De tant en tant —crec que ja ho he confessat alguna volta— m’agrada obrir antics quaderns d’anotacions i tafanejar les idees, les sensacions, les curiositats, les dèries i les manies que al seu dia van entretenir la personeta que jo vaig ser. Ho sé, que és un exercici una mica narcisista, onanista, egotista —una mica solipsista, vanitós i pueril. Però em serveix —ai!— per a continuar jugant el joc de la vida com si el temps fora mentida i resultara possible de retrobar-me amb el meu jo del passat i dialogar-hi.

El cas és que, tafanejant uns quadernets prims i polsosos, de color granat —que recorde que vaig comprar a Torí per amenitzar les hores d’oci en un congrés ara fa nou o deu anys—, he trobat un text que m’ha cridat l’atenció i que no m’estic de redimir i transcriure ara i ací. Escrivia, el Joan que vaig ser, allí a Torí, supose que en una cafeteria:

Sospite que ara mateix, al rodal de món on vivim, ja hi deu haver més poetes que lectors de poesia. I és que la gent que fa versos sempre ha ocupat posicions d’avantguarda en les modes i les tendències de la literatura: si les coses van com van, la nostra societat apunta a un futur en què, en general, hi haurà més escriptors que lectors. I que conste que en l’observació no hi ha ni un cèntim d’acidesa, de crítica, d’ironia. No, no, no. Res d’això. Simplement constate que la tendència pel que fa al nombre creadors i de consumidors de textos literaris és aquesta. I a mi em sembla una meravella: no hi tinc la menor recança ni cap cosa a objectar.

Vull dir amb això que em desmarque dels elitistes que s’escandalitzen davant la democratització de la cultura —i dels plaers de la cultura. Pense ara, per exemple, en la hipocresia del senyor Mario Vargas Llosa, que imposta una personal preocupació i una hiperactuada decepció per la suposada banalització de la cultura. Ell, en plena postmodernitat (talment com Ortega y Gasset en el seu context de modernitat) sembla estorar-se perquè les masses, quan accedeixen a la mel de la cultura, la devaluen, la dessacralitzen, la corrompen, la desnaturalitzen. «Ah, quina abjecta violació! El vulgus magreja la cultura. I, així, la vulgaritza!». Cada cert temps torna la cançoneta. Un intel·lectualoide o un altre denuncia amb aires apocalíptics que la cultura, l’autèntica cultura, ha entrat en perill de descomposició i es veu amenaçada per l’ús i l’abús de la gent... Aquest intel·lectualoide, que indefectiblement se’n sent —clar: ell sí!— representant de l’alta i veritable cultura, denuncia la situació, s’esgarra les vestidures i mira de fer sonar escandalosament totes les alarmes amb suposada voluntat redemptora: «Alerta, alerta, alerta! Les masses degraden la cultura!» «Vigileu, que estan profanant-la, deshonrant-la, ultratjant-la!» «Atenció, atenció, atenció! És la degeneració de la cultura, la generalització de la frivolitat!» «Les masses prostitueixen la civilització en pro d’un succedani pseudocultural de pa i peixet!» «Però no patiu que jo, que sí que soc culte, li posaré un nom degudament despectiu al fenomen de la massificació de la cultura: “la civilització de l’espectacle”». Això, si més no —hi insistisc—, sembla que ens vulga advertir, amb paraules més dissimulades i refinades, el senyor Vargas Llosa en l’assaig que acaba de publicar [s’entén que el jo jove (ja difunt) que escrivia aquestes paraules es referia al llibre de Vargas Llosa La civilización del espectáculo, editat l’any 2012].

Però més subtil i dissimulada que es vulga, la maniobra del senyor Vargas Llosa pren base —òbviament— en la seua nua, descarnada i detestable prepotència. Perquè parteix del supòsit de ser ell qui representa la cultura bona, i que, en conseqüència, és a ell i no a altri a qui cal reconéixer la potestat necessària per a decidir infal·liblement quines manifestacions de la cultura valen i quines no. Ah! I sobra dir que, surant per damunt de la suposada modèstia retòrica —més falsa que l’aram—, entre les línies del seu discurs admonitori contra la degradació de la cultura s’intueix la subreptícia reivindicació que la seua obra sí que mereix, a diferència de la creativitat banal de les masses, la consideració, el prestigi i l’estimació de la vera cultura.

I tanmateix... Tanmateix, per més crítiques i ironies que hi vulguen fer els senyorets elitistes i primmirats que en realitat no voldrien sinó continuar usdefruitant i exercint una mena d’oligopoli de la cultura, la civilitat que s’està construint en els nostres dies és certament espectacular. Afortunadament. Perquè, amb tantes ombres i llacunes com es vulguen criticar, em fa la sensació que el pas del temps certificarà que la nostra civilització —la de les primeres dècades del segle XXI—, amb la seua esplendorosa oferta d’espectacles, està fent possible un enorme salt positiu en la història de la cultura. Per exemple: posant punt i final al pervers exclusivisme —al vergonyant monopoli— que hi han volgut exercir tradicionalment els esperits egòlatres, obtusos, estirats, classistes, reaccionaris i rancuniosos que compartirien discurs amb el senyor Vargas Llosa. El qual senyor, per cert, no deixa de ser un escriptor admirable; excepcional, sensacional, prodigiós: un creador racial que sobradament mereix tots els reconeixements que acumula —Premi Nobel inclòs.

Quantes voltes coincideix en una mateixa persona —en una única i complexa personalitat— la més sublim de les genialitats i el més lamentable dels cretinismes?

Jo mateix, un parell de lustres després d’haver escrit el passatge que acabe de reportar, reste admirat per la virulència de l’atac que vaig ser capaç d’esgrimir al seu dia, en la còmoda intimitat d’una cafeteria de Torí, contra l’autor de La fiesta del chivo (o de la impagable Lletra de batalla per Tirant lo Blanc). Però no deixe de sospesar que els anys transcorreguts al capdavall m’han donat la raó. La democratització de la cultura aparellada a la revolució científica i tecnològica és ja un fet incontestable que ha comportat un veritable canvi de paradigma en la manera de concebre la literatura. I també el periodisme, i la música, i les arts plàstiques, i les arts escèniques, i la fotografia, i el cinema. I, en general, totes les formes de la comunicació humana.

La tendència s’ha confirmat. I en la nostra societat ja comença a haver-hi quasi més escriptors que lectors: més creadors que consumidors de textos literaris. Això, per força, rebaixa les ínfules de grandesa dels qui haurien volgut conservar una mínima exclusivitat en el joc de prestigis i vanitats que és també la cultura. D’acord. Però ningú no podria discutir, tampoc, que, de l’altre costat, si bé es mira, la democratització de la comunicació té també els seus vessants positius. No tot és perniciós en la nostra civilització de l’espectacle. I sospese que, entre els avantatges que ofereix aquesta civilització nostra, hi ha el luxe de propiciar que una immensa quantitat de població («les masses sense rebel·lar», que en diria Joan Fuster) puga prendre consciència que la vida és, efectivament, un espectacle —un prodigi espectacular, si més no— que val molt la pena d’estimar, conéixer i admirar.