El senyor Joan Fuster, de Sueca, advertia en un dels seus aforismes: «Cada matís —de color, de so, d’idea— demana una paraula pròpia, i els diccionaris no són tan generosos.» Sempre m’ha semblat que aquesta observació de Fuster apunta al centre d’una diana essencial en relació amb la conformació del pensament humà. Prove d’explicar-me: com que la raó i les emocions es construeixen, precisament, sobre la base del prodigi del llenguatge, els horitzons racionals i sentimentals de la nostra vida mai no deixen de ser determinats per les possibilitats que ofereixen les paraules; per les discretes i comptades unitats lèxiques que els diccionaris recullen. Altrament dit: les maneres de viure, veure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre la realitat de què disposem les persones al llarg de l’aventura de la vida depenen, en últim terme, de les paraules que tenim en repertori. Per això, en cada llengua del món, el diccionari assenyala, si bé es mira, tant els límits com les potencialitats de la vida que podem viure en aquella llengua. És allò que tant m’agrada citar del Tractatus de Ludwig Wittgenstein: «Els límits del llenguatge són els límits del meu món.» Que és tant com dir: els límits dels diccionaris defineixen els límits del nostre coneixement, de la nostra imaginació, de les nostres pors, de les nostres alegries, de les nostres felicitats, dels nostres entusiasmes, de les nostres esperances, de les nostres tendreses, de les nostres tristeses, de les nostres expectatives, de les nostres sorpreses, dels nostres amors i de les nostres il·lusions.

Per això, de tant en tant, m’agrada tafanejar els diccionaris: els diccionaris de les llengües que conec —de les llengües que soc— i també els diccionaris d’altres llengües per a mi absolutament desconegudes i exòtiques: senzillament perquè potser tenen la facultat de conceptualitzar la realitat d’una manera alternativa i diversa a la que em resulta familiar. M’agrada capbussar-me en el cabal lèxic d’altres idiomes per mirar de trobar noves perspectives en la conceptualització de la realitat. I és així que, amb l’esperit d’un explorador intrèpid —talment un viatger que amb l’emoció d’un infant admira nous paisatges mai abans vistos—, sovint, quan tinc un moment d’oci, tafanege diccionaris d’altres llengües a la recerca de paraules intraduïbles. Vull dir: paraules que serveixen per a encunyar conceptes que en les llengües que més o menys domine no disposen de cap paraula específica per a referenciar-los.

Així, per exemple, he pogut saber que en el diccionari de la llengua japonesa hi ha una paraula específica per a designar la llum del sol que travessa les fulles dels arbres: komorebi, sembla que en diuen, d’aquesta llum filtrada per la vegetació. I, sense voler-ho ni desitjar-ho, la parauleta en qüestió em transporta al temps remot de l’adolescència, en què de tant en tant visitava un paratge pròxim a l’institut —el Garrofer, en déiem— on ens agradava d’estirar-nos sobre l’agret i admirar la llum que es filtrava entre les branques i les fulles del gran arbre totèmic que donava nom a aquell bucòlic racó. No podia imaginar el adolescent despreocupat que jo aleshores vaig ser que una quarantena d’anys després, quan fins i tot el paratge del Garrofer hauria desaparegut pel efectes del pla parcial Basseta-Garganes (si no m’oriente malament, aquell vell garrofer devia situar-se més o menys on actualment hi ha el pati del CEIP Garganes), que gràcies a una paraula japonesa, komorebi, podria ara apreciar i assaborir la bellesa d’aquella llum enyorada. I, pel mateix preu, també de totes les llums que semblen tentinejar capriciosament quan travessen les fulles dels arbres...

Igualment he aprés que els japonesos disposen d’una paraula específica, wabi-sabi, per a designar l’apreciació de la bellesa imperfecta, incompleta i transitòria. I d’una altra, yūgen, per a referir la sensació profunda de la bellesa suggerida, més intuïda que mostrada. I que disposen també d’un terme concret, tsundoku, per a expressar l’acció de comprar llibres i deixar-los acumulats sense llegir-los. I que en diuen ikigai, de la curiosa noció que es deriva d’allò que dona sentit a la vida i fa que valga la pena alçar-se cada matí. I que el mot natsukashii permet de conceptualitzar la nostàlgia agradable que ens procura un record estimat. I que el shinrin-yoku, que literalment es podria traduir com a «bany de bosc», anomena el benefici físic i mental que ens procura immergir-nos conscientment en un bosc. I que hi ha una paraula especial, irusu, per a fingir que no et trobes a casa quan no en vols obrir la porta. I que el terme mottainai serveix per a expressar el sentiment de llàstima que ens envaeix quan desaprofitem una cosa que encara té valor o utilitat. I que gaman serveix per a dir, en una sola paraula, el mèrit de suportar les dificultats amb dignitat, paciència i autocontrol. I que koishii expressa l’enyor profund d’una persona estimada que és absent. I que sassfūkei permet de conceptualitzar l’aspecte excessivament auster, fred o sense vida d’un espai. I que asameshimae és una cosa tan fàcil que es podria fer abans d’esmorzar. I que...

Certament: els diccionaris no són prou generosos. No ho són en cap de les llengües de què ens ha proveït la història de la humanitat i que han perdurat fins al nostre present. Però una manera d’eixamplar-los —de fer créixer els dominis de la raó i de les emocions que els diccionaris proveeixen— és indagant en els diccionaris de llengües distintes: espigolant ací i allà paraules com les apuntades a tall d’exemple, que serveixen per a delimitar conceptes no encunyats en el nostre idioma. I és precisament mentre faig aquest exercici que caic en el compte que, potser de resultes de la gasiveria dels diccionaris que Fuster denunciava, ara mateix no sé trobar en l’àmbit de la lingüística cap terme prou satisfactori per a designar aquestes paraules intraduïbles, que responen a una manera única de conceptualitzar la realitat que ofereix la cultura indestriablement adherida a un determinat idioma. Vull dir: com hauríem de designar paraules com komorebi, wabi-sabi, yūgen, tsundoku, ikigai, natsukashii, shinrin-yoku, irusu, mottainai, gaman, koishii, sassfūkei o asameshimae, que no admeten cap correspondència exacta en la resta de llengües, i que responen a processos de conceptualització exclusius d’una llengua com el japonés? O, per presentar la mateixa qüestió des del punt de vista invers: com se n’hauria de dir, de paraules com trellat, espencat, enyor, xafogor, comboi, desfici, empastrar, fartar, xarrar, espolsar, esbandir, escorcollar, escurar, coentor, basarda, esma, torba, etc., que es resisteixen a ser traduïdes amb precisió a altres llengües i que podríem considerar privatives del nostre idioma?

Intente trobar un vocable precís per a aquesta mena de paraules diferencials de les llengües i no en sé trobar l’etiqueta adient. Com n’hauríem de dir, dels mots propis d’una llengua sense equivalent monolèxic en una altra? Idiomismes lèxics? Si volíem ressaltar que els conceptes en qüestió només estan lexicalitzats en aquella llengua, potser n’hauríem de dir unicismes lèxics? O, potser, calcant l’ús de privatiu en lingüística (‘propi d’un sistema’), podríem convenir de dir-ne lexemes privatius? No ho sé... Instintivament em venen ara al cap els termes idiomatisme o idiotisme. Però és evident que no hi serveixen, perquè són termes que ja es fan servir en lingüística per a denominar expressions amb un significat diferent del que resultaria de la suma del significat de les unitats que el conformen (com, per exemple, «tindre la paella pel mànec» o «tirar la casa per la finestra», etc.).

Xenisme és, també, un terme familiar que intuïtivament projectaria fàcilment sobre aquest concepte de les paraules de difícil traducció —untranslatable words, segons el terme que ha fet fortuna en anglés— que voldria poder etiquetar, amb aquest matís de caràcter privatiu de la cultura associada a un determinat idioma. Segons la definició del diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un xenisme és, literalment, una «paraula estrangera que designa una realitat d’una altra cultura i que és difícil de traduir amb precisió». Però es refereix no ben bé a les formes lèxiques privatives d’un idioma, sinó a mots o expressions manllevades d’una llengua estrangera que es mantenen amb la seua forma original perquè la llengua receptora encara no els ha integrat plenament. Un estrangerisme, vaja: paraules de l’estil de software, hardware, leitmotiv, samurai, tsunami, whisky, streptease, etc. Però no és això ben bé el que jo voldria designar: el meu interés no és la paraula importada, sinó la propietat que té aquesta paraula dins la llengua d’origen: el fet de lexicalitzar un concepte que les altres llengües no han trobat necessari de lexicalitzar.

