Subtitule aquest article com a II perquè reprenc el fil de l’opinió publicada aquesta setmana per la secretària general del PSPV d’Alcoi, Lorena Zamorano, amb el mateix títol. En el seu text, de manera lúcida, Zamorano apuntava una idea tan incòmoda com necessària: el creixement de l’extrema dreta no s’explica només per la precarietat o la crisi econòmica, sinó per una combinació de factors polítics, culturals i emocionals que actuen fins i tot —i especialment— en contextos de prosperitat relativa. La seua reflexió posava l’accent en la banalització del discurs de l’odi, en la normalització de postulats reaccionaris i en la incapacitat del sistema polític per connectar amb una part de la ciutadania que se sent desorientada, tot i viure en un dels millors moments materials de la nostra història recent.
La paradoxa és evident. Espanya ha viscut en els últims anys un cicle de creixement econòmic notable. Després de la caiguda provocada per la pandèmia, el PIB va créixer un 5,5 % el 2021, un 5,8 % el 2022 i al voltant d’un 2,6 % el 2023, situant-se per damunt de la mitjana de la zona euro. L’ocupació ha assolit màxims històrics, amb més de 21 milions de persones afiliades a la Seguretat Social, i la taxa d’atur, tot i continuar sent un problema estructural, s’ha reduït fins a nivells que no es veien des de 2008. A tot això cal afegir la revalorització de pensions, l’augment del salari mínim interprofessional i una xarxa de protecció social més robusta que fa una dècada.
I, tanmateix, l’extrema dreta creix. Vox va passar d’un 10,3 % dels vots en les eleccions generals de novembre de 2019 a un 12,4 % en les de juliol de 2023, consolidant-se com una força clau en governs autonòmics i municipals. Les enquestes recents —com algunes onades del CIS o estudis demoscòpics privats de 2024— situen l’espai de l’extrema dreta i del populisme reaccionari en percentatges que oscil·len entre el 13 i el 15 %, amb una fragmentació que no impedeix la penetració del seu relat. El fenomen no és només nacional: al nostre entorn més pròxim, a Europa, veiem com aquests partits avancen en països amb alts nivells de benestar.
Per què passa això? Ací cal completar i aprofundir els arguments que apuntava Lorena Zamorano. L’extrema dreta mobilitza un electorat crític amb el sistema, però no amb voluntat de millorar-lo, sinó de dinamitar-ne els consensos bàsics. Trencar les estructures del sistema des dels seus fonaments: fer-se fonamental per la seua continuïtat. Així, atrau aquells que perceben la democràcia com un obstacle, que veuen en els drets de les minories una amenaça i que identifiquen la igualtat de gènere, els drets del col·lectiu LGTBQ+ o les polítiques d’acollida com a privilegis injustificats. És una crítica al sistema que no mira cap amunt, sinó cap als costats i cap avall.
Un factor clau és també la crisi de confiança en els partits tradicionals, agreujada per la persistència de la corrupció i pels escàndols recents d’assetjament i males pràctiques que han afectat tant el PP com el PSOE. Aquests episodis erosionen la credibilitat de les institucions i alimenten un “tots són iguals” que l’extrema dreta explota amb habilitat, tot i formar part del mateix joc polític que diu rebutjar. Podem entendre la protesta; el que costa més d’entendre —i encara menys de justificar— és que aquesta protesta desemboque en opcions ideològiques que blanquegen polítiques del passat, en el nostre cas associades a la dictadura franquista, amb el seu rastre de repressió, exclusió i silenci imposat. Com advertia el sociòleg Zygmunt Bauman en una entrevista del 2016, la por és el capital polític més rendible del nostre temps. I el politòleg Cas Mudde, en diversos estudis sobre la puixança de l’extrema dreta, fa anys que alerta del perill que els partits conservadors tradicionals assumisquen parts del discurs de l’extrema dreta per competir electoralment amb ella, legitimant així marcs mentals que posen en qüestió els drets humans i l’estat de dret.
La paradoxa, doncs, no és només econòmica, sinó cultural i democràtica. Vivim millor en termes materials, però pitjor en termes de debat públic. Davant discursos simplistes, emocionals, basats en la desinformació i en la localització de culpables fàcils, la resposta no pot ser la resignació. El futur democràtic —i, per extensió, l’estabilitat econòmica i social que gaudim— perilla si assumim com a inevitable el triomf de l’extrema dreta perquè és un fenomen global, present des d’Amèrica a Europa. El recent triomf de José Antonio Kast a Xile ens ho recorda.
La nostra experiència funesta del segle XX hauria de servir-nos d’advertiment: de l’exclusió i de la incitació a l’odi no se n’extrauen mai conseqüències positives. Cal una reflexió conjunta del sistema, una reestructuració del diàleg polític i de les formes de fer política, però sobretot una aposta decidida per la formació ciutadana, pel pensament crític i per una cultura democràtica exigent. Potser, al final, la recepta és tan antiga com actual: necessitem més cultura, més paraules i, per què no, més literatura. Per entendre el nostre present, aprendre dels errors del passat i encarar el futur amb la fortalesa que només dona una societat que pensa, dialoga i no té por de la complexitat.
Carles Cortés és catedràtic i escriptor
