Hi ha paraules que, amb el temps, es tornen tan nítides que quasi fan mal de sentir. Cinisme és una d’elles. No parlem ja de l’escola filosòfica antiga que predicava el despreniment, sinó del cinisme actual: l’art d’enganyar, de manipular, de disfressar la barbàrie amb paraules buides. El cinisme és el vernís amb què el poder pretén ocultar les seues accions més indignes, amb l’esperança que la gent, cansada o resignada, es deixe engolir pel relat oficial. Però hi ha moments en què aquest vernís es trenca i deixa veure tota la brutícia que amagava. El que estem vivint amb el poble palestí és precisament això: la màxima expressió del cinisme contemporani.

El govern israelià ha demanat a la població que evacue Ciutat de Gaza cap a zones “segures”. Quina seguretat pot haver-hi quan els bombardejos arriben a cada racó i quan el bloqueig converteix qualsevol desplaçament en un perill mortal? És un missatge que apel·la a la humanitat, però que en realitat és una trampa mortal: es convida la població a fugir d’un infern per a entrar en un altre. L’ordre d’evacuació no és res més que la coartada verbal d’un genocidi planificat. Es tracta de fer veure que hi ha alternatives quan, en realitat, s’està arraconant tot un poble fins a la seua desaparició. Cinisme en estat pur.

I encara més greu: quan aquesta tragèdia encén consciències i la ciutadania planta cara, els “pretesos guardians” de l’ordre establert s’afanyen a criminalitzar la protesta. Les mobilitzacions que han afectat la Volta Ciclista a Espanya en les últimes setmanes han sigut presentades per alguns partits conservadors com un “atac a l’esport”. Un atac a l’esport? No. Una defensa de la vida. Una manera de dir que no podem gaudir d’un espectacle esportiu mentre hi ha criatures soterrades sota la runa a Gaza. És una qüestió d’ètica col·lectiva, no de ciclisme. I sí, em sent orgullós que la veu del carrer haja estat tan potent. La protesta és la resposta digna davant del cinisme oficial. El carrer, mal que els pese, continua tenint memòria i dignitat.

Però el cinisme no coneix fronteres. Fa uns dies veiem com Donald Trump aterrava al Regne Unit i era rebut amb tota la pompa, mentre a fora la ciutadania protesta. Un expresident immers en causes judicials, que ha alimentat discursos d’odi i que ha estat responsable d’una erosió democràtica sense precedents als Estats Units, apareix de sobte com un convidat honorable. Els mitjans conservadors el presenten quasi com una figura inevitable, un actor polític respectable, mentre es menyspreen les veus que recorden el seu llegat de corrupció i mentides. Què és això sinó un altre exercici de cinisme? Convertir un home que ha insultat i degradat la democràcia en un “home d’Estat” respectat. Fer veure que el fang és or.

I no cal anar tan lluny per trobar exemples més pròxims. El cas recent de la inauguració del curs acadèmic la setmana passada a la Universitat d’Alacant és una prova dolorosa. El conferenciant triat, envoltat de processos judicials per violència de gènere, va ser col·locat en un escenari institucional que havia de ser de prestigi i dignitat. El resultat? Una absència significativa: la ministra d’Universitats, el president de la Generalitat –potser per altre motius– i una part important de la comunitat universitària es van negar a participar. El Paranimf, mig buit, parlava més fort que qualsevol discurs. Jo mateix vaig decidir no assistir-hi, convençut que la meua presència hauria estat un acte de legitimar allò que no s’ho mereix. El cinisme d’elevar a tribuna acadèmica un personatge sota sospita –tot i la pressumpció d’innocència que sempre hem de mantenir– és el mateix que el de presentar Trump com a figura honorable o el d’anunciar “zones segures” a Gaza mentre cau el ferro incandescent del cel.

En tots aquests casos, el denominador comú és clar: el poder creu que pot imposar relats i que la societat es resignarà, adormida, a empassar-se’ls. Creuen que la població és incapaç de veure més enllà de les paraules. Però hi ha un error de càlcul: cada vegada més, la gent identifica el cinisme i el rebutja. Les protestes contra el genocidi, les mobilitzacions davant la visita de Trump, l’absència conscient en actes acadèmics manipulats: tot això mostra que la societat no està tan anestesiada com voldrien. Encara hi ha dignitat, encara hi ha capacitat de dir “no”. El perill és creure que la societat no pensa i que pot ser tractada com un ramat. No, no ho és. La gent observa, jutja i reacciona. I el cinisme, tard o d’hora, cau pel seu propi pes. Per dignitat, alcem la veu contra el genocidi de Gaza. Ara o mai, perquè el silenci ens fa còmplices de la barbàrie.