Ara fa poc més de trenta anys es va publicar Assaig sobre la ceguesa de José Saramago. Continuem sense recuperar la visió? Continua estenent-se aquella epidèmia que l’autor portugués va imaginar o, senzillament, mai no hem deixat d’estar infectats? La primera edició en portugués és del 1995. Un any després arribava la traducció al castellà i, poc després, també la catalana. El 1998, José Saramago rebia el Premi Nobel de Literatura i aquella novel·la quedava definitivament incorporada al cànon de la literatura universal. Jo la vaig llegir el 2002. Recorde perfectament la sensació amb què vaig tancar el llibre. No va ser la incomoditat que aquesta setmana evocava Juan Cruz en definir-la com “el llibre més incòmode de José Saramago”. El que vaig sentir va ser una profunda tristesa. Perquè vaig comprendre, des de les primeres pàgines, que aquell relat no parlava d’uns cecs anònims, sinó de nosaltres.
Saramago havia construït probablement la metàfora més poderosa sobre la condició humana contemporània. La ceguesa no era física; era moral. Era la incapacitat de veure l’altre, de comprendre les conseqüències dels nostres actes, d’aprendre de la història. Era l’egoisme convertit en sistema, la indiferència elevada a categoria política i la pèrdua progressiva de qualsevol sentit comunitari. Trenta anys després, la metàfora continua tenint una vigència inquietant. Potser per això la novel·la sembla escrita abans-d’ahir. Només cal alçar la vista. En un món saturat d’informació, costa distingir la veritat del soroll. La polarització ha substituït el debat; la desqualificació, l’argument; la immediatesa, la reflexió. Veiem més pantalles que mai, però probablement entenem menys el que passa davant dels nostres ulls. La paradoxa és evident: disposem de més informació que cap altra generació, però això no ens ha fet necessàriament més lúcids.
La metàfora de Saramago també travessa la realitat més pròxima. A Alacant continuem discutint sobre el model de ciutat mentre el creixement urbanístic, la pressió turística, l’accés a l’habitatge o la desigualtat social reclamen respostes que sovint queden ocultes darrere de debats superficials. Al País Valencià seguim convivint amb una gestió del territori que massa vegades només reacciona quan el problema ja és irreversible. A nivell nacional, la crispació política sembla haver convertit qualsevol desacord en una guerra de blocs on ningú no escolta ningú. Cadascú defensa la seua parcel·la de veritat amb una convicció absoluta, com si la realitat només poguera contemplar-se des d’un únic angle. I, encara més, hi ha qui, des de postulats de l’extrema dreta, nega l’evidència del canvi climàtic, la desigualtat social, la realitat de les migracions o la violència de gènere. I, mentrestant, el món continua oferint-nos exemples d’aquesta ceguesa col·lectiva. Guerres que deixen de commoure’ns al cap de pocs dies. Emergències climàtiques que només existeixen quan coincideixen amb una tragèdia immediata com els recents incendis a Àvila, Madrid o Castelló. Discursos d’odi que troben altaveus impensables fa només uns anys. Una societat que sembla haver normalitzat que el sofriment dels altres sempre ocorre prou lluny perquè no altere la nostra rutina.
Hi ha una altra decisió literària de Saramago que explica la grandesa de la novel·la: els personatges no tenen nom. Són el metge, la dona del metge, el primer cec, la dona del primer cec, el vell de la ràdio, el xiquet estràbic… No és un caprici estilístic. És una elecció profundament ètica. Sense noms propis, desapareix qualsevol distància confortable. No podem pensar que aquella història correspon a un país, a una cultura o a una època determinada. Tots podem ser qualsevol dels personatges. Tots podem reconéixer-hi els nostres veïns, els nostres dirigents, els nostres familiars. O, el que resulta molt més inquietant, nosaltres mateixos. Aquesta és la força de les grans paràboles: no prescriuen una moral, sinó que obliguen el lector a buscar-se dins del relat. I és precisament per això Assaig sobre la ceguesa no ha envellit. Al contrari. Cada relectura incorpora noves interpretacions perquè el món insisteix a donar-li la raó.
Hi ha llibres que expliquen el seu temps. N’hi ha d’altres que aconsegueixen anticipar el futur. La novel·la de Saramago pertany a aquesta segona categoria. No perquè endevinara els esdeveniments, sinó perquè va comprendre amb una lucidesa extraordinària les debilitats permanents de l’ésser humà. Les pandèmies passen. Les crisis econòmiques acaben. Els governs canvien. Però la temptació de deixar de mirar l’altre continua intacta. Al final de la novel·la, quan tots semblen haver recuperat la visió, la dona del metge —l’única que mai no havia deixat de veure— sent de sobte que la ceguesa també pot arribar-li a ella. “La por sobtada li va fer abaixar els ulls”, escriu Saramago en una de les escenes més memorables de la literatura contemporània. Potser aquella no era la por de perdre la vista, sinó el descobriment que ningú no està vacunat contra la ceguesa moral. Trenta anys després, la pregunta continua sent la mateixa: i si el veritable problema no és que encara no hàgem recuperat la visió, sinó que ja hem deixat de sentir por davant la nostra pròpia ceguesa?
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
