No ho comprenc. No sé entendre l’estranyíssim joc de declaracions, silencis, compareixences, ocultacions, revelacions, mitges veritats i mentides senceres a què sembla que estan jugant alguns responsables públics valencians en relació amb la desgràcia de la dana del passat 29 d’octubre. Entre altres coses, perquè la situació catastròfica que s’hi va produir va tindre el cost esborronador de 224 persones mortes i 3 desaparegudes. I diria que amb això no es pot jugar: no s’hi val fer politiqueta partidista a força d’acusacions ravaleres, victimismes impostats, recriminacions impostades i reprovacions gratuïtes. En una societat civilitzada hi ha valors que haurien de ser sagrats i que no responen a la suada dicotomia de les dretetes i les esquerretes: que a tota costa haurien de salvaguardar-se de les bregues i els escarafalls dels debats polítics; que s’haurien de poder tractar i gestionar amb consens, cooperació, unanimitat, sentit comú i grans pactes transversals. La salut, la seguretat, la llengua i l’educació, per exemple, haurien de ser sagrades: restar al marge de les picabaralles histriòniques que els polítics escenifiquen en debats parlamentaris,  mítings, entrevistes, rodes de premsa i tertúlies televisives. Igualment, la mort i la vida haurien de meréixer, en les societats desenvolupades, el màxim respecte: un respecte que se superposara a qualsevol temptació de divisió, instrumentalització o intent de rendibilització política.

La reflexió ve a tomb perquè precisament avui es compleixen quatre mesos de la catàstrofe i, tal com deuen saber, la flama de la indignació ciutadana s’ha tornat a encendre escandalosament amb motiu d’unes declaracions del president de la Generalitat, el senyor Carlos Mazón, que han resultat desconcertants per a una part important de la ciutadania. Va ser el passat dimecres, en una compareixença davant dels periodistes tot just abans d’assistir a una conferència del vicepresident del Consell, Francisco José Gan Pampols. Inopinadament, el president va voler aclarir, per fi —després de quatre mesos!— a quina hora exacta va arribar a la famosa reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) de l’Eliana aquell fatídic 29 d’octubre, després del dinar de treball que suposadament va mantenir al restaurant El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana. "A les vint i vint-i-vuit vaig arribar al Cecopi", ha declarat el president, ara, amb l’èmfasi i l’assertivitat que dialècticament el caracteritzen. I clar: un periodista de seguida l’ha interpel·lat, amb reflexos ràpids com el llamp: "I per què ha canviat la versió? Va dir que 'passades les set'..." Tanmateix, davant d’una tal observació, abans que el periodista acabara de formular-li la pregunta, el senyor Mazón va redoblar les dosis de vehemència i agressivitat oratòries en pro de l’argumentació següent —que transcrit traduïda literalment al valencià—:

—Però qui canvia la versió? De veritat: és que no entenc, el canvi de versió, quan és! Evidentment, les vint i vint-i-vuit són després de les set i mitja! És un fet fàctic, no? Quan he mentit? —envida el president. I no s’està de formular a continuació un repte per als periodistes presents:— Repassen la meua compareixença en les Corts Valencianes. Que sempre vaig dir el mateix. No he canviat de versió mai. 

És cert que el president Mazón, durant la compareixença en les Corts Valencianes, no va voler aclarir en cap moment a quina hora va arribar ell, per fi, a la controvertida i tristament històrica reunió del Cecopi. Però no és menys cert que en declaracions als mitjans de comunicació sí que havia volgut especificar, ell, en primera persona, una molt concreta referència horària: «A partir de les set». Traduïsc literalment al vernacle, novament: «Jo em vaig incorporar personalment al Cecopi quan ja es va veure que venia aquella revolució hidrològica: a partir de les set.» [vegeu la declaració en  https://www.youtube.com/watch?v=NU5mfCC_-r0, a partir del segon 42].

