Quan un adult trenca el silenci i denuncia abusos comesos quan era menut, no només s’enfronta al seu passat: planta cara també a la por, la vergonya i la incredulitat d’una societat que encara prefereix mirar cap a una altra banda. Aquesta setmana, la notícia ha tornat a sacsejar la consciència col·lectiva: el bisbe de Cadis, Rafael Zornoza, està sent investigat pel Vaticà per presumptes abusos a menors durant la seua etapa com a màxim responsable del seminari de Getafe. Tot i que el bisbe nega qualsevol conducta indeguda, el mateix fet que s’òbriga una investigació eclesiàstica és, per si sol, una llum sobre una realitat que molts volen ignorar. El drama dels abusos infantils —tan dins de l’Església, com en entorns escolars o familiars— és una ferida oberta que no tanca mai del tot.

Els menors que acaben sent víctimes dels tocaments i altres pràctiques sexuals no tenen recursos psicològics per entendre el que passa, de manera que construeixen la seua experiència vital damunt d’uns fonaments fràgils on es manté latent la sensació d’haver fet alguna cosa malament però que manté en secret davant de la vergonya que es genera i, en alguns casos, de les amenaces de l’adult que les practivava. I és que, davant d’aquestes situacions, amb els records emboirats d’unes mans que toquen el seu sexe i que acaben concretant fins i tot penetracions, els xiquets no saben, no poden dir que no, perquè no entenen la gravetat del que està passant. Quan l’abusador és una figura d’autoritat —un sacerdot, un professor, un familiar—, el desconcert és encara més devastador.

Tot i això, alguns agressors s’atreveixen a defensar-se amb arguments com que “el xiquet no s’hi negava”, com s’acostuma a sentir. La manipulació de l’abusador no té límits, quan el menor no sap reaccionar: queda paralitzat, desnortat, incapaç de processar el que està vivint —aturat en el temps, sense saber què li passa—. I moltes vegades els abusos es repeteixen durant anys que s’allarguen fins a l’assumpciò de la maduresa, quan ja pot aturar-los o denunciar-los perquè la seua consciència li permet entendre que ha estat un joguet en mans d’un ser egoista que només buscava la seua felicitat puntual, sense ser conscient del dany que estava provocant.

Parlem clar i ras: un abús sexual en la infantesa és una violació de la confiança bàsica que un xiquet necessita per construir la seua identitat. Aquest tipus de traumatisme no distingeix entre relacions heterosexuals o homosexuals: l’element fonamental és el desequilibri de poder, la manipulació i l’obstrucció a la construcció psicològica. Quan es comet entre adults i infants, les conseqüències són més profundes que en els casos de violació de majors, perquè en aquest cas el xiquet està en formació, mentalment i emocionalment, i l’acte li modela la vida en rovell de còlera de conseqüències imprevisibles. Quin són els vertaders efectes? Vergonya (per què a mi?), por de parlar, rebuig intern de la pròpia experiència, consciència confusa que “no està bé el que fan” però sense entendre’n el perquè. Si hi ha amenaces per no desvetlar l’acusador, la paràlisi és completa. Per sobreviure, molts xiquets semblen oblidar el que ha passat, però l’arrel del mal queda latent. L’adult que va rebre els abusos sepulta els records amb tones de ciment perquè el dolor produït no altere el seu present. Queden, de manera inconscient, afeccions en l’autoestima, dificultats per tenir relacions afectives sanes, addiccions que intenten amortir el dolor interior. Un regust amarg que de vegades, com els àpats difícils de diggerir, apareixen de tant en tant en la seua ment. Una vegada reconeguda un consum de drogues de qualsevol tipus costa entendre que la llavor d’aquesta addicció va nàixer en el moment just de la violació. Un estudi de l’associació nordamericana ACE (Pediatrics) confirma que un 60 % d’aquestes adiccions es produeixen en adults que de menuts van rebre abusos.

Que el cas esmentat aquesta setmana involucre religió i església no és un detall menor. L’Església catòlica, que imposa el celibat als seus sacerdots, acumula escàndols de pederàstia arreu del món. Però sovint els abusadors no procedeixen d’institucions religioses, sinó de l’entorn familiar, on l’adult no ha pogut viure la seua sexualitat per la seua pròpia repressió i acaba actuant de manera destructiva amb el menor. El xiquet esdevé objecte de submissió i plaer de l’adult egoista que no té cap mirament. I la víctima interioritza un rol profundament viciós: se sent elegit i important perquè l’adult l’ha seleccionat, però alhora se sent emprat, llançat i abandona la seua innocència per sempre. La ferida queda marcada. No és normal que les seues primeres relacions sexuals vinguen d’una mà que s’oculta, sense paraules, en l’escalfor del seu llit.

Quan finalment, ja com a adult, la víctima decideix parlar, moltes vegades l’entorn i la societat li donen l’esquena. Se l’acusa de “tenir mala fe” o d’un sentit de revenja. Se l’acusa de no haver-ho dit abans, d’haver imaginat el que no era, de voler protagonisme o, fins i tot, de diners o de reconeixement públic. No entenen que el silenci d’aquells anys era l’única manera de sobreviure. El segon abús, el de la incredulitat, és tan destructiu com el primer. L’adult víctima se sent culpable, avergonyit, insegur. I l’autoestima, que ja estava tocada, cau encara més. Precisament per això és imprescindible que, encara que els delictes hagen prescrit, es denuncien i es reconeguen públicament. No és una qüestió de revenja, sinó de dignitat i de reconeixement per a les víctimes que han viscut en la solitud dels memòries no dits. De poder mirar amb ulls clars i contundents qui va provocar aquella violació. Perquè una societat que calla és còmplice. Perquè la magnitud del problema és global i transcendeix àrees geogràfiques, culturals i condicions socials.