ALACANT. La majoria d’escoles d’arquitectura encara ensenyen als arquitectes a ser poderosos déus. Dissenyadors d’edificis i ciutats que ens cuiden, ens fan ser bones persones, àvids lectors i esportistes infatigables. L’acompliment de les normatives garantiria cases grans, bona faena, pulmons nets i connexió al món. Benestar redistribuït per a tota la societat.

Els usos quotidians se separarien per zones repartides pel territori, de manera que les cases, la compra i la indústria no es molestarien. La contaminació de les fàbriques quedaria lluny dels dormitoris i les aigües brutes es depurarien en infraestructures invisibles per als vianants.

En realitat, tots els processos estan interconnectats, flueixen com matèria viva. El 1989 es va patentar el vidre UCG, instal·lat ara a multinacionals arreu del món perquè el seu baix contingut en ferro fa que el cel es veja més blau del que és. Però com apunta una investigació dels arquitectes Marcos García Mouronte, Jesse McCormick, Eno Chen i Andrés Jaque, este vidre no és un simple material de construcció.