Una paradoxa és aquell mecanisme capritxós de la realitat que fa que una afirmació aparentment lògica acabe conduint-nos al resultat contrari. Com en certes rondalles populars —pensem en aquell llaurador que, per protegir el camp, alça una tanca tan alta que ja no pot entrar-hi ell mateix—, la voluntat de control absolut acaba convertint-se en pèrdua de sentit. En política, les paradoxes no solen ser innocents: solen costar diners, estabilitat i, sovint, vides humanes. El lema America First, bandera electoral de Donald Trump, semblava, en origen, una proposta clara: prioritzar els interessos dels Estats Units, reduir la presència internacional, limitar la implicació en conflictes llunyans i deixar que “cadascú es busque la vida”. Un missatge directe, fàcil de vendre a un electorat cansat de guerres interminables i d’acords multilaterals percebuts com a perjudicials per a l’economia nord-americana.
La paradoxa comença quan aquest mateix president, ja instal·lat al poder, transforma l’aïllacionisme retòric en un intervencionisme selectiu i agressiu, justificat sempre, això sí, amb arguments econòmics. No es tracta de salvar el món, sinó de “protegir els interessos dels EUA”. La diferència semàntica és clau: permet actuar sense trair, aparentment, els votants que el van portar a la Casa Blanca. Com ja apuntàvem en l’article de la setmana passada en Alicante Plaza, el cas de Veneçuela és paradigmàtic. Trump va presentar la pressió política, econòmica i fins i tot militar contra el règim de Nicolás Maduro com una qüestió d’estabilitat regional i de seguretat energètica. Però darrere del discurs de la llibertat i la democràcia hi havia interessos clars: petroli, influència geopolítica i un avís directe a altres governs que s’allunyen de l’òrbita nord-americana. Intervenció encoberta, sí; però intervenció al cap i a la fi.
Després han vingut les amenaces, explícites o velades, contra l’Iran, Colòmbia i Mèxic, barrejant seguretat, migracions, narcotràfic i comerç en un mateix còctel retòric. Fins i tot Groenlàndia ha entrat en el radar trumpista, no com a territori amb població i institucions, sinó com a peça estratègica i econòmica en l’Àrtic. La idea de comprar-la va ser tractada amb sorna a Europa, però revelava una concepció inquietant del món: tot és mercaderia si serveix als interessos propis. La justificació sempre és la mateixa: defensar els Estats Units davant de Rússia i la Xina, presentats com a competidors sistèmics en una cursa per l’hegemonia global. Trump parla de balança comercial, de recursos estratègics, de seguretat nacional. Però el resultat és la configuració d’un nou ordre mundial informal, basat en la força, la intimidació i la negociació bilateral desigual, molt lluny de l’America First entés com a replegament. Estem, sense dubte, davant d’un nou ordre mundial després de la II Guerra Mundial.
Aquesta és la gran paradoxa: qui prometia menys acció sobre el món, acaba intervenint-hi més; qui criticava les aventures exteriors, n’impulsa de noves; qui deia voler reduir costos, assumeix riscos enormes amb conseqüències econòmiques imprevisibles. I tot això sense un debat seriós al Congrés, sovint estirant al límit —o directament ignorant— els mecanismes de control democràtic quan es tracta d’operacions militars o de pressió internacional. La mateixa lògica autoritària s’ha vist en l’àmbit intern, especialment en la relació amb els organismes de regulació econòmica. Els xocs reiterats amb la Reserva Federal i amb el seu president, Jerome Powell, evidencien fins a quin punt Trump concep l’economia com una extensió del seu ego polític. Quan la política monetària no acompanya els seus interessos electorals o borsaris, la resposta és l’atac personal i la deslegitimació institucional.
Tot plegat dibuixa un perfil inquietant: un líder que juga amb vides humanes i amb l’estabilitat global per alimentar una narrativa de grandesa nacional que, en realitat, amaga una megalomania personal. El desig de transcendència, de ser algú en els llibres d’història, es disfressa de patriotisme econòmic, mentre es deshumanitzen pobles sencers reduïts a xifres, recursos o amenaces. No és només una qüestió d’incoherència política; és una mentida estructural. L’America First de Trump no ha significat menys intervenció, sinó una intervenció més crua, menys regulada i més personalista. La paradoxa, ací, no fa gràcia: ens recorda que, quan el poder es justifica únicament en nom dels interessos propis, la realitat acaba passant factura. I sol fer-ho, com sempre, als qui menys decideixen.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic d'universitat.