Ningú no li podrà discutir al president el seu argument exculpatori: "Les vint i vint-i-vuit són després de les set i mitja! És un fet fàctic", diu. I, certament, és un "fet fàctic", objectiu i irrefutable, que les vuit i mitja (l’hora a què el president diu ara que hi va arribar) "són després de les set i mitja". Fins i tot, és també "un fet fàctic" que les vuit i mitja són una hora que es produeix "a partir de les set" —que és el que, en realitat, va explicar Mazón al seu moment a la premsa—: de la mateixa manera que les dotze, o la una o les tres de la matinada són també hores que es produeixen "a partir de les set". Però... Què volen que els diga? Si tot plegat fora un joc de xiquets, potser en podríem celebrar l’ocurrència i podríem riure l’enginyós tripijoc en què el senyor Mazón ara ve a dir-nos: «Jo vaig declarar al seu dia que la meua arribada al Cecopi va ser a partir de les set. I no els vaig mentir: perquè hi vaig arribar a les vuit i mitja; i les vuit i mitja són, fàcticament, "a partir de les set". Però no. No s’hi valen tripijocs ni rialles, perquè no es tracta de cap divertiment infantil. Al darrere de la dana del 29 d’octubre i de la inqualificable gestió que se’n va fer des del Govern valencià hi ha, a més de multimilionaris danys materials, la doloríssima realitat de 227 vides humanes perdudes. Ah! I un procés judicial en marxa...

Perquè aquesta és la qüestió: com és que el senyor Mazón ha decidit ara, després de quatre mesos, que ha arribat per fi el moment de dir la veritat i d’especificar que la seua arribada al Cecopi del passat 29 d’octubre no va ser "a partir de les 19:00 h", sinó, exactament, "a les 20:28 h"? "Per què el canvi de versió?", li preguntava el periodista. Ningú que no es mame el dit podrà deixar de posar en relació aquesta nova i sorprenent confessió del president Mazón amb la investigació que, sobre els fets, està duent a terme la senyora Núria Ruiz Tobarra, que és la jutgessa de Catarroja que instrueix el cas de la dana. Perquè, com se sap, la primera prioritat en la investigació judicial de les possibles negligències s’ha centrat a aclarir qui va ser la persona responsable d’ordenar l’enviament del missatge d’alerta al telèfons mòbils, a les 20:11 h, per començar a dirimir responsabilitats jurídiques en relació amb —l’expressió de la jutgessa no deixa de fer feredat!— "la palmària absència d’avisos a la població, que no va poder prendre cap mesura per a protegir-se". Sobraria haver de verbalitzar l’observació, per tan òbvia: en termes jurídics, és també un "fet fàctic" que, admetent que no és "a partir de les set" sinó "a les 20:28 h" quan en realitat va arribar al Cecopi, a pesar del cost en matèria d’honorabilitat el president Mazón s’espolsa estratègicament de damunt qualsevol tipus de responsabilitat davant la jutgessa respecte de la decisió de l’enviament del famós missatge d’alerta, que ja s’havia realitzat a les 20:11 h.

No ho sé... Què volen que els diga? Soc de l’opinió que el senyor Carlos Mazón, tot un president de la Generalitat Valenciana, no és necessàriament qui hauria d’estar en primera persona prenent la decisió, des del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), d’enviar o no enviar el tristament famós missatge d’alerta a la població. Diria que no entra dins de les seues competències personals l’obligació d’anar comptant els metres cúbics per segon que baixen per aquest o aquell altre barranc i haver de decidir: "Va, sí! Ara! Enviem un missatge d’alerta a la ciutadania que diga açò o allò altre!" Que em perdonen, però en això no em vull sumar a l’exèrcit de ciutadans indignats que criden, insulten i poc menys que reclamen un linxament públic de tot un president de la Generalitat pel simple fet que aquell dia no va estar a peu de reunió, en aquell caòtic Cecopi del 29 d’octubre. Humanament, fins i tot, me’n puc —i me’n vull— fer càrrec, de la desgràcia personal que deu significar per a ell haver elegit tan mal moment per a bloquejar l’agenda institucional i desaparèixer misteriosament de l’escena pública durant tantes hores. Més encara: tinc per a mi que la terrible desgràcia s’hauria d’haver pogut evitar més que no amb la diligent participació del president en el Cecopi des del primer moment, a les 17:00 h, amb l’existència d’uns protocols clars i eficients sobre com és que cal actuar en una situació d’emergència com la que es va produir, que no era en absolut impredictible considerant la profusa tradició històrica que en matèria de barrancades, riuades i inundacions hem patit sempre en un país com el nostre, on —per dir-ho a la manera de Raimon— "la pluja no sap ploure".

• El presidente de la Generalitat, Carlos Mazón. -
• Foto: Robert Solsona/EP

Me’n faig creus —vull dir— que la seguretat de la ciutadania s’haja de confiar a les discussions, les indecisions i les deliberacions improvisades de les Salomés Prada, els Vicentes Mompó, les Pilars Bernabé, els Avelinos Mascarell, els Miguels Polo, els Hugos Morán o els Carlos Mazón de torn. Com és possible que al nostre rodal de món —al cor d’això que en diuen «el primer món»— no hi haja prevista l’emissió automàtica d’alertes preventives a la ciutadania tan bon punt es produïsquen determinades circumstàncies de risc objectivament constatables, i sempre d’acord amb unes pautes d’actuació preestablertes a partir de les corresponents anàlisis tècniques? No. No és de creure que en un país com el nostre, considerant el clima hipertròfic que sabem que tenim i atenent els recursos tecnològics de què disposem, no hi haguera prevista —hi insistisc— la necessitat de disposar d’un protocol precís i eficaç sobre com convé actuar en el cas d’una emergència hidrològica com la que es va produir el passat 29 d’octubre. Aquesta sí —i no la de l’absència i el retard— crec que hauria de ser la gran responsabilitat del president i de tot el seu Govern: la negligent gestió dels recursos humans i tecnològics que al capdavall han comportat —per reiterar les paraules de la jutgessa de Catarroja— "la palmària absència d’avisos a la població, que no va poder prendre cap mesura per a protegir-se"... Però no el mateix dia 29 d’octubre, sinó abans! En les precaucions no planificades, en les previsions no fetes, en les mesures preventives mai no adoptades en matèria de seguretat.

Per desgràcia, ningú no pot viatjar al passat per corregir-ne els errors d’imprevisió i provar de salvar les 227 vides irremissiblement perdudes. Però convindria aprendre de l’experiència i exigir, per al futur, que els càrrecs de responsabilitat de gestió siguen ocupats per persones més qualificades, més diligents, més competents. Dit sense eufemismes, perquè se m’entenga: del terrible desastre de la dana convindria aprendre que en la gestió de la cosa pública cal que hi haja —ai!— més persones capaces i menys clientelisme electoral. Vull dir: més càrrecs exercits per persones diligents, dinàmiques i eficients, i menys poltrones ocupades per trepes notòriament incompetents a qui aquest o aquell altre partit polític ha de pagar no se sap ben bé quins favors suspectes.

I això sí: entre el passat inesmenable i el futur delerat, no sé si seria massa demanar que, en el present, ningú continuara jugant, entremig del dolor per les 227 persones mortes, tot aquest estranyíssim joc de declaracions, silencis, compareixences, ocultacions, revelacions, mitges veritats i mentides senceres. Com jo, crec que hi ha moltíssimes altres persones que no ho entenen: que no ho saben comprendre. I que voldrien que en pretesament democràtica i civilitzada com la nostra hi haguera almenys un mínim de coses sagradament considerades i estimades —tractades i gestionades pels polítics amb consens, cooperació, unanimitat, sentit comú i grans pactes transversals. Com ara: la salut, la seguretat, la llengua, l’educació. I, per damunt de tot, el respecte a la mort —i a la vida.