Hi ha una paradoxa que defineix la nostra època. Mai no havíem disposat de tantes eines per relacionar-nos i, tanmateix, mai no havia estat tan difícil construir relacions duradores. Les xarxes socials i les aplicacions de contactes ens prometen un univers infinit de possibilitats: amistats, parelles, aventures, converses, companyia immediata. Tot és a l’abast d’un dit que llisca sobre una pantalla. Però aquesta mateixa abundància ha convertit les persones en un catàleg, les emocions en un producte de consum ràpid i els vincles en una realitat tan fàcil d’iniciar com de substituir. Potser per això la nova novel·la de Gemma Pasqual, La vida és allò que passa mentre esperes un match, arriba en un moment especialment oportú. No només perquè retrata amb una extraordinària lucidesa aquest món d’algoritmes sentimentals, sinó perquè ens recorda una evidència que sovint oblidem: darrere de cada perfil continua havent-hi una persona que estima, pateix, s’equivoca i busca, desesperadament, algú amb qui compartir la vida.

Confesse que aquesta obra ha estat una de les sorpreses literàries més agradables dels darrers mesos. Per als qui hem seguit la trajectòria de Gemma Pasqual, la novel·la representa un pas natural, però alhora valent. Després de Vampira de Barcelona (2016), Viure perillosament (2019) i La puta i la santa (2024), l’autora recupera un públic que, en realitat, mai no havia deixat de ser seu. Perquè aquells adolescents que van descobrir la sèrie de Xènia —Xènia, tens un WhatsApp (2014), Xènia, #KeepCalm i fes un tuit (2015) o Xènia, estimar NO fa mal (2016)— avui ja són adults. Si aquelles novel·les explicaven com WhatsApp i les primeres xarxes socials començaven a transformar la manera de comunicar-nos, enamorar-nos i construir la pròpia identitat, La vida és allò que passa mentre esperes un match és gairebé la continuació natural d’aquell univers. Només que ara els personatges no esperen un missatge. Esperen un match. És com si Gemma Pasqual haguera crescut al costat dels seus lectors.

En un dels passatges de la novel·la, Martina ho resumeix amb una ironia desarmant: «Una fotopolla només ens fa posar els ulls en blanc i tot seguit l’enviem al nostre grup de whatsapp d’amigues per riure una estona i fer comparacions.» La frase provoca una rialla immediata, però també retrata la banalització de la intimitat, la cosificació dels cossos i la superficialitat amb què sovint gestionem les relacions. Ja gairebé res no ens sorprén. Tot acaba convertint-se en contingut compartit, en una anècdota més dins del flux incessant de notificacions. Però seria injust pensar que aquesta és només una novel·la sobre Tinder o les aplicacions de contactes. En realitat, parla de la fragilitat humana.

Martina és una protagonista magnífica perquè no aspira a ser exemplar. És imperfecta, contradictòria, divertida, tendra i profundament vulnerable. Al seu voltant, Gemma Pasqual construeix una autèntica novel·la de colla on la senyora Matilde, la padrina Milieta, Carla, Empar, Enriqueta, Teresa o el senyor Eudald deixen de ser simples personatges secundaris per convertir-se en la família escollida que tots necessitem algun dia. Ací rau, probablement, la gran aportació de la novel·la. En un temps que idolatra les noves coneixences, Pasqual reivindica les amistats que resisteixen. Les persones que continuen presents quan desapareix l’entusiasme inicial. Les que coneixen les nostres misèries i, malgrat tot, decideixen quedar-se. La gran història d’amor del llibre no és una història d’amor. És una història de lleialtat. I això resulta extraordinàriament actual.

Potser perquè un dels grans drames contemporanis no és la solitud, sinó la dificultat de confiar. Les aplicacions multipliquen les oportunitats de conéixer gent, però també alimenten la sensació que sempre hi haurà algú millor esperant darrere del següent perfil. La immediatesa erosiona el compromís. L’excés d’oferta acaba convertint qualsevol relació en provisional. En aquest sentit, Martina acaba descobrint que la felicitat no consisteix a trobar la persona perfecta, sinó a saber distingir qui mereix ocupar un lloc permanent en la nostra vida. És una lliçó aparentment senzilla, però profundament revolucionària en una societat obsessionada amb consumir persones amb la mateixa rapidesa amb què renovem el telèfon mòbil.

Tot això està explicat, a més, amb una intel·ligència narrativa admirable. Manolo Gil definia fa uns dies la novel·la com un magnífic exemple de «chick-lit autòcton». La definició és encertada perquè Gemma Pasqual domina els codis de la comèdia urbana, de les relacions sentimentals, del sexe viscut amb naturalitat i de l’humor quotidià. Però el llibre va molt més enllà de qualsevol etiqueta. Sempre he pensat que la comèdia és probablement el gènere més difícil de la literatura. Fer plorar és relativament senzill; fer riure exigeix una precisió extraordinària. L’humor depén d’una complicitat íntima entre escriptor i lector. El que provoca una rialla en uns pot deixar completament indiferents uns altres. Feia temps que no somreia tant llegint una novel·la.

També hi ha una altra lectura, més silenciosa, però igualment poderosa. El Poble-sec de Barcelona que retrata Pasqual és un barri sotmés a la mateixa pressió urbanística que pateixen tantes ciutats europees. Els fons d’inversió, la desaparició dels negocis tradicionals i la progressiva expulsió dels veïns formen part del decorat emocional dels personatges. No és casual que aquesta mirada dialogue amb la sèrie Ravalejar (2026), creada per Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez per a HBOMax i estrenada també a 3Cat, on la gentrificació del Raval es converteix igualment en una metàfora sobre la pèrdua dels espais de convivència.

La literatura catalana també ha explorat recentment aquests territoris des de perspectives diverses. Eva Baltasar, amb Boulder (2020), interrogava les dificultats dels vincles afectius contemporanis; Marta Orriols, a Dolça introducció al caos (2020), reflexionava sobre les esquerdes de la parella; i internacionalment Dolly Alderton, amb Ghosts (2021), convertia les aplicacions de cites en el millor escenari per parlar, en realitat, de la por a la intimitat. Gemma Pasqual s’inscriu en aquesta mateixa conversa, però ho fa amb una veu absolutament pròpia, mediterrània, desacomplexada i carregada d’una ironia que mai no renuncia a la tendresa.

Quan tanquem el llibre, descobrim que el match era només una excusa. El veritable tema de la novel·la no és trobar parella. És aprendre a reconéixer aquelles persones que continuen al nostre costat quan desapareixen les notificacions, els algoritmes i les pantalles. Potser perquè, al capdavall, la felicitat —com la bona literatura— mai no depén d’una coincidència digital. Depén de la qualitat dels vincles humans que som capaços de construir.

* Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor