Hi ha decisions que, més que sorprendre, provoquen una barreja d’estupor i vergonya. La recent votació de la Confraria de Setmana Santa de Sagunt —que, per una ampla majoria, ha tornat a impedir la participació de les dones en igualtat de condicions— n’és un exemple clar. I no només pel resultat, sinó també pel relat que el justifica: la defensa acrítica d’una tradició que, en realitat, no és sinó una estructura de poder profundament desigual que es vol perpetuar.
El debat, però, té una dimensió encara més inquietant: la paradoxa. D’una banda, els confrares s’emparen en un reglament del segle XVI, quan les dones no participaven en la festa. De l’altra, aquestes mateixes dones continuen sent imprescindibles per al funcionament de la Setmana Santa: organitzen, cusen, preparen, coordinen, sostenen. Sense elles, la festa senzillament no existiria. Però això sí: sempre en un segon pla, invisible, subordinat. És a dir, útils, però no dignes d’ocupar el mateix espai simbòlic que els homes.
Aquesta contradicció és tan flagrant que només es pot sostenir des de la inèrcia o des del prejudici. O, dit clarament, des del masclisme. Resulta especialment preocupant que una part important de l’oposició a la igualtat no provingua dels sectors més veterans, sinó de confrares joves. Homes que haurien d’haver crescut en una societat més igualitària, però que han celebrat aquesta “victòria” com si fora una defensa de la seua identitat masculina. Com si permetre que les dones participen en igualtat fora una amenaça. Com si compartir espai implicara perdre’l. Cal dir-ho sense embuts: això no és una defensa de la tradició, és una reacció primària, gairebé cromanyona, davant d’uns canvis socials que només busquen garantir que ningú siga exclòs per raó de gènere. Que entren les dones no vol dir que els homes deixen de ser-ho. Vol dir, simplement, que deixen de ser els únics.
L’argument de la tradició, tan repetit, és també profundament perillós. Perquè si acceptem que la tradició justifica qualsevol pràctica, aleshores hauríem de validar també altres costums que vulneren drets humans. No podem condemnar l’ablació del clítoris —una pràctica tradicional en algunes cultures— i alhora defensar que, en nom de la tradició, es negue la igualtat a les dones a Sagunt. Els drets humans no són negociables ni adaptables segons la comoditat cultural.
De fet, la majoria de poblacions amb festes tradicionals han sabut adaptar-se. El cas de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi és paradigmàtic. Fa uns anys, el debat era molt semblant: resistències, arguments identitaris, por al canvi. Però la realitat ha acabat desmuntant totes les alarmes. No només no s’ha produït cap perjudici per als homes festers, sinó que la festa s’ha enriquit. Les dones han trobat el seu lloc amb normalitat i fins i tot han assumit càrrecs de rellevància. La tradició no s’ha destruït; s’ha actualitzat.
Els confrares de Sagunt, en canvi, semblen haver triat el camí contrari: el de l’immobilisme. El de la trinxera. El de mirar cap enrere mentre el món avança. És el que han fet també els representants de VOX defensant que “sempre estan a favor de les tradicions”, com hem pogut llegir en declaracions recents.
En aquest sentit, la situació recorda inevitablement l’atmosfera d’Abisme, de Francesc Viadel. La novel·la és una al·legoria poderosa del fracàs i de la incapacitat d’una societat per reaccionar davant les seues pròpies contradiccions. El protagonista, Rafel Bodí, es veu arrossegat cap a un precipici moral i existencial, en un món que sembla incapaç de corregir el seu rumb.
La metàfora és evident. Quan una comunitat s’afarra a una tradició injusta i es nega a revisar-la, avança cap a l’abisme. No de manera sobtada, sinó lenta, imperceptible, però inexorable. I el més inquietant és que, com en la novel·la, sovint hi ha una certa consciència del problema, però no la voluntat de canviar-lo. Viadel, amb un realisme incisiu i sense concessions, mostra fins a quin punt la inèrcia pot ser destructiva. La seua obra va més enllà dels personatges concrets: és una reflexió sobre la fragilitat humana i sobre la facilitat amb què normalitzem allò que és injust. Per això és una lectura altament recomanable, especialment en moments com aquest.
En Abisme apareix també la figura de l’escriptor Stefan Zweig, que va posar fi a la seua vida en un gest desesperat davant del col·lapse del món que coneixia. La referència és irònica i tràgica alhora. I ens interpel·la: volem ser una societat que gira els ulls davant del que no li agrada, o una societat capaç d’enfrontar-se a les seues pròpies ombres?
El cas de Sagunt exigeix una resposta clara. No n’hi ha prou amb lamentar-se o confiar que el temps ho arreglarà. Cal denunciar-ho. I cal exigir responsabilitats, també als poders públics. Perquè, encara que estiguem davant d’una associació privada, el que està en joc són drets fonamentals. Mirar cap a un altre costat seria una forma de complicitat.
Les dones de Sagunt no han de ser pidolaires dels seus drets. No han de demanar permís per ser-hi. És la societat qui ha de garantir que totes les persones puguen desenvolupar-se en igualtat de condicions. Qualsevol altra cosa és una fallida col·lectiva. Si no som capaços de fer aquest pas, si continuem refugiant-nos en tradicions injustes, el futur no serà cap celebració. Serà, com advertia Viadel, un abisme. I aleshores ja serà massa tard per mirar enrere i preguntar-nos en quin moment vam decidir no fer res.
