Durant anys, Vox ha projectat una imatge d’unitat gairebé militar. Disciplina interna, fidelitat absoluta al líder i una narrativa de fortalesa política que contrastava amb les disputes habituals dels partits tradicionals. Però aquesta imatge comença a esquerdar-se. Les tensions internes que fa mesos que s’arrosseguen han esclatat finalment amb força, i el conflicte entre Santiago Abascal i un dels fundadors del partit, Javier Ortega Smith, ha fet visible una fractura que ja no es pot ocultar. La sortida d’Ortega Smith és especialment significativa. No es tracta d’un dirigent secundari ni d’una discrepància menor. Durant anys va ser el número dos del partit, una figura central en la seua consolidació i un dels rostres més visibles del projecte polític. La seua ruptura amb Abascal simbolitza fins a quin punt Vox ha evolucionat cap a una estructura cada vegada més personalista, en què qualsevol discrepància és interpretada com una deslleialtat.

Però aquesta crisi no ha aparegut de sobte. Fa temps que el partit viu una fuga constant de figures destacades. Macarena Olona, Iván Espinosa de los Monteros o Víctor Sánchez del Real són només alguns noms d’una llista que creix amb el pas dels mesos. Dirigents que van participar en la construcció del partit i que han acabat abandonant-lo o quedant-ne apartats. El patró és clar: Vox ha anat tancant-se progressivament al voltant del lideratge de Santiago Abascal. Quan els partits es construeixen al voltant d’un líder carismàtic amb poder gairebé incontestable, el debat intern tendeix a desaparèixer. El dissens deixa de ser una discrepància política i es converteix en una amenaça.

La paradoxa és que aquesta crisi esclata en un moment en què Vox continua tenint expectatives de creixement. El partit s’ha convertit en una peça imprescindible en diversos governs autonòmics i municipals, i molts analistes consideren plausible que puga arribar a tenir un paper determinant en un futur govern estatal. Això fa encara més reveladora la situació actual: un partit que aspira a governar Espanya mostra dificultats evidents per gestionar el desacord dins de la seua pròpia estructura.

La política espanyola ja ha viscut processos semblants. El cas de Podem és probablement el més clar. El partit que va emergir amb força després del 15-M també es va construir al voltant d’un lideratge carismàtic, el de Pablo Iglesias. Durant un temps, aquella centralitat semblava una virtut. Però amb els anys el personalisme va derivar en fractures internes, escissions i una fragmentació de l’espai polític que encara avui pesa sobre l’esquerra estatal. La sortida d’Íñigo Errejón, la creació de noves plataformes com Más País i, posteriorment, la reorganització de l’espai amb Sumar són episodis d’un mateix procés: quan un projecte polític depén excessivament d’un líder, el desacord acaba convertint-se en ruptura. Avui aquell espai continua intentant recompondre’s. Fins i tot iniciatives com els intents de Gabriel Rufián de reagrupar l’esquerra estatal han trobat resistències evidents, incloses les del seu propi partit, ERC, que manté una lògica política centrada en l’àmbit català.

El cas de Vox, però, té una particularitat que el fa encara més inquietant. A diferència de Podem, el partit d’Abascal no ha tingut pràcticament exercici directe de poder a escala estatal. Ha crescut sobretot com una força de protesta, com una expressió del descontentament amb la política tradicional i amb els grans partits del sistema, el PP i el PSOE. Però allà on ha pogut condicionar governs, el seu impacte ja és visible. El cas valencià n’és un exemple clar. El suport de Vox al govern autonòmic del Partit Popular ha obert la porta a una agenda política que, en matèria cultural i educativa, ha recuperat plantejaments que semblaven superats des de feia dècades. La llengua pròpia del País Valencià ha tornat a convertir-se en un camp de batalla polític amb una intensitat que no tenia precedents des de la consolidació de l’autogovern en democràcia.

La política lingüística valenciana sempre ha estat objecte de debat, però durant dècades havia mantingut un cert consens institucional bàsic: el reconeixement del valencià com a llengua pròpia i la necessitat de garantir-ne la presència en l’educació i en la vida pública. La pressió política de Vox ha contribuït a trencar aquest equilibri i ha introduït una agenda que presenta la llengua com un problema i no com un patrimoni compartit. Aquest gir no és anecdòtic. Forma part d’una estratègia política que utilitza els elements identitaris com a instruments de confrontació. I això és especialment preocupant en societats diverses, on la convivència depèn precisament de la capacitat de construir consensos amplis.

Aquest fenomen no és exclusiu del nostre entorn. A Europa, als Estats Units i a diversos països americans, l’extrema dreta ha crescut alimentant-se d’un malestar social real però canalitzant-lo a través de discursos simplistes i sovint excloents. El que resulta inquietant no és només l’existència d’aquests partits. Les democràcies madures han de ser capaces de conviure amb projectes polítics molt diversos. El veritable problema és la normalització d’aquest discurs i la seua acceptació creixent per part d’una part significativa de la societat. Cada vegada és més habitual veure com arguments simples i sovint distorsionats de la realitat es converteixen en consignes repetides sense cap mena de matís. Ho veig sovint en els comentaris que reben articles d’opinió: interpretacions simplificades, relats conspiratius o una desconfiança absoluta envers qualsevol forma de complexitat política. Quan el debat públic es redueix a eslògans, la democràcia s’empobreix. Així ho advertia el filòsof Karl Popper ja fa dècades, en el llibre La societat oberta i els seus enemics (1945), d’un risc que continua sent plenament vigent: “la tolerància il·limitada pot conduir a la desaparició de la tolerància”, això és, una societat oberta pot acabar debilitant-se si permet que projectes polítics que no creuen realment en els principis democràtics utilitzen les institucions per erosionar-les des de dins. La història europea ofereix exemples suficients per no prendre aquesta advertència a la lleugera.

Per això resulta preocupant que el malestar social —legítim i comprensible— acabe canalitzant-se cap a projectes polítics que no plantegen solucions reals sinó enemics simbòlics. La frustració amb el sistema polític no hauria de conduir a l’acceptació acrítica de discursos que degraden el debat democràtic. Alguns observen la crisi interna de Vox amb una certa satisfacció, com si fora el començament del final del partit. Però seria ingenu interpretar-la d’aquesta manera. Les disputes internes poden debilitar una organització, però rarament eliminen les causes socials i polítiques que han fet possible el seu creixement. La qüestió, per tant, no és si Vox pot fracturar-se. La història ens diu que tots els partits poden fer-ho. La pregunta real és una altra: per què una part important de la societat continua veient en aquest tipus de projectes una alternativa política vàlida? Si no som capaços de respondre aquesta pregunta amb honestedat i profunditat, qualsevol crisi interna serà només un episodi més en un problema molt més ampli. I aleshores la desfeta no serà la d’un partit concret. Serà la del mateix debat democràtic.

Carles Cortés és escriptor i catedràtic