Com en podríem dir, per tant, de les paraules d’una llengua que lexicalitzen conceptes absents en els diccionaris de les altres llengües? Mots intraduïbles, paraules sense equivalents lèxics, lexemes privatius? Són denominacions que deixen fora, per al meu gust, l’autenticitat, la genuïnitat, l’originalitat i, en definitiva, les adherències culturals subjacents al seu origen com a paraules. Potser l’etiqueta apropiada, a falta d’una alternativa millor, hauria de ser idiotisme lèxic. «Idiotisme lèxic, en podríem dir, sí!», fantasiege en el meu fur intern, mentre cavil·le sobre tot això. «Perquè idiotisme lèxic posa l’èmfasi en el sentit de “particularitat pròpia d’una llengua”. Prové del grec idiōtismós, ‘manera de parlar pròpia, particularitat d’una llengua’, i posa l’accent, per tant, en el caràcter propi o privatiu d’un idioma, que és just el que hi vull destacar», tracte d’autoconvéncer-me. «Sí, sí, sí: ja ho tinc! D’ara endavant parlaré d’idiotisme lèxic per a referir-me a això: a la unitat lèxica pròpia d’una llengua que lexicalitza un concepte per al qual les altres llengües no disposen d’equivalents lèxics simples.»

Tot això em rodava pel cap dilluns. Més content que un gat amb dos rates, estava jo, sospesant l’originalitat i l’interés lingüístic d’aquesta proposta de conceptualització com a idiotisme lèxic quan, en la sobretaula d’un sopar inoblidable a Llíria, entre amics, dimarts —vespra de Sant Joan—, algú va traure a col·lació les lamentables declaracions del president dels Estats Units d’Amèrica, el senyor Donald Trump, sobre la seua homòloga italiana, la senyora Giorgia Meloni. «She begged me to take a picture with her. She wanted a picture with me so badly. I wouldn’t have taken it, but I felt sorry for her» («Em va suplicar que em fera una foto amb ella. Volia una foto amb mi desesperadament. No me l’hauria feta, però em va fer llàstima»), sembla que va dir el peculiar mandatari estatunidenc el passat dia 18 de juny en una entrevista amb la cadena italiana La7, arran de la cimera del G-7 celebrada a Évian-les-Bains (França). Tals declaracions van córrer òbviament com la pólvora a partir del dia 19; i van generar, com és lògic, una important polèmica diplomàtica entre els Estats Units i Itàlia.

—Però quina necessitat tenia l’home, d’ofendre gratuïtament, només perquè sí, la presidenta d’Itàlia, que fins feia poc era considerada una de les seues principals aliades a Europa? —es preguntava l’amic Daniel.

—No sé com ho fa, però cada volta que parla Don Cheeto fa tremolar les arrels de la diplomàcia internacional —asseverava Poldo.

I va ser en aquest punt que Bàrbara, la dona de Poldo —cosa de no creure!— va voler sentenciar:

—Sí. Sembla que practique l’idiotisme lèxic...

«Ostres, que fort!», vaig pensar. No hi vaig dir res, sobre la coincidència. Però vaig caure en el compte que el terme idiotisme lèxic que havia estat sospesant en les meues cabòries lingüístiques podia ser confús, ambigu, polisèmic. I que aquesta, de fet, no deixa de ser, també, una de les característiques del llenguatge: la possibilitat d’equívoc, la imprecisió, la defectuositat, la imperfecció... Ja ho advertia —efectivament— el senyor Fuster, carregat de raó: «Cada matís —de color, de so, d’idea— demana una paraula pròpia, i els diccionaris no són tan generosos.» Tanmateix, posats a triar, entre l’estupefacció davant l’idiotisme lèxic del senyor Trump i l’admiració davant l’idiotisme lèxic de la llengua japonesa, preferisc de totes totes la segona opció. Ni que siga perquè de la mà del komorebi, entre pensament i pensament, he pogut sentir dolçament l’enyor de la meua felicitat adolescent (a la manera del natsukashii, supose!), evocant la bellesa de la llum del sol travessant branques i fulles al bucòlic paratge del Garrofer —que ja només viu en la meua fràgil memòria.