Hi ha paraules que acaben llegint-nos a nosaltres fins a l’extrem que poden substituir-nos. Aquesta és la màgia de la literatura i, per extensió, de la ficció. Una d’aquestes és autoficció, un neologisme que Serge Doubrovsky va encunyar el 1977 per descriure la seua novel·la Fils, “una ficció d’esdeveniments estrictament reals”. Des d’aleshores, el terme ha crescut fins a convertir-se en la millor metàfora del nostre temps: un espai ambigu on la veritat i la invenció s’entrellacen, on el jo es converteix en personatge. Estem davant d’un gènere híbrid i alhora paradoxal que trenca el pacte de la biografia clàssica i ens convida a sospitar del relat personal, on el lector no busca la veritat, sinó la versemblança.

Aquesta tensió va recórrer els passadissos de la Seu Universitària Ciutat d’Alacant els dies 17 i 18 d’octubre de 2025, durant el XI Seminari Internacional d’Estudis Transversals (SIET), titulat L’autoficció en la cultura catalana del segle XXI. Una trobada científica que va convertir Alacant en un autèntic laboratori del jo narratiu, amb la Direcció d’Anna Esteve i Irene Mira-Navarro, la Secretaria Acadèmica de Carla Mira, Raül Sánchez-Ballester i Laura Sellés i un Comité Organitzador format per M. Àngels Francés, Dari Escandell, Eduard Baile i Hèctor Càmara, entre altres. El rigor i l’entusiasme d’aquest equip van ser, literalment, el millor argument del seminari. Les ponències —amb investigadores com Montserrat Palau, Katiuscia Darici, Diana Cullell, Ana Casas o Montserrat Lunati— van oferir un recorregut per les veus femenines que han convertit la pròpia experiència en matèria literària. No com a exhibició, sinó com a espai crític. Com va afirmar una de les codirectores, “les dones escriuen l’autoficció no per mirar-se, sinó per veure-hi”.

Un exemple d’aquesta revisió pot ser l’obra d’Eva Baltasar. En la seua trilogia —Permagel (2018), Boulder (2020) i Mamut (2022)—, i en la seua última novel·la, Ocàs i fascinació (2024), l’autora explora la intimitat com una forma de resistència i amb expressions molt personals com: “Encaixar és un sentiment que agrada”. Amb una ironia glaçada, la narradora-personatge —una veu sense nom, però amb un jo insistent— sap que encaixar vol dir sovint desaparéixer. El que s’exposa no és la vida, sinó la mirada: l’autora que es projecta en un altre per explicar-se millor. Aquesta és la clau de l’autoficció: l’autor, el narrador i el personatge comparteixen identitat, però la narració és una màscara conscient.

Assistir a aquest seminari m’ha servit, entre altres, per entendre que, l’autoficció no és només una qüestió literària. El seu mecanisme d’autorepresentació ha saltat fa temps de les pàgines a la política. Si la literatura inventa per comprendre, la política ho fa —massa sovint— per justificar-se. I aquests darrers dies, davant del primer aniversari del desastre natural de la DANA a l’Horta Sud, he pogut entendre la possible aplicació del terme. Així, el 29 d’octubre de 2024, mentre la DANA devastava el territori i els seus habitants, el president Carlos Mazón va escriure, sense saber-ho, la seua pròpia novel·la del jo. Sobre aquella vesprada tràgica, mentre el país s’enfonsava literalment sota l’aigua, Mazón ha oferit fins a vuit versions diferents de la seua agenda. Una successió de relats incompatibles per a justificar cinc hores d’absència en les seues responsabilitats. Com si haguera llegit Doubrovsky, el president ha practicat la seua pròpia ficció d’esdeveniments estrictament reals. Un exercici de reescriptura en temps real, on cada versió buscava la versemblança més que la veritat. El problema, però, és que la literatura admet l’ambigüitat; la gestió pública, no.

La jutgessa que instrueix la causa ha sol·licitat ara a les Corts Valencianes el registre complet de les trucades del número presidencial, després de comprovar que l’agenda oficial havia estat revisada, això és, reescrita. La mateixa operació que fa l’autoficció —seleccionar, retallar, fingir coherència—, aplicada a una vesprada de caos polític i meteorològic. Hi ha una diferència essencial entre l’autora que s’inventa per comprendre’s i el dirigent que s’inventa per exculpar-se. Alguna de les autores analitzades en el seminari parteixen del seu buit per intentar donar sentit a la seua vida; Carlos Mazón, del seu poder per conservar-lo. Les escriptores construeixen un alter ego que exposa la vulnerabilitat; el Molt Honorable, un que l’oculta. L’autoficció literària demana empatia; la política, credulitat.

Per això, podem llegir la crisi de la DANA com una autoficció institucional: un relat escrit a diverses mans, revisat cada dia per assessors, on la veritat és només una versió més. Com en Fils de Doubrovsky, el protagonista parla en primera persona, però ningú sap ben bé qui és el narrador. El jo presidencial —com qualsevol narrador poc fiable— reescriu el passat mentre fingeix transparència. El resultat és un text incomplet: una successió de justificacions que recorda més a un taller d’escriptura que a una roda de premsa. Si la crítica literària parla del “pacte ambigu”, la ciutadania assisteix, perplexa, al pacte amnèsic: l’acord tàcit segons el qual un líder pot narrar-se de nou cada 24 hores.

L’autoficció, en definitiva, ha deixat de ser un gènere per esdevenir una condició. La literatura ens havia avisat: el jo és sempre un artifici. Però el que abans era una hipòtesi poètica s’ha convertit ara en una estratègia de poder. Els polítics —com els narradors— trien què contar, què ocultar i quina imatge projectar. Només que, fora de la literatura, les conseqüències són reals. Potser per això, estudiar la ficció siga més urgent que mai. Perquè —com suggeria entre rialles un dels participants del SIET— “les millors autoficcions ja no es publiquen en editorials, sinó en notes de premsa de Presidència”. I és que, en temps de relats canviants i veritats líquides, la política valenciana sembla haver trobat el seu nou gènere literari. I l’autoficció, un nou protagonista.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor