Hi ha paraules que haurien de portar prospecte, com els medicaments. Neutralitat n'és una. Administrada amb prudència pot significar pluralisme, respecte i llibertat de consciència. En dosis partidistes, provoca efectes secundaris inquietants: censura, autocensura i por. I si qui ens prescriu el medicament és el mateix govern que acaba d'incorporar a la legislació valenciana el concepte de "prioritat nacional" de Vox, potser convindria llegir atentament la lletra menuda. La paradoxa és magnífica. PP i Vox han incorporat als pressupostos i a la llei d'acompanyament el principi de "prioritat nacional", aplicable a determinades prestacions socials i polítiques d'habitatge. La norma parla "d'arrelament real, durador i verificable" i estableix requisits reforçats de residència. Al mateix temps, el govern de Pérez Llorca modifica les funcions de la Inspecció Educativa perquè vigile la "neutralitat ideològica" dels centres. És a dir: primer s'introdueix en una llei una expressió procedent del vocabulari polític de Vox i, després, s'encarrega als inspectors que comproven que els mestres no tinguen ideologia.
Magnífic. Neutralitat per a la pissarra; "prioritat nacional" per al DOGV. L'article 155 de la Llei 5/2026 —la numeració ofereix una ironia històrica difícil de superar— obliga la Inspecció a supervisar que "les activitats docents, els materials curriculars i els actes escolars" estiguen lliures d’adoctrinament. També preveu canals perquè membres de la comunitat educativa comuniquen presumptes vulneracions i fixa un termini orientatiu de deu dies hàbils perquè la Inspecció faça una primera valoració.
Imaginem setembre. Una professora explica el canvi climàtic. ¿Ciència o adoctrinament ecologista? Un professor parla de famílies homoparentals. ¿Realitat social o ideologia de gènere? Una mestra commemora el 25 de novembre i explica per què existeix la violència masclista. ¿Educació en igualtat o propaganda feminista? Un institut treballa els drets dels refugiats. ¿Drets humans o perillós globalisme? I si un professor explica que Franco fou un dictador després d'un colp d’estat contra un règim democràtic, ¿haurà d'afegir que hi ha "altres opinions" per preservar la neutralitat? Imaginem una professora de Valencià explicant la literatura de postguerra. Si analitza la censura, l'exili i la clandestinitat des de la mirada de Mercè Rodoreda o la poesia de Vicent Andrés Estellés, ¿estarà explicant història o fent apologia del sectarisme d'esquerres? ¿Haurà de reprimir-se i mossegar-se la llengua per no molestar el govern? Quan el rigor acadèmic molesta, la cultura es converteix en delicte. Pot semblar una caricatura. El problema és que quan el legislador utilitza conceptes indeterminats, la caricatura pot acabar convertint-se en expedient.
L'STEPV ja ha advertit que aquesta indefinició pot transformar-se en una caça de bruixes. I l'Associació d’Inspectores i Inspectors d'Educació del País Valencià, ADIDE-PV, ha expressat una preocupació semblant, amb un llenguatge professional molt més mesurat però igualment contundent: la norma pot generar autocensura, inseguretat professional, empobriment curricular i por a abordar qüestions essencials. No és poca cosa. Perquè la Inspecció ja existia abans que Vox descobrira l’adoctrinament. I tenia funcions i moltes. La legislació estatal aprovada enguany estableix que ha de garantir el dret a l'educació, els drets de la comunitat educativa i contribuir a millorar la qualitat i l'equitat. També ha de supervisar pedagògicament els centres. No diu que haja de patrullar consciències. Els mateixos inspectors valencians ho expliquen encara millor: davant un problema cal comprovació de fets, anàlisi del context, audiència a les parts i valoració tècnica. Legalitat, ciència, evidències i procediments garantistes. Això és inspeccionar. La resta s'assembla massa a vigilar.
I sobre vigilàncies ideològiques tenim alguna experiència històrica. No cal viatjar gaire lluny. Durant el franquisme, la depuració del professorat fou explícitament política i ideològica. Un estudi sobre 2.445 expedients de professors d’institut conservats a l'Archivo General de la Administración conclou que el 53,06% dels sancionats van ser separats del càrrec. Un altre estudi dedicat precisament a les Escoles Normals d'Alacant, Castelló i València confirma el caràcter eminentment ideològic i polític d'aquella depuració. No estic dient, naturalment, que aquesta norma siga el franquisme. Seria una frivolitat. Dic una cosa més elemental: els governs autoritaris sempre han justificat el control ideològic de l'escola afirmant que la protegien d'una ideologia inadequada. També la dictadura de Primo de Rivera sotmeté la Inspecció de Primera Ensenyança a control ideològic i arribà a crear una figura superior militaritzada per supervisar els mateixos inspectors. La història té aquesta mania desagradable d'oferir precedents quan algú creu haver inventat una idea brillant.
Però el més ofensiu és el moment triat. El professorat valencià arriba a setembre amb les ferides del curs anterior encara obertes. Vagues, mobilitzacions, protestes i una sensació persistent de no haver sigut escoltat. Mestres i professors han reclamat recursos, millors condicions, menys burocràcia i respostes davant problemes reals dels centres. I després de mesos demanant que l'Administració els escolte, la gran aportació política és… vigilar-los. És difícil imaginar una declaració de desconfiança més explícita. Els docents no necessiten un inspector darrere de la porta comprovant si una pancarta, un llibre, una conferència o una explicació sobre el canvi climàtic supera el test de neutralitat del govern de torn. Necessiten que la Inspecció siga el que sempre hauria de ser: garantia de drets, assessorament, mediació, rigor tècnic i ajuda per millorar els centres. I necessiten, sobretot, que la societat deixe de presentar-los com a sospitosos habituals.
La Transició i la restauració democràtica van necessitar anys per construir consensos educatius mínims després de quaranta anys d'escola autoritària. Ara sembla que resulte electoralment més rendible desfer-los. Potser perquè un govern en minoria necessita determinats vots per continuar governant. I conservar el poder també té les seues prioritats. Una d'elles, pel que veiem, és la prioritat nacional. L'altra, vigilar els mestres. Tot molt neutral.
Carles Cortés
Catedràtic d’universitat i escriptor
