Hi ha voltes en què els regals, no se sap per què, volen canviar de sentit, i es giren contra. O a favor, segons com es mire. Ho dic perquè, des del mateix moment que —ara fa un any— va acabar la gala de la novena edició dels Premis Altea de Literatura i Investigació, vam pensar que per a celebrar la gala del deu aniversari calia oferir un bon regal als assistents. I vam tindre clar que el regal en qüestió havia de ser sobre això que els Premis Altea proven de festejar: la creativitat, la sensibilitat, el coneixement, les paraules, l’art, la música, la bellesa... Per això vam sospesar que el regal millor que podíem oferir per a commemorar l’efemèride de les deu edicions dels Premis Altea al públic assistent era un llibre disc de l’Orquestra Blava: l’agrupació que, des de la primera edició, ha aportat sempre amb la seua música en directe el toc de distinció —d’emoció i amenitat, d’elegància i d’alegria— a les gales dels Premis Altea. I és així que vam encetar l’aventura de produir el llibre disc que el passat dissabte es va presentar, per fi, en la gala dels Premis: Blau de mar. I és precisament en aquesta aventura de l’elaboració del disc on s’ha produït el prodigi que comentava: que el regal ha volgut canviar de direcció. Tant, que no puc sinó confessar públicament que l’aventura del disc Blau de mar de l’Orquestra Blava ha estat, per a mi, un dels regals més bonics que la vida m’ha volgut fer en els últims anys.

La generositat infinita, la complicitat incondicional, la germanor absoluta, la professionalitat extraordinària, la sensibilitat exquisida... Ningú no podria imaginar quin regal tan bell ha significat el viatge creatiu de totes les persones que han fet possible el disc Blau de mar! Començant pels compositors, Ximo Cano, Toni Barber i Jaume F. Ripoll, que han escrit uns temes increïbles, preciosos, brutals; continuant per la direcció musical de Jimi; prosseguint per la interpretació espectacular dels músics i per la veu prodigiosa de Mònica Ivars; i acabant per la direcció tècnica de Toni Alós i els treballs pacients i maratonians de postproducció, mescla i masterització a càrrec dels dos Tonis (Toni Alós i Toni Barber), Jimi, Ximo Cano i Nicolau Borja. 

Ara que per fi s’han començat a presentar en societat les cançons, i que el disc Blau de mar ha començat a volar amb el directe de l’Orquestra Blava —i amb un primer tema, («Orquestra Blava», de Jimi») oferit juntament amb el llibre a manera d’aperitiu o tràiler en la gala del passat dissabte—, em ratifique en la idea que el regal va ser apropiat per a tots els assistents que fan possibles els Premis Altea any rere any... Però ha sigut també, ai! —en això vull insistir—, un autèntic regal de la vida per a mi: un regal que mai no agrairé prou a tots els qui l’han fet possible.

I parlant de regals de la vida, n’hi ha un altre que no voldria deixar d’agrair en relació amb els sentiments i les emocions compartides el passat dissabte en la inoblidable gala de la desena edició dels Premis Altea. I és que, durant tota la nit, se m’hi va fer viva —vivíssima!— la consciència de poder-me sentir molt afortunat pel fet d’haver conegut en els anys que m’han tocat de viure un creador tan especial com el pintor, l’escultor, el dibuixant —i l’amic— Pepe Azorín. Resulta difícil explicar les sensacions que, durant tota la gala d’enguany, produïa el fet que les parets de l’Espai Mirador del Palau Altea tingueren encara exhibida la meravella de les obres l’última exposició de Pepe Azorín, Temps a Altea. I que en un lloc preeminent de l’escenari estiguera, com sempre, el trofeu La mà del sol, que el mateix Azorín va crear per al reconeixement del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas. Era, de fet, com si Pepe d’alguna manera estiguera present aquella nit allí, amb tots els assistents: en les meravelles infinites dels traços, les figures, les formes i les textures dels seus dibuixos; en el misteri de les arrels, els abraços i les mans. Com si volguera recordar-nos que la vida és curta, efímera i fugaç, i que totes les persones passem després d’un temps molt limitat que és la vida: però que, en canvi, les nostres obres perduren —i perduraran sempre— en el privilegi de la memòria i en l’aventura infinita de la civilitat. Em va esborronar, per això, que un dels aplaudiments més sentits de la nit fora, precisament, en homenatge a l’obra i la memòria de l’amic Pepe Azorín. 

