Com tothom esperava, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va anunciar dilluns, encara que sense citar ni una sola vegada la paraula, la seua dimissió. Això sí, en lloc de demanar les disculpes corresponents i explicar amb sinceritat tot el que va ocórrer aquell dia perquè l’alerta a la ciutadania no s’enviara amb l’antelació suficient per evitar les 229 morts que van haver a la comarca de l’Horta Sud, es va presentar pràcticament com una víctima de la societat valenciana, amb expressions com “ja no em queda força” o “no puc més”, apel·lant a l’ànim, a la pressió i a la fatiga. Com si la renúncia fora un acte de dol, no de responsabilitat pública. Aquesta és, per tant, la paradoxa: l’home que hauria d’haver assumit el rol de líder responsable es converteix en el que vol que creguem que és la víctima.
Fa aproximadament un any, vam patir una catàstrofe tan inesperada com letal. I, què ha fet el govern de Mazón al capdavant durant aquests mesos? Bàsicament, prolongar un relat de retrets al govern central, explicacions parcials, versions canviants i cap presa de responsabilitat clara. En lloc d’assumpció d’errors, la compareixença va centrar-se en explicar com li havien fet la vida impossible, com li havien impedit dur endavant el projecte de reconstrucció i com l’estaven atacant. L’alerta a la població, l’actuació dels serveis d’emergència, la coordinació entre l’administració autonòmica, la central i els ajuntaments van patir un col·lapse. A hores d’ara, la causa judicial que instrueix la magistrada de Catarroja investiga si hi ha alguna responsabilitat penal en tota aquesta gestió.
Mentrestant, el president ha mantingut una bombolla informativa: entrevistes, aparicions públiques, relats glamurosos de transformació, mentre en el fons la ciutadania veia que les preguntes dels motius de la mort de dos centenars de persones quedaven sense una resposta clara. I en aquest escenari, quan els familiars de les víctimes exigien explicacions, es trobaven amb un president que no es posava davant per defensar-los, sinó que passava a posar-se darrere dels escuts. En el funeral d’estat, en l’homenatge a les víctimes, Mazón va ser increpat de manera clara i directa: “rata”, “assassí” i “fora”, entre altres. I a pesar d’això, en la seua compareixença final, va intentar retratar-se com aquell a qui la societat –els mitjans, l’oposició, el govern central– havien tombat. No perquè ell haguera fallat davant de la comunitat. Dins d’aquesta falsa càpsula en què vivia es poden entendre actes institucionals com el del dia del primer aniversari de la DANA, quan declarava aquell dia de dol oficial cada any, quan més de 160 càrrecs públics valencians ovacionaven durant més de dos minuts al president.
Si mirem bé el discurs d’aquest dilluns, emergeix la paradoxa: l’home que hauria d’haver assumit la responsabilitat com a màxim responsable de la Generalitat, es posa en la pell de la víctima. Va oferir la victimització com a estratègia: “hem patit una campanya brutal” o “ens van deixar sols per estratègia política”. La manca d’una disculpa contundent, tant per les víctimes com per la ciutadania, ha acabat superant els límits. Una disculpa que no apareix i que es dilueix en l’acció de repartir culpes. Fins i tot s’arriba a exigir que se’l recorde per la gestió del temporal, uns aspectes que no han estat aclarits.
Com ja advertia Pierre Bourdieu en Sur la télévision (1996), la democràcia mediàtica no garanteix que el poder recaiga en els més preparats, sinó sovint en aquells que saben dominar el relat i gestionar millor la percepció col·lectiva. En altres paraules, la democràcia no garanteix, per tant, que els qui assoleixen el poder siguen els millor preparats ni els de major consens, sinó sovint els més capaços de narrar una victimització o de gestionar la percepció. I és just ací on s’ha quedat Mazón: no tant en la gestió de la crisi, sinó en la gestió del relat. Apliquem-ho. Val a dir que les catàstrofes naturals són, per definició, imprevisibles i destructives. Però la diferència es troba en la prevenció, alerta i resposta ciutadana. Així, per exemple, davant d’un cas com el recent huracà que ha assolat Jamaica, en una zona menys desenvolupada, hi va haver destrosses materials considerables però només 23 víctimes humanes, gràcies a la coordinació, l’alerta eficaç i la mobilització ciutadana. Podríem assenyalar: quan s’actua amb temps, les vides es poden salvar. En el cas de la Comunitat Valenciana, no només hi ha hagut destrossa, un fet que era inevitable, sinó una sèrie de faltes greus en l’alerta i en la resposta. Això no pot quedar només en error casual.
Com a valencians, ens sentim de nou incòmodes que tornem a ser notícia perquè algú ocupa un càrrec tan alt i que, en lloc de projectar lideratge i responsabilitat, genera sorpresa i incredulitat. Ens hem convertit en l’escenari d’un govern que ha estat més pendent del relat que de l’acció efectiva. I ara l’atzucac democràtic: el Govern depén dels qui van donar suport a Mazón —el Partit Popular i Vox— per decidir quin futur tenim. Serà un candidat de consens triat per les cúpules del PP i de Vox? O unes eleccions anticipades perquè el poble valencià puga dir qui dir que ens governe? Siga com siga, després d’un any, ens esperen unes setmanes o mesos de paràlisi, com llegíem en Alicante Plaza. Amb el suport imprescindible d’Abascal, qualsevol futur pacte pot implicar polítiques extremistes o ultradretanes que ja hem conegut en els últims dos anys que han trencat consensos de dècades sobre llengua, cultura, immigració i drets socials. Per tot això, el sentit més lògic, perquè han canviat les regles del joc, seria el de la convocatòria d’eleccions anticipades i esperar quins són els designis de l’electorat.
No cal, per tant, alterar el focus d’atenció. Les víctimes són les persones que van acabar la seua vida entremig del fang i de l’aigua, no els seus representants polítics que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Perquè en política no val ser víctima quan tens responsabilitats assumides lliurement; ningú t’obliga a mantenir un càrrec si tan alta és la pressió. És moment ara de mantenir la veu ben alta; no volem una mera recuperació de la imatge, un nou intercanvi de peces entre dos partits polítics que han estat responsables d’aquesta negligència. Cal una recuperació del lideratge, des del consens i la transparència, per recuperar la confiança de la ciutadania amb el Govern valencià.
