Constatàvem la setmana passada, amb un parell d’exemples espigolats en la premsa satírica alacantina de finals de segle XIX (concretament, a partir de fragments del setmanari El Cullerot de l’any 1897), que el valencià no solament era en aquell moment la llengua absolutament majoritària i generalitzada de la ciutat, sinó que fins i tot encara hi havia —la documentació és extraordinària en aquest sentit!— persones amb importants dificultats comprensives i expressives en relació amb el castellà com a llengua forana, oficialment imposada en l’administració des del segle anterior per mitjà dels Decrets de Nova Planta que abolien, «por justo derecho de conquista», els Furs del Regne de València l’any 1707.

 

Aquest és, efectivament, el fet: que a pesar de la temptativa de lingüicidi orquestrada pel poder centralista espanyol —una temptativa especialment intensa des de l’entronització definitiva de Felip V de Borbó com a rei d’Espanya després de la Guerra de Successió—, entre «els fills del poble» la llengua d’Alacant continuava sent, a finals del segle XIX, la llengua històrica de la ciutat: el valencià. Tanmateix, a pesar de la vigència absoluta del valencià a les cases, a les places, als carrers, als comerços, en les converses d’amics, en les festes i en la totalitat dels àmbits privats, l’ús del castellà per a relacionar-se amb l’administració i amb les autoritats que la representaven no solament era habitual, sinó preceptiu i necessari. Pot servir a tall d’exemple —continuant amb l’aprofitament de la premsa de l’època com a font sensacional d’informació sociolingüística— un diàleg com el següent, que representa la conversa entre un ciutadà que vol sol·licitar una cèdula personal i el funcionari que l’atén:

 

«—¿Da vosté su premiso?

—Adelante.

¾Venia a que me fera vosté la papeleta.

—¿Qué papeleta?

—Esa de la sérula...

¾Bueno, bueno; espere V. un poco que hay muchos delante.

—Es que soc trabacador y tingo que...

—Pues si tiene prisa, se marcha y vuelve mañana porque ya vé usted.

—Avante, ma asperaré.

(Después de tres hores de espera)

—Vamos á ver, ¿cómo se llama V.?

—Nelo.

—I qué nombre es ese?

—No sé; Nelo m’han dicho sempre...

—Ya la tenemos; hombre ¿y no sabe usted cómo se llama Nelo en castellano? Hágame el favor de hablarme en cristiano.

—¿Pos que yo no parlo en cristiano? A mi naide ma quidrao mai en castellà.» (30-11-1884)

 

Ja es veu: això de l’«Hágame el favor de hablarme en cristiano» no és un dicteri supremacista precisament nou —ni original— a la ciutat d’Alacant... El cas és que, en aquell Alacant completament valencianoparlant, en què fins i tot una part de la ciutadania «li entrava poc al castellà» o havia d’esforçar-se «per a ensenyar-se a parlar castellano», resultava ser que, de la mateixa manera que amb els funcionaris de l’administració, el castellà era també la llengua imposada i preceptiva per a la comunicació amb la màxima autoritat de l’administració a la ciutat: el governador. Fet i fet, la necessitat d’expressar-se en la llengua interferida davant de la figura ascendent del governador ofereix igualment una sucosa font de comicitat als redactors de la revista:

 

«Sàpies que si el sinyor governador don Cosé Ruís Corbalan me crida i me diu per què he dit aixió [sic], jo m’estiraré el xaleco, em tocaré la corbata a vore si tinc el floc en mig, em refilaré el bigot, en quadraré davant d’ell i després d’escombrar per si tinc alguna cosa en la gola, li diré: “Siñor Governaor, siepa musia, que yo soy un veíno honrao, que no me gustan los actos que estén en contra de la moral y desensia; que las mas de la noches presensio siertas comedias en siertas calles y en siertas casas y en siertas quentes, que me hasen poner las tripas á la gola.”» (19-10-1884)

 

 

No menys il·lustratiu i significatiu és el passatge següent, en què novament constatem que els problemes expressius en castellà per part de personatges d’extracció popular constituïa una font d’humor recurrent per a aquest tipus de premsa satírica:

 

«—Digues; per a això seria menester que algú sabera bé parlar en castellà i amb molta política li ho explicara [al governador].

—Si ja està tot anat. Eixe que tu dius ja està buscat.

—Qui és?

—Jo.

—Ha! Ha! Ha! M’has fet riure. Si tu no saps una palota de lo que és castellà.

—Que no? Veges, ara voràs tu. Fes-te compte que estic davant del governador, amb la gorra llevada i en disposició de dirigir-li les queixes que se li han de dirigir en nom de la comissió de fills de Alacant: «Siñor governaor osia: aspera este hico de esta hidalga terra, en nombre de los presentes, que en vista de que el monesipio en pes, consiente que todos lo re-veneores de la plasa vieja (no li diré de la nova perque per allí no hay mes que soletat) hasen lo que volen y estos siñores consecales elegíos por el naufragio alectoral lo consentixen, farts ya de vore com á conte de carne mos dan pellerancas, greix y hueso». (3-10-1886)

 

Amb aquest estat de coses, la situació lingüística comportava —és el pas lògic següent— l’activació d’un mecanisme social segons el qual la llengua imposada s’interioritza com a llengua de prestigi o comença a ser abraçada com a marca de classe entre els sectors més benestants i pretensiosos de la ciutat. Senyoretes i senyorets —i aspirants a senyoretes i senyorets— intenten diferenciar-se del comú de la població per mitjà del canvi de llengua. En relació amb aquest mecanisme resulten perfectament aclaridores situacions com la següent, en què un representant de l’Ajuntament i un senyoret, tots dos valencianoparlants —segons que es dedueix de les peculiaritats del model de llengua reportat—, s’esforcen (amb un èxit incert) a expressar-se en castellà quan ho havien de fer en públic, davant la gent que presenciava una correguda de vaques:

 

«un dia dels de la setmana passada, que feren vaques a la Vila Vella, hi havia torejant un senyoret d’eixos que fan versos molt bé, i un de l’Ajuntament, que no sé si és alcalde o regidor, se li acosta i li diu:

—Prohivo á ustet tierminantemente que toreje el bouo —Això ho deia perquè el senyoret crec que havia tingut ja un rebolcó.

I li deia este:

—Por qué no tengo que torejar?

—Porque se lo prohivo yo

—Sí? —li feia l’altre—. Pues lo torejaré siempre que pase por davant de mi.» (12-10-1884)

 

Molt més il·lustrativa i paradigmàtica encara és l’anècdota —que ací esdevé categoria!— recollida en un text que, publicat amb el títol «Escenes de família», escarneix la particular manera d’aparençar que, ja a l’Alacant de finals del XIX, constituïa el canvi de llengua i l’intent de parlar castellà com a forma pretensiosa d’ostentació:

 

«—Ha vist, mare, com ha mirat eixe pollo?

—Sí, filla —contesta aquella—. Gira’t de tant en tant a vore si seguix i, si es riu, riu-te tu també a vore si este cau.

I la pobra filla es fa a trossos el coll de tant de girar-se, fins que un pobre home que va carregat amb un tauló, sense voler li pega una tamborinada que de poc li trau a la pobra xica un ull

—Ai! —diu esta.

—Què és? —crida la mare.

—Que de poc més me saca un ullo! —Perquè al carrer esta gent se la tira d’il·lustrada.

—¡Sabrá visto bestia semecante! ¡Pos aunque tinguera los ocos en el toso para no ver a mi hica!»

 

Tal com s’hi pot observar, la mare i la filla protagonistes d’aquesta escena inspirada en els costums lingüístics de les alacantines i els alacantins d’ara fa cent trenta anys parlen valencià mentre la conversa és privada, familiar, sense testimonis. Però tan bon punt s’adonen que hi ha algú que pot sentir-les, canvien de llengua. I la raó d’aquest instantani canvi de codi lingüística apareix explícitament recollida en la veu del narrador: «Perquè al carrer esta gent se la tira d’il·lustrada». No cal dir que la situació retratada en aquesta eloqüentíssima «escena de família» evidencia ben a les clares quina era ja la llengua inoculada com a «llengua de prestigi» a l’Alacant de finals del segle XIX per a «tirar-se-les d’il·lustrat» en públic: quina era la llengua imprescindible per a la promoció en el món de les aparences socials i quina la llengua confinada a l’àmbit íntim i secret de la relació privada intrafamiliar.

 

D’aquesta diferent concepció i interiorització per part dels parlants d’una llengua i una altra se’n diu, en sociolingüística, diglòssia. Es pot definir, diccionari en mà, com la «situació en què un idioma o un parlar és usat per a funcions formals, enfront d’un altre idioma o parlar utilitzat per a funcions informals, generalment orals». I és, exactament, el mal de què moren les llengües. Com? Doncs d’acord amb el fenomen de què parlàvem la setmana passada quan esgrimíem la noció de teoria del dòmino: que és, precisament, la noció que voldria reprendre, si m’ho permeten, en l’article que prosseguirà aquesta sèrie «Sobre el valencià a Alacant» el dissabte de la setmana que ve.

 

[Continuarà]