Sona el despertador simultàniament a moltes cases, i amb ell arriben les cares d’il·lusió, de nervis i de son. Les rutines tornen a fer-nos córrer per casa amunt i avall: preparant esmorzars, motxilles i roba, encara d’estiu. Torna l'escola i, amb ell, els dubtes, les preguntes, les ganes de reprendre la rutina i de saber qui ens acompanyarà durant el curs que entra.

Eixim de casa amb pressa, ens trobem pel carrer amb antics companys i companyes, i arribem al nostre centre —o a un de nou que a partir d’ara també serà nostre—. No obstant això, l’alegria dels primers dies es veu ràpidament tacada: a Alacant, el Partit Popular s’adorm i arriba tard. El resultat és una tornada a classe marcada per la polseguera de patis sense acabar, amb centres a mig fer i amb professorat i material que no arriba.

Jugar amb camions i excavadores és una afició ben habitual entre els més menuts, però tindre-les a la porta del centre el primer dia de curs… no és precisament un joc divertit. Després de tres mesos sense classe, que la rebuda siga aquesta, diu molt de la posició que ocupa l’educació a l’escala de prioritats de qui governa. Els centres sense rehabilitar, en barracons i amb mancança de materials són, malauradament, una de les senyes d’identitat de l’ensenyament a la ciutat d’Alacant, i ens fan tornar a l’època fosca dels governs del Partit Popular.

Durant el govern del Botànic, es va posar en marxa el Pla Edificant, que va esdevindre una millora radical en les infraestructures educatives arreu del territori. Però l'alcalde Luis Barcala va decidir posicionar-se en un bloqueig constant pels colors del govern autonòmic i, sobretot, en contra del benestar i els drets de la comunitat educativa. I ara, que tenim un president i un Consell que aposten constantment per la privatització en tots els àmbits, també en l’educatiu, el comptador de projectes nous torna a estar a zero.

I la situació no millora amb el trencament unilateral dels acords de plantilles del curs anterior. Mazón i Rovira tornen a traure l’espasa contra l’educació pública, i fan el tret d’eixida del curs amb una retallada del 65% de professorat de reforç. Res de nou, en realitat, perquè el desmantellament de la pública forma part des que tenim memòria de la idiosincràsia del Partit Popular.

El problema és que les conseqüències les paguem tots i totes, però un poc menys aquells que poden permetre’s una escola privada o concertada, a la qual poden accedir sense problema gràcies al districte únic -i en detriment de la comoditat i els drets de la resta d’alumnat-. I és ací on està el problema, perquè l’educació hauria de servir, justament, com a ascensor social, per a reduir les desigualtats que venen de casa i del context.

Els barracons, els centres en condicions lamentables que enfronten unes temperatures cada vegada més insuportables, la falta de professorat i els atacs continus al valencià són peces d’un mateix trencaclosques: llevar oportunitats als fills i les filles de la pública, perquè ja els va bé que la societat es quede com està i siguen els seus qui continuen obtenint beneficis, estudiant, aprenent llengües, arribant als llocs de poder.

El que semblen no recordar els governs municipal i autonòmic és que els fills i les filles dels barracons, dels centres destrossats i dels atacs als drets lingüístics ja vam viure una època molt fosca. L’època de dur el sabó i el paper de casa al centre, d’anar a classe amb mantes i passar mesos i mesos sense professorat. I que aquesta, també va ser l’època de les concentracions a les portes dels instituts, d’una generació que es va alçar i va cridar, que va defensar la pública com si en depenguera la vida perquè, certament, en depenia. I, que no s’oblide, l’època que va donar pas a un canvi històric de govern.

I llavors la pregunta és: com tornem la dignitat a l’educació pública alacantina? Doncs primer hauríem de saber com estan les infraestructures educatives, i per això és urgent elaborar un mapa escolar actualitzat que permeta planificar les accions en matèria educativa i sobretot amb visió de futur, sense oblidar-nos que s’ha de garantir el condicionament, manteniment, neteja i seguretat de tots els centres educatius.

Però els col·legis no serien col·legis sense la seua ànima a banda de l’alumnat, el professorat. Per això és imprescindible assegurar la cobertura de totes les places de professorat i sobretot: ja n’hi ha prou de retallades, cal augmentar l’oferta de places de les etapes més sol·licitades perquè cap alumne es pot quedar sense plaça a l’escola pública. Només començant per ací podríem assegurar que l’educació torne a ser l’autèntic ascensor social i una eina real per reduir desigualtats, no per a perpetuar-les. Només així, l’educació pública té la seua raó de ser.

Sara Llobell és regidora de Compromís a l'Ajuntament d'Alacant