CASTELLÓ. Avui s'obrin les portes dels centres educatius. És el moment dels últims preparatius, dels darrers ajustos que han de permetre el desenvolupament normal del curs acadèmic. És també el dia en què milers de docents arriben per primera vegada al centre on impartiran classe. Es publiquen les llistes de l'alumnat i les famílies descobreixen en quin grup estaran els seus fills i filles, quins companys tindran o qui serà el tutor o la tutora que els acompanyarà durant el curs.
Totes aquestes emocions es barregen durant els primers dies de setembre fins al desembarcament definitiu a les aules, que enguany tindrà lloc el nou de setembre.
Però si hi ha un col·lectiu que mereix una menció especial són els equips directius. Per a ells, el curs no comença el primer dia de setembre. De fet, per a molts directors i directores, la feina va reprendre's els últims dies d'agost. Són els responsables que allò que es va planificar al final de juliol es convertisca en realitat.
Han de tindre definida la distribució dels grups, organitzar els horaris del professorat, comprovar que la Conselleria cobrisca totes les places docents previstes, verificar que les aules i els espais siguen adequats, assegurar-se que les instal·lacions es troben en condicions òptimes i resoldre una infinitat de problemes que no apareixen en cap manual, però que són imprescindibles perquè els centres puguen complir la seua funció educativa.
Aristòtil afirmava que «les arrels de l'educació són amargues, però els seus fruits són dolços». Moltes vegades oblidem que per a aconseguir aquests fruits, cal una tasca constant, silenciosa i poc reconeguda de moltes persones que treballen darrere de les portes dels centres educatius.
I és ací on apareix una pregunta inevitable: l'actual Conselleria d'Educació és una ajuda per als equips directius o, més bé, un obstacle afegit?
Les decisions adoptades durant els últims mesos semblen indicar la segona opció.
Un exemple és la polèmica mesura de les transferències econòmiques per a la climatització de les aules del senyor Pérez Llorca. Sense entrar en el fet que era una iniciativa sense cap tipus de planificació i que ignorava situacions molt diverses, com ara centres que ja disposaven de sistemes eficients o edificis antics incapaços de suportar més potència elèctrica, la realitat és que va traslladar als equips directius unes responsabilitats que no els corresponien.
De sobte, directors i directores havien de prendre decisions pròpies de tècnics especialitzats en instal·lacions elèctriques. La Conselleria, en lloc d'elaborar un pla director d'actuació, va optar per delegar el problema als centres.
Les conseqüències han sigut evidents. Durant el mes d'agost, molts equips directius s'han vist obligats a sol·licitar pressupostos i gestionar actuacions sense tindre clar, en nombroses ocasions, quina solució era exactament la que pretenia l'administració. Primer es parlava de pingüins, després també es va permetre esplits i més tard de qualsevol mesura que poguera contribuir a millorar el confort tèrmic. Tot això, enmig d'una notable falta de criteris clars i amb respostes sovint inexistents per part dels responsables polítics.
Però aquesta manera d'actuar no és una excepció. És la mateixa lògica que ja vam veure en les instruccions sobre situacions d'emergència, on la Conselleria descarregava bona part de les seues responsabilitats sobre els ajuntaments i els centres educatius. Una vegada més, la responsabilitat es descentralitzava; el suport, no.
Tanmateix, si algú pensava que aquest havia sigut l'únic problema de l'estiu, els fets de mitjan agost han demostrat el contrari.
La primera quinzena d’agost es va materialitzar una de les exigències de Vox vinculada a l'anomenada «neutralitat ideològica». I, novament, es produïa un atac a les funcions dels equips directius sense cap necessitat.
La nova regulació planteja que els consells escolars, les direccions i professorat supervisen els materials i les activitats dels centres per garantir aquesta suposada neutralitat. Una exigència que genera una enorme inquietud en la comunitat educativa, perquè suposa introduir mecanismes de control ideològic allà on fins ara imperaven la llibertat de càtedra i l'autonomia pedagògica.
Resulta paradoxal que els mateixos equips directius que durant l'estiu han hagut d'actuar com a gestors d'obres i manteniment siguen ara obligats que totes les activitats hagen de seguir la neutralitat ideològica dictada des del govern valencià més ultraconservador que es recorda en temps democràtics.
Què ocorrerà amb aquells centres que desenvolupen programes d'igualtat de gènere? I amb els que treballen la diversitat afectivosexual? I amb els que impulsen projectes de promoció i defensa de la llengua pròpia? Són preguntes legítimes davant d'un marc cada vegada més ambigu i preocupant.
Les associacions de directors i directores d'Infantil, Primària i Secundària ja han expressat públicament el seu rebuig a aquestes mesures, que consideren una agressió a l'autonomia dels centres i a la llibertat de càtedra. No és difícil entendre per què.
Quan una administració deixa de confiar en els professionals de l'educació i substitueix el suport per la fiscalització, el resultat sol ser un empobriment del sistema educatiu.
Per això vull acabar aquestes línies expressant tota la meua solidaritat amb els equips directius valencians. Amb aquells que cada matí obrin les portes dels centres i assumeixen responsabilitats molt més enllà de les que els corresponen. Amb aquells que, malgrat les dificultats, continuen fent possible el funcionament de l'educació pública valenciana.
Malauradament, pareix que l'actual Conselleria prefereix la deixadesa al suport i el control ideològic a la confiança en els professionals. Davant d'aquesta situació, només queda reivindicar la vertadera llibertat educativa: la que respecta l'autonomia dels centres, la professionalitat dels docents i el dret de l'alumnat a formar-se en un entorn crític, plural i democràtic.
Les escoles han de ser el bressol de la democràcia i del pensament lliure, mai l'espai on s'imposen consignes o sospites.
