Sembla ser que un breu període de temps el ple de l’ajuntament de la ciutat d’Alacant aprovarà una declaració institucional per a instar a les Corts Valencianes a la modificació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià perquè el municipi alacantí passe a ser considerat legalment “de predomini lingüístic castellà”. La notícia se sabia ja fa cinc anys: si PP i Vox sumaven majoria en l’ajuntament de la ciutat, farien eixa sol·licitud. Van perdre la votació fa cinc anys, perquè un altre partit de dretes s’hi va abstenir (Ciudadanos) i ara l’han guanyada. Per tant, quina és la notícia? Simplement que han decidit fer-ho ara mitjançant un mecanisme “kafkià”, tan habituals en la política nostra de cada dia.

Vox i PP —si més no el nucli dur i majoritari del PP al País Valencià, que cada vega se sent més còmode arribant a acords amb l’extrema dreta fins a confondre’s amb ells— estan embarcats en una campanya contra la llengua i la cultura del valencians i valencianes —de Vinaròs a Oriola, per tant també dels alacantins i alacantines— des de fa dos anys, des que aconseguiren majories absolutes en les Corts i en molts ajuntament del País Valencià en la primavera de 2023. Han perseguit l’idioma en l’ensenyament, en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la televisió i la ràdio valencianes, en els organismes cultural i festers, etc. S’han dedicat a practicar un lingüicidi sistemàtic que perfectament podria ser assimilable a les polítiques de genocidi cultural d’altres països del món i d’altres moments de la nostra història. I si algú ho dubta, que faça una miqueta d’hemeroteca a través de la xarxa.

En realitat Vox i el PP són anticonstitucionals espanyols i antiestatutaris valencians (i balears), atés que no fan res per preservar i promocionar la llengua territorialment pròpia, cosa que els exigeix la Constitució Espanyola, que tant i tant i citen fervorosament, l’Estatut Valencià , aprovat pel PP amb majoria absoluta el 2006, i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), aprovada unànimement el 1983.

Ara han encetat la senda etnocida de modificar la dèbil i “minimalista” llei lingüística valenciana. Estic convençut que és el principi d’un procés que no s’aturarà i obrirà la veda per a altres municipis. Darrere anirà potser mitja “provincia” (Sant Vicent del Raspeig, Elx, Benidorm, Petrer, Ibi, Sant Pola, etc.), només caldrà conformar majories —Vox més PP, més algun partit local, més, qui ho sap?, PSOE!, “ciertos socialistas”—. Després, enviaran a València la  vomitiva declaració institucional per aconseguir que les Corts per majoria, amb el corresponent rebombori d’un “pseudodebat” estèril tatxen de l’article 35 el nom del poble en qüestió. Ara, com a emblemàtica inauguració del procés,  faran que  desparega Alicante i l’escriguen a l’article 36 entre Algorfa i Almoradí, així de senzill. Cosa de segons.

Més difícil haguera sigut, no dic impossible, eh, si aquells dos govern d’aquella coalició denominada del Botànic (2015-2023) hagueren reformat la LUEV eliminant totes les obsoletes i sociolingüísticament aberrants referències als “municipis de predomini valencià” i “municipis de predomini castellà”. Aquesta estúpida diferenciació lingüisticoterritorial al segle XXI, després de més quaranta anys de cooficialitat del valencià i el castellà, ens parla d’una classe —o hem de tornar a dir “casta”?— política acomplexada, analfabeta, inculta, miserable i que ens avergonyeix als ciutadans i ciutadanes que volem un país europeu on les llengües se senten com a riquesa patrimonial i no com a arma llancívola d’uns contra altres i d’unes polítiques nefastes que, certament, no ens mereixem. Els valencians i valencianes no ens mereixem ni el fang assassí ni el polític que ens odia atacant la nostra llengua.

Sé que el paràgraf anterior haurà molestat a més d’un “progre de saló”, però és que les polítiques lingüístiques i culturals que s’han de fer al País Valencià estan absolutament avalades per les dades més bàsiques tretes d’enquestes, estudis, investigacions, treballs de camp, etc. tant de caràcter nacional com internacionals. Ja ho deia fa molts anys el sociolingüista Josep Vicent Aracil, “el problema no és la falta de dades, és la incapacitat d’actuació”. Qui no actua, o ha actuat, no és per falta de dades sinó per falta de coratge polític.

És evident que el País Valencià, des de fa com a mínim tres segles, té uns territoris històricament castellanoparlants i d’altres històricament valencianoparlants, però també és evident que el canvis demolingüístics, sociolingüístics i acadèmics han fet que en els darrers cinquanta anys tot això haja canviat. Als territoris històricament castellanoparlants viu menys d’un 20% de la població; l’ús social i interpersonal del valencià ha minvat entre la població en quasi tots els pobles i ciutats mitjans i grans (les xifres parlen d’un ús habitual del valencià de menys del 40% de la ciutadania), però, paradòxicament, mai no ha hagut tant població —en termes absoluts i fins relatius— que dominen totalment o parcialment el valencià oralment i per escrit (un 80%). Per tant, les lleis i les polítiques lingüístiques que haurien d’aprovar i implementar uns polítics competents —ací no parle de colors ideològics, no em serveixen, no crec en les bondats innates a les ideologies o les “paradetes de càrrecs”— haurien d’anar en una clara direcció d’«emergència sociocultural»: prestigiar i fer ben patent l’idioma a tots els àmbits. No per a negar l’altre idioma —quina broma qüestionar la potència d’una de les llengües més parlades al món— sinó per a defensar el dret a ser plurilingües a partir de la llengua que ens arrela al territori i que ens genera identitat col·lectiva i cohesió social sense bandejar cap altra expressió idiomàtica i cultural amb les que convivim.

Dir tot això sona a cant de sirenes, ja ho sé, però pense que és l’únic camí per a desacomplexar-nos d’una vegada per totes. El que plantegen PP i Vox —i que em tem que alguns del PSOE signarien mirant cap a altre costat— és la política del miserable que busca el conflicte fàcil, la polèmica estèril, el debat de budells i baixes passions, la manipulació més vulgar, la trista “mediocratització” de la política d’aquest país. No jugueu en el seu territori de brutícia i infàmia, us hi  guanyaran sempre. Recordeu-li, recordem-li, al senyor Luis José Barcala Sierra que faria bé de no passar a la història com el botxí del «bell alacantí» que va encisar Enric Valor als anys 30 del segle passat (i a mi, al barri de Sant Blai en els anys 70).

Diem-li, amb Miquel Martí i Pol, que nosaltres tenim «terra, no somnis, i també mar immensa, coses tangibles. I una llengua comuna i la gent que la parla» i amb això no podran mai. Que no tanque el triangle de l’estultícia alacantina: Mazón-Rovira-( vosté també, Barcala?), que no passa res per ser de PP i tenir dignitat, no passa res.

Vicent Brotons Rico