Avui 17 de gener, com és sabut, se celebra la festivitat de Sant Antoni: sant Antoni Abat, popularment conegut com sant Antoni del Porquet. És, possiblement, el sant hivernal per antonomàsia. El refranyer ens recorda: «Per Sant Antoni, fa fred com un dimoni»; «Per Sant Antoni fredada; i per Sant Llorenç, calorada»; «En la setmana dels barbuts, tots constipats i esternuts». I val a dir que aquesta «setmana dels barbuts» és, precisament, aquesta nostra de Sant Antoni, en què es produeix la coincidència que el santoral aplega, consecutivament, la festivitat de tres sants ben barbuts segons les respectives iconografies tradicionals: Sant Pau Ermità (despús-ahir dijous, 15 de gener), Sant Maure Abat (ahir divendres, 16 d gener) i Sant Antoni Abat (avui dissabte, 17 de gener).  

Tot i el fred d’aquests dies, tan propici per a dur amb òptimes condicions la matança del porc —i la consegüent celebració gastronòmica i festiva, no apta per a vegans—, per Sant Antoni ja es coneix una mica l’allargament del dia, després del solstici hivernal. També el refranyer ens invita a observar-ho: «Per Sant Antoni del Porquet, a les cinc ja es veu el solet»; «Per Sant Antoni de gener, una hora va més de camí el traginer». I, potser, la més coneguda de totes: «Per Sant Antoni, un pas de dimoni.» 

La vinculació de la festa de Sant Antoni amb la figura del dimoni és tan antiga com el mateix imaginari que embolcalla el sant. No debades, entre les gestes més conegudes que se li atribueixen a aquest patró dels animals i els traginers («Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer») són molt anomenades les lluites contra les temptacions diabòliques, dutes a terme per mitjà de diverses visions mortificants i pecaminoses. Parlar de Sant Antoni és, en conseqüència, parlar de la temptació, del foc, del dimoni. I segons sembla, aquesta tradicional relació entre sant Antoni, la temptació, el foc i el dimoni ben podria tenir una explicació al·lucinant. Volem dir: unes molt concretes al·lucinacions psicotròpiques com a origen.  

L’amic Daniel Climent —un autèntic savi en etnobonànica i en milanta coses més— fa temps que suggereix l’existència d’una relació directa entre els principals elements de la celebració de Sant Antoni (el foc, el porc, els rotllets beneïts, els porrats i els dimonis) i el fet que una de les principals comeses de l’orde dels antonians fora, precisament, atendre els malalts d’ergotisme o foc sagrat (ignis sacer): una intoxicació molt estesa durant l’edat mitjana, causada per la ingesta de pa negre de sègol quan estava contaminat pel fong Claviceps purpurea (l’esperó o sègol banyut). Com és sabut, aquest fong conté un principi actiu, l’ergotamina, que produeix escalonadament al·lucinacions, vasoconstriccions en les extremitats, gangrenes ardents i, finalment, fins i tot, la mort. El tractament requeria, de vegades, l’amputació dels membres gangrenats i el subsegüent cobriment de les ferides amb greix de porc, a més d’un canvi de dieta que consistia a deixar de menjar pa negre de sègol i passar al consum de pa blanc, de farina de blat. D’aquesta manera, seguint els suggeriments de Climent, les fogueres de Sant Antoni —com les que s’encenen a Alberic, Almoines, Alpont, Beneixama, Borriol, Canals o Pedralba— podrien ser també, en algun moment, una mena de sortilegi per a conjurar l’ergotisme, popularment conegut com foc de l’infern, mal de foc o foc de Sant Antoni; el porc podria tenir a veure amb la utilització medicinal del greix; els rotllets de Sant Antoni i els porrats admetrien una possible vinculació amb la necessitat del consum de farina blanca, de blat; i els dimonis (amb les corresponents visions i temptacions) connectarien fàcilment amb el fenomen de les al·lucinacions provocades pels alcaloides de la banya del sègol. 

Particularment conegudes —i reconegudes— són les celebracions de la festa de Sant Antoni a la comarca dels Ports, en poblacions com Cinctorres, Forcall, Herbers, la Mata, Morella, Olocau del Rei, Portell, Todolella, Vallibona, Vilafranca o Villores. En la Santantonada d’aquesta comarca hi sol haver representacions i manifestacions populars a l’aire lliure, amb ingredients teatrals, al voltant d’una gran foguera o barraca construïda al voltant del maio, que és el tronc central que sosté l’estructura d’aquests espectaculars muntatges. Els dimonis són, sense dubte, els protagonistes principals d’aquestes escenificacions festives, que recreen el motiu de les temptacions i la sempiterna lluita entre el mal i el bé. S’anomenen botargues, aquests dimonis. Van encaputxats i vestits amb tela de sac de color marró o amb roba antiga de color blanc, amb ratlles característiques roges i verdes i amb cridaneres figures de dracs i serps.

