Hi ha paraules que expliquen millor una època que moltes lleis. Moscoso n’és una. Sona a argot administratiu, a conversa de funcionaris davant de la màquina del café, però des d’aquest curs també formarà part del vocabulari quotidià dels claustres valencians. El professorat de l’ensenyament públic disposarà de sis dies d’assumptes particulars retribuïts per curs: tres en període lectiu i tres en dies no lectius. És una de les conseqüències més tangibles del conflicte laboral que va marcar el final del curs passat.
Convé recordar-ho perquè les conquestes laborals tenen una curiosa tendència a aparéixer, amb el temps, com si sempre hagueren estat allí. La primavera passada va deixar una mobilització docent considerable, una vaga indefinida entre maig i juny i una negociació complicada amb la Conselleria. L’acord final sobre retribucions i condicions laborals, subscrit per ANPE i CSIF, va incloure una pujada progressiva de 200 euros mensuals i aquests sis dies de lliure disposició. Altres sindicats, que representen una part majoritària del professorat, no van donar per tancat el conflicte: ratios, plantilles, inclusió, infraestructures o FP continuen damunt de la taula. Per tant, els moscosos són un resultat de les reivindicacions del curs passat, però difícilment poden presentar-se com el punt final d’aquelles reivindicacions.
El nom té més història de la que sembla. Els moscosos deuen el seu bateig a Javier Moscoso, ministre de la Presidència del primer govern de Felipe González. El 21 de desembre de 1983 es va establir que els funcionaris pogueren gaudir de sis dies anuals per assumptes particulars, sense necessitat d’explicar què havien de fer durant aquella jornada. Amb els anys, el cognom del ministre es va convertir en substantiu i va acabar incorporat fins i tot al llenguatge comú de l’Administració. Quaranta-tres anys després, l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic continua reconeixent sis dies anuals per assumptes particulars. És a dir: no estem davant d’una excentricitat inventada per al professorat, sinó davant d’un dret perfectament normalitzat en la funció pública. El problema sempre ha estat traslladar-lo a l’escola.
Perquè una oficina pot reorganitzar durant un dia la feina d’un funcionari absent. Una aula amb trenta adolescents a les deu del matí no desapareix perquè el professor tinga un assumpte particular. Aquesta especificitat explica que els docents hagen tingut tradicionalment un tractament diferent i que les comunitats autònomes hagen anat buscant fórmules diverses. Madrid reconeix quatre dies per curs, dos lectius i dos no lectius. Castella-la Manxa en regula tres, dos dels quals poden gaudir-se durant el període amb alumnat. Extremadura permet fins a cinc dies, quatre retribuïts i un sense sou. I Andalusia ha avançat recentment fins als sis dies, dos en període lectiu i quatre en no lectiu. La Comunitat Valenciana entra ara en aquest mapa amb una fórmula especialment generosa: sis dies, la meitat dels quals poden ser lectius. La novetat és important precisament per això. No es tracta simplement de poder faltar un matí de setembre abans que arribe l’alumnat, sinó de disposar, amb condicions, d’un dia propi enmig del curs.
I les condicions importen. La instrucció publicada per Educació impedeix encadenar diversos moscosos lectius, exclou els primers i últims set dies lectius del curs, els períodes d’avaluació i els dies immediatament anteriors o posteriors a vacances com Nadal o Pasqua i a determinades festes locals. A més, cada centre tindrà un límit d’absències simultànies, aproximadament d’un docent per cada vint membres de la plantilla, i qui gaudisca del permís haurà de deixar preparades activitats per a l’alumnat. És ací on comença el debat interessant.
Els arguments a favor són poderosos. Ser docent no hauria de significar renunciar a disposar d’una mínima capacitat per gestionar la vida personal. Hi ha gestions, necessitats familiars, imprevistos o simplement moments de descans que no encaixen en cap permís reglamentari. I resulta difícil defensar que un empleat públic perda drets pel fet que la seua taula de treball siga una aula. Després d’anys parlant de salut mental, conciliació i esgotament professional, reconéixer espais de respir és també reconéixer que el professorat és una persona abans que una peça del sistema.
Però hi ha una altra cara. Un moscoso docent no elimina la feina: la trasllada. Algú ha d’atendre l’alumnat. Si no existeixen mecanismes adequats de substitució, els permisos poden convertir-se en guàrdies addicionals per als companys. I en centres menuts, amb plantilles ajustades o amb moltes incidències, la gestió pot ser especialment complicada. El risc seria aconseguir un dret individual a costa d’augmentar la pressió col·lectiva. Per això el debat no hauria de ser «moscosos sí o no». Aquesta és una discussió massa simple. La pregunta és si l’Administració dotarà els centres dels recursos i de l’autonomia necessaris perquè aquest dret siga real sense deteriorar l’atenció educativa.
Els sis dies són una bona notícia per al professorat valencià i seria absurd negar-ho. També són el recordatori que les mobilitzacions laborals produeixen efectes quan aconsegueixen transformar reivindicacions en drets concrets. Però faríem malament de confondre una millora laboral amb la solució dels problemes de l’escola pública. Al final, la prova dels moscosos no serà comprovar quants docents els demanen. Serà veure què passa en el centre el dia que un docent no està. Si tot continua funcionant amb normalitat, haurem guanyat un dret. Si el preu és que un company assumisca una càrrega més, només haurem canviat el problema de taula.
Carles Cortés és catedràtic i escriptor
