Ha acabat el moment de les llistes estivals, encara que no de la torrada canicular, aquell estat de xafogor constant que fa de l’obligatorietat de posar teixit al damunt de més centímetres de pell que una setmana ençà, siga com una maledicció dels temps moderns.  Temps moderns representats des dels primers temps del cel·luloide pels grans edificis d’oficines que ofeguen claustrofòbicament els homes i dones formiga que transiten pels carrers plens de baf de claveguera de les ciutats emblemàtiques. Qui no recorda el començament de The Seven Year Itch, aquí coneguda com La tentación vive arriba, quan la veu en off del narrador introdueix als patiments de l’estiu  Nova York.

Escola de Nova York és una de les denominacions triades per un grup de poetes encapçalats per Frank O’Hara i John Ashbery, poetes de la distància llarga d’una avinguda estratosfèrica, de la distància curta d’un old fashioned, impregnats de l’esperit de l’expressionisme abstracte i l’spleen baudelerià. Més que experimentar amb la llengua, jugaven amb ella, per tal de composar estampes, pictures dels suburbis i les cambres d’hotel, com si passaren la mirada per aquells gots de whisky on the rocks amb el vidre gravat en forma romboïdal, a través dels quals els color mel de l’aigua de foc semblava un analgèsic.

Don Draper llegia Meditations in an Emergency, de Frank O’Hara, a les acaballes del primer episodi de la segona temporada de Mad Men. Recitava el poema Mayakovski:

Now I am quietly waiting for

the catastrophe of my personality

to seem beautiful again,

and interesting, and modern.

Tranquil·lament espere que

La meua personalitat catastròfica

Semble bella de nou,

Interessant, i moderna.