Què és una cortina de fum? Qualsevol diccionari ens diu que és un recurs recurrent de l’estratègia política mitjançant el qual es projecta un discurs per distraure l’atenció sobre un problema real i urgent. En les últimes setmanes hem viscut un cas de manual: una evidència clara d’aquest mecanisme d’evasió. El protagonitza el Govern de la Generalitat Valenciana, que, davant la seua gestió nefasta de la Dana del 29 d’octubre de 2024, intenta desviar el focus amb polèmiques identitàries. En una vintena de dies es complirà un any d’aquelles inundacions que van colpejar diverses comarques valencianes, deixant milers de damnificats i més de dos-cents morts. El dubte sobre una actuació descoordinada i opaca ombreja el dia a dia d’un Consell noquejat, que continua amagant informació que hauria de ser pública. Davant la manca de transparència, responsabilitat i empatia, el govern ha optat per recórrer a una cortina de fum tenyida de valencianisme de postal. És del tot surrealista que el president Carlos Mazón impulse ara una batalla simbòlica sobre la llengua, quan el que caldria són explicacions, no proclames ni trampes lingüístiques.

En aquest buit polític, el discurs identitari reapareix com a arma de distracció massiva. Mentre la ciutadania es pregunta per què no es van activar els protocols d’emergència a temps, s’obri el debat sobre el nom de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la manca de reconeixement exterior del valencià o l’ús —amb errada inclosa— del lema “Vixca, vixca, vixca” en la campanya institucional del 9 d’Octubre. És grotesc que el Consell trie una forma no normativa, quan la mateixa AVL no reconeix vixca com a correcte. El president ho justifica com “un guiño a la historia” i a l’himne, però caldria respondre: ens prenen per bledes? No es pot amagar amb una falta ortogràfica la precarietat informativa, el retard en les ajudes o la nul·la rendició de comptes. Imagineu una campanya institucional de Madrid amb el lema “Vivaaa Epañaaa”, o una de Barcelona amb “Biba Catalunya”, i que algú ho justifique com un “gest històric”. Riurem per no plorar. La publicitat institucional no és un joc simbòlic ni un caprici d’assessor: és una expressió de responsabilitat pública. Si no es cuida l’ús correcte de la llengua, es destrueix la credibilitat de les institucions. En aquest cas, l’error és deliberat i pretén generar soroll, no orgull.

El cas del vixca no és un fet aïllat. Ja fa mesos que coneixem les retallades dràstiques al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la proposta de canviar-li el nom a “Acadèmia de la Llengua Valenciana”. L’AVL, que hauria de ser un espai neutre i científic, s’ha convertit en objectiu d’una ofensiva política que pretén reconvertir-la en una eina partidista. Les esmenes aprovades per PP i Vox —denunciades per la pròpia institució com a il·legals— han obligat l’AVL a reafirmar la seua autonomia i competència normativa. Canviar-li el nom no és una anècdota: és un intent de desfer la seua raó de ser. I fer-ho ara, sense debat ni consens, és un espectacle de voluntarisme identitari més propi d’una estratègia de distracció que d’una política cultural seriosa. És una paradoxa —i una burla— que un govern que proclama “defensar el valencià com a llengua pròpia i diferent del català” actue amb una hostilitat constant envers l’organisme que el regula. Es parla de “defensa” del valencià, però es menysté la seua normativa, es redueix el seu ús administratiu i es desprecia el rigor filològic cada vegada que resulta incòmode.

Mentre s’asfixia l’AVL, s’anuncia també la retirada del valencià de les proves d’accés a la universitat. El missatge és clar: la llengua pròpia és prescindible. En un moment en què la universitat hauria de defensar el coneixement, el pluralisme i la formació rigorosa, relegar el valencià és un pas enrere d’una gravetat innegable. Mazón ha arribat a fer seues les tesis antiuniversitàries de Vox, posant en qüestió la funció crítica i pedagògica de la institució universitària. Un govern que diu defensar la cultura no pot, alhora, desautoritzar qui la crea, l’estudia o l’ensenya. Enmig d’aquest despropòsit, el Govern d’Espanya, com també altres institucions, com ara les universitats, haurien d’oferir una resposta clara i acadèmica de suport a les competències i a la legitimitat de l’AVL. Les llengües pròpies no poden continuar sent moneda de canvi en disputes regionals o electorals.

Per si faltava un altre gest simbòlic, l’Ajuntament d’Alacant —governat pel mateix partit que encapçala el Consell— ha aprovat un requeriment perquè la ciutat deixe de ser considerada “valencianoparlant històricament”. És una provocació deliberada, una condemna simbòlica que busca arrencar el valencià de les seues arrels. Aquesta és la cara més crua de la cortina de fum: fer bandera de la llengua quan convé, esborrar-la quan molesta. La identitat cultural i lingüística és massa seriosa per convertir-la en parafernàlia electoral. Ha de ser defensada amb rigor, no amb manipulacions ni errors intencionats. Ja n’hi ha prou de jugar amb el sentiment, la llengua i la confiança de la ciutadania. Ja està bé de traure temes identitaris per tapar mancances mentre es trenca el consens lingüístic de dècades. Que aquest 9 d’Octubre no siga una celebració d’impostura, sinó una jornada de memòria, responsabilitat i exigència de veritat. Que ningú es deixe enganyar per la fumera. Volen que parlem de llengua –encara que no la utilitzen–, però encara amaguen la seua irresponsabilitat davant la tragèdia de les inundacions. Ara més que mai, fem nostre el crit de la cançó de Raimon: diguem no a l’intent de desviar la nostra atenció.