Fa igual que siga televisió, ràdio o periòdic. Es veu ja al fons de l’horitzó. Ho diuen experts, periodistes i columnistes. A poc a poc creix. Els titulars són cridaners. El cel es va ennegrint. Ja comencen a repetir: «jo ja ho vaig escriure l’any passat». És una ona més gran del que sembla.
Des de fa uns mesos, sembla que qualsevol dia Donald Trump s’haurà convertit en el dictador feixista d’este segle, cavalcant un tsunami feixista amb la resta d’ultres d’Europa, mentres se repartix el pastís del món amb Vladímir Putin i Xi Jinping. Lluny queda quan algun cunyat deia que havíem d’aprendre xinés perquè seria la llengua franca del futur.
Jo tenia huit anys quan Aznar, Bush i Blair es van fer una fotografia a les Açores immortalitzant l’aliança que eliminaria les armes de destrucció massiva de Sadam Hussein a l’Iraq. La guerra va acabar amb ell, però després no van trobar les armes de destrucció massiva. Cap institució global havia recolzat l’inici de la guerra. Tampoc la OTAN. Sí que hi va haver Dret Internacional aleshores?
Per què m’hauria de creure ara que Donald Trump sí és una amenaça per a l’ordre global? Per què els mitjans no paren de repetir el que diu el president nord-americà sense reflexionar? La doctrina Monroe, que reivindica la influència nord-americana sobre tot el continent, ha sigut continuament aplicada pels Estats Units. Quin sentit té reproduir els discursos de Trump com si foren veritat indiscutible, enlloc de pensar si és llum de gas?
- La versió cinematogràfica de Gas Light estrenada el 1944
Com a bon millenial, jo també he tingut una situationship en la que he patit gaslighting. Gas Light (1938) és una obra de teatre de suspens psicològic escrita pel britànic Patrick Hamilton. El protagonista vol robar les joies de la tia de la seua esposa. Ella se n’adona quan escolta passos a la cambra de la casa i veu com la pressió del gas de la llum varia, però ell li diu que són imaginacions seues. De fet, si poden tancar-la al psiquiàtric i deixar-lo tranquil, millor. Per això, la llum de gas descriu la manipulació psicològica destinada a fer dubtar algú de la seua percepció de la realitat.
Investigadors com Noam Chomsky o Greg Grandin han demostrat que les incursions dels Estats Units a Xile, Guatemala, Nicaragua, Panamà o República Dominica al voltant de la Crisi del Petroli van ser un laboratori bèl·lic amb pràctiques exportades després a Vietnam, Afganistan o l’Iraq. No cal més dades, ni verificacions, ni parlar de post-veritat o polarització. Amb l’excusa de la democràcia, la CIA i el Pentàgon han ficat el nas en governs dels cinc continents.
L’única diferència que està aportant Donald Trump és la cruesa de la realitat. És pornogràficament explícit, però tampoc pot fer una altra cosa. Fa cent anys la majoria de la població occidental era directament analfabeta, i ara tots tenim un mini-ordinador a la butxaca per fotografiar qualsevol vulneració dels drets humans. La Casa Blanca vol continuar sent la potència imperialista que ha sigut sempre, i ara prefereix fer-ho sense donar excuses.
La llum de gas provoca ansietat, inseguretat i pèrdua d’autoestima. Per això, hi ha qui ens vol convèncer que el Mal ja és irreversible. Després de la recessió, i la pandèmia, ara toca una nova Guerra Mundial. Amb la por en el cos pel tsunami que ve, no ens podem preocupar de les coses quotidianes.
