fusta i Planisses (creada i guiada per les germanes Assumpta i Rosa Mira a partir de la novel·la de Valor Temps de batuda) i —per primera vegada en la història de la Fira de la Fantasia— amb la gala de lliurament del XXIX Premi Enric Valor de Novel·la, convocat per la Diputació d’Alacant. Encara aquesta mateixa nit de dissabte hi haurà, per a delícia de la gent més jove, «Música a la Plaça», amb les actuacions de Colomet i Quinto. I resta per demà diumenge, encara, el plat fort de la Fira amb la ja clàssica efervescència d’activitats matinals a la Plaça Major de Castalla: l’actuació d’El Sogall, la Fireta del Llibre Fantàstic, el Mercat de la Fantasia, la Muixeranga del Vinalopó, l’espectacle «Beuratges, encanteris i pocions de Valor i filla» de Tres Teatre i, com a colofó de tot plegat, l’actuació de Dani Miquel (i els seus Ma Me Mi Mo Músics): «Volem voler, volem volar: volem Valor».
Sí: en veritat l’ànima dels pobles —com la de les persones— és feta de paraules i de fantasies. I comentant amb Xavier Puig l’absolut desconeixement de Sara Llorens entre les valencianes i els valencians dels nostres dies, em vaig sentir temptat de caure en el pessimisme tòpic de sempre; de pensar que som un poble mut, sem, dimitit, eixorc, traspassat; insuls, derrotat, abatut, sem, difunt, exànime. Un poble mort. I no! Perquè hi ha també l’altra cara de la moneda: la que Enric Valor representa —molt especialment a Castalla. Encara gosaria dir més: el «fenomen Enric Valor i Castalla» no deixa de simbolitzar, si bé es mira, la bella oportunitat d’una triple vivificació i reconciliació al si de la societat valenciana com la que el mateix senyor Valor va reificar amb la seua vida, la seua trajectòria i la seua obra: la reconciliació amb les pròpies paraules, la reconciliació amb la pròpia tradició literària, i la reconciliació amb les formes pròpies de la màgia i la meravella.
Així de poderosa és —si es vol— l’alquímia de la fantasia.
Moltes gràcies a Jesús López Blanco, alcalde de Castalla; a José Rico Bernabeu, Batano, regidor de Cultura; a Sara Esteve Vicedo, responsable de la Biblioteca Municipal; a les companyes i els companys del Centre Cultural Castellut; i, en general, a tota la bona Gent de Valor del poble i la foia de Castalla: per fer-la possible, un any més, aquesta necessària —redemptora i reconciliadora— alquímia de la fantasia.