Hi ha encara un tercer regal de la vida que no vaig poder —ni vaig voler— obviar en la gala dels Premis Altea d’enguany. És el regal que em va fer el passat dia 4 de desembre de 2025 la impagable amiga Marisa del Romero Sánchez-Cutillas, que dissabte ens va voler honorar amb la seua presència, juntament amb el seu home, Rafa Cano. Marisa és filla de l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas: besneta, per tant, del també escriptor Francesc Martínez i Martínez. I el passat 4 de desembre, al finalitzar l’acte de presentació dels llibres de la collita anterior dels Premis Altea, em va voler confiar una documentació preciosa: més de 2.000 pàgines manuscrites per un avantpassat de Carmelina i de Francesc Martínez i Martínez. 

Recorde que, quan vaig prendre entre les mans el paquet que m’havia oferit, jo li’n vaig fer la broma, jugant amb l’escena final del gran llibre de Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya: «Mira: tan xicotet com soc i tinc entre les meues mans tota la matèria de Bretanya!» I és que encara no sabia que aquells documents, redactats per un besoncle de Francesc Martínez i Martínez —el senyor Francesc Martínez Rostoll, germà del pare patern del nostre escriptor—, ben podrien ser, sense bromes, els que haurien pogut inspirar la cèlebre escena final de Matèria de Bretanya, amb els papers antics trobats en un amagatall de la Casa de Francesc Martínez i Martínez. Fet i fet, Francesc Martínez Rostoll no solament va ser el mentor que va influir decisivament en la formació del folklorista i cervantista alteà, sinó també l’avantpassat que li va deixar en herència la casa pairal dels Martínez al carrer Santa Bàrbara: la cèlebre Casa Cervantes.

Entre la documentació de Francesc Martínez Rostoll que Marisa em va confiar, vaig poder comprovar que hi havia una enorme quantitat de sermons, molts dels quals redactats en valencià ara fa un parell de segles. Només per això és una documentació única, amb un interés extraordinari. I ara, que ja he tingut l’oportunitat de depositar tots els manuscrits del senyor Francesc Martínez Rostoll a l’Arxiu Municipal d’Altea, vull pensar que és com si aquells documents foren tota la matèria d’Altea, que torna al conjunt del seu poble per fer-lo una mica més ric, més culte, més digne, més savi i més humà. Més veritat. I això és una cosa que no es pot pagar amb diners, sinó amb honor: per això crec que va ser just i necessari atorgar l’Estela d’Honor d’enguany a la memòria de Francesc Martínez Rostoll. Al capdavall, ell i la seua família —Francesc Martínez Rostoll, Francesc Martínez i Martínez, Carmelina Sánchez- Cutillas, la mateixa Marisa del Romero Sánchez-Cutillas i el seu germà Luís del Romero Sánchez-Cutillas— crec que representen l’esperit de la festa que cada any compartim al Palau Altea, en la vespra del Diumenge de Rams. Perquè els Premis Altea, al capdavall, no són sinó això: una celebració de la vida i de la memòria, de l’art i de la paraula, de la música i de la bellesa; i del goig de compartir-ho, tot plegat, amb jovialitat i alegria.

Gràcies. Moltes gràcies a totes i tots pel regal: pels regals, pel triple regal. Que en realitat és només un: el de la sensació inefable —l’orgull íntim— de saber que, un any més, gràcies a totes les persones i totes les institucions que fan possibles els Premis de Literatura i Investigació, ni que siga durant tres o quatre hores, Altea ha tornat a erigir-se en la capital de les lletres valencianes contemporànies. L’enhorabona grossa, per tant, als guanyadors de l’edició d’enguany: Toni Bellón Climent, guanyador del Premi d’Assaig i Investigació Francesc Martínez i Martínez amb el treball La capital artística del Mediterrani. L’Altea dels pintors i artistes (1960-1985); Ivan Carbonell Iglesias, guanyador del Premi Altea de Literatura i Investigació amb la novel·la L’esguard del basilisc; i Enric Balaguer Pascual, guanyador del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa amb l’obra Tot allò que fa viure. També ells formen part d’aquest(s) regal(s) impagable(s) que m’ha volgut fer la vida.