Porten lligats els sants (sant Antoni i sant Pau l’Ermità) amb una corda, fins a la barraca o foguera, i juguen a espantar, escarnir i incomodar els veïns per totes les cases. Burxen jocosament la gent amb provocacions, entremaliadures i imprecacions satíriques, i, en alguns llocs, fins i tot, porten una mena de fuets —de roba, pell o paper premsat— (els pellots), que fan esclafir sorollosament contra el terra per concitar la fertilitat. El dimoni en cap és el Despullat. La Filoseta és un home que, transvestit de dona, encarna la temptació i incita al pecat. I un altre personatge singular és el Cremaller, que encapçala i tanca el seguici fester de la Santantonada: són els portadors del foc litúrgic i purificador que després cremarà la barraca. 

Aquesta festiva, jocosa i destranscendentalitzada rivalitat entre sant Antoni i el dimoni que la Santantonada escenifica queda testimoniada en una cèlebre i divertida cançoneta infantil: «Sant Antoni i el dimoni / jugaven a trenta-u; / el dimoni va fer trenta, / sant Antoni trenta-u.» 

Constatem, per tant, que el dimoni, a pesar dels temibles atributs que en termes religiosos se li haurien de pressuposar com a representació i encarnació del mal, ofereix, a l’hora de la veritat, un component lúdic, festiu, divertit i desimbolt en l’imaginari popular valencià: amb un toc atractiu d’ingenuïtat i innocència que sembla fet a mida perquè puga ser degudament burlat i enganyat amb les armes de l’enginy i la picardia. D’alguna manera els dimonis nostrats poden arribar a incentivar, fins i tot, més que no la por i l’ortodòxia d’una submissió resignada al poder i a l’ordre, una actitud heterodoxa, reivindicativa de la creativitat i la llibertat, en certa mesura partidària de transgredir les normes de la quotidianitat en pro d’uns qualssevol interessos aventurers, concrets, materials, pragmàtics.  

Sense anar més lluny, el repertori de dimonis que apareix en les Rondalles valencianes d’Enric Valor —Capralenc el Fi (en «El jugador de Petrer»); Banyatorta, Potallarga, Cua-roscada (en «El ferrer de Bèlgida»); el Dimoni Major (en «El llenyater de Fortaleny»); el dimoni dels tres cabells d’or (en «El xiquet que va nàixer de peus»); el dimoniet del dimoni (en «El dimoni fumador»); etc.— demostren ben a les clares que la coneguda dita popular «A qui es burla, el dimoni li furga» ben podria admetre, en l’àmbit de la fantasia popular, una formulació en què s’hi invertiren els termes: «Qui hi sap furgar, del dimoni se’n pot burlar.» Perquè el dimoni —hi volem insistir— sembla sempre dissenyat, en l’univers fantàstic mediterrani, per a ser ridiculitzat i burlat amb les armes de l’enginy i de l’argúcia. D’aquesta manera, el mal no és necessàriament oposat o combatut amb el bé, sinó —ben altrament— amb l’astúcia, l’habilitat, la picardia i l’engany. 

Els dimonis de l’imaginari popular valencià —els pobres, irrisoris, divertits, mofats i escarnits dimonis nostrats— deixen entreveure els encontorns d’una moral alternativa en què la pràctica del mal (una pràctica llesta, mesurada i arterosa del mal) no és inflexiblement i taxativament condemnada i prohibida. S’hi val temptejar-lo, el mal. I, quan l’ocasió és propícia, aprofitar-ne les possibilitats pràctiques esgrimint-hi la intel·ligència pertinent. Aquesta és la qüestió: en la fantasia popular valenciana, els dimonis, incitants, divertits i enjogassats més que no espaordidors, temibles i apocalíptics, són indefectiblement burlats i ridiculitzats pels herois i les heroïnes. Difonen un codi moral flexible, relativista, positiu, realista, utilitari. Pragmàtic. Propugnen uns valors ètics que concedeixen un cert marge a la rebel·lia, l’habilitat, la inventiva, l’heterodòxia, l’hedonisme, la creativitat, la picardiositat, la jocositat i l’humor. En definitiva: una ètica que, comptat i debatut, resulta perfectament conciliable i coherent amb les posicions vitalistes d’un intel·lectual com Joan Fuster —l’intel·lectual valencià escèptic, relativista i heterodox per antonomàsia—, que no s’estava de reivindicar: «Entre el bé i el mal, aflictius, podríem aspirar a l’alegria.» 

Això, precisament, semblen dir-nos els festius dimonis nostrats: que el mal és una quimera que es deixa temptejar. I que festejant-lo amb enginy, se’n pot traure un profit positiu. Se’n diu picardia —pessic de la vida.