Tinc debilitat per Elvira Cambrils: per l’escriptora Elvira Cambrils i —sobretot— per la persona, l’amiga, la pensadora, la conversadora, la dona cívicament compromesa que és Elvira Cambrils. Per això, aquest passat dimecres em va entusiasmar el fet de compartir amb ella l’acte de presentació de la novel·la Aire. Va ser al Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi, en el marc del cicle «Amb Lletra de Dona», que, amb l’eficiència habitual, coordina la infatigable Àngels Jordà (una altra dona per qui també tinc un especial debilitat) i oferia l’atractiu afegit de ser presentat per la periodista i escriptora Ester Vizcarra, i de disposar d’un suggeridor complement musical aportat per la jove violinista Pau Blanes.

 

Aire és una novel·la que ja ha fet un recorregut important entre les lectores i els lectors d’Elvira Cambrils, que cada dia en són més. Va guanyar el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa en els Premis Altea de 2021 entre un total de 91 obres presentades, i porta camí de convertir-se en un clàssic amb capacitat de seduir, amb el pas del temps, més i més lectores i lectors. Tot passa al saló de bellesa Reflexos de mar, que regenta Eimi en una urbanització costanera. Allí coincideixen les set dones protagonistes del relat: Felicitat (una escriptora filòsofa que aquella mateixa vesprada ha de presentar la seua última novel·la al poble dels orígens), Irene (la propietària d’una pastisseria pròxima a la perruqueria d’Eimi), Olena (una jove esteticista procedent d’Ucraïna), la mare de Marieta (que pateix l’angoixa de saber que la seua filla ha caigut en una espiral terrible d’autodestrucció), Àngela (una fotògrafa creativa, culta i aparentment molt segura de si mateixa), Tonica (amiga de la infantesa de Felicitat, que al seu moment va veure traumàticament entrebancades no poques possibilitats de realització i que guarda un secret terrible) i Maria (la dona major amb Alzheimer de qui Tonica té cura).

 

 

Totes aquestes dones, per descomptat, tenen els seus problemes, les seues històries de vida, els seus silencis i els seus secrets inconfessables que, a poc a poc, van emergint a la superfície de la conversa i de la trama narrativa. Es podria dir, per tant, que Aire és una novel·la centrada en la noció de sororitat: un concepte creat en paral·lel al de fraternitat per a expressar, en el marc del feminisme, «els lligams estrets entre dones que es basa en el fet de compartir experiències, interessos o preocupacions». I clar: amb la novel·la Aire com a pretext, Elvira va saber sucar un pa, responent a les preguntes del públic, sobre una infinitud de temes socialment sensibles de la nostra contemporaneïtat. Ens tenia a totes i tots literalment bocabadats.

 

—És que Elvira és una dona que té la gràcia de caure bé —em va voler comentar algú al final de l’acte.

—Sí. Però el seu gran mèrit és que «cau bé» sense renunciar mai a la coherència, a la fermesa, als principis, a les conseqüències del pensament crític... I això ja no és tan fàcil! Hi ha gent que «cau bé» perquè sempre està disposada a dir allò que els altres volen sentir. Però Elvira no: Elvira «cau bé» a pesar que de dir sempre amb valentia veritats com punys —sospese, amb el cor a la mà, després d’haver assaborit com una criatura les reflexions públicament compartides per l’autora de Pego.

 

I és que, durant prop d’una hora, a preguntes d’Ester Vizcarra o de la nodrida concurrència, Elvira va encertar a parlar de tot i de res: de la vida, exactament.

 

—És que a mi, quan vaig a la perruqueria, em passa al contrari que a les protagonistes d’Aire: que en comptes de trobar el benefici de la comprensió, la solidaritat i l’empatia, em trobe sovint dones terriblement masclistes, que encara defenen, per exemple, allò de «veges, xica, què els ha pegat a tantes jovenetes, de voler en festes, si les dones ja estàvem bé als balcons aplaudint els homes quan desfilen» —havia intervingut una dona, des del públic, en un moment determinat.

 

 

I Elvira, com si res, amb reflexos ràpids com un llamp, hi aporta de seguida la resposta precisa:

 

—És que si no hi haguera dones masclistes el masclisme s’acabaria.

 

I per al meu fur intern pense que si no hi haguera colons defensors dels colonitzadors igualment s’acabaria el colonialisme; de la mateixa manera que si no hi haguera esclaus defensors de l’esclavitud, o servents classistes, o emigrants xenòfobs, o parlants diglòssics, o proletaris feixistes, o...

 

Com a excel·lent filòsofa i comunicadora, Elvira Cambrils —talment Felicitat, el personatge protagonista d’Aire— no solament era un prodigi pensant i enraonant, sinó també invitant a pensar:

 

—És que qui pot pensar i pot discernir pot arribar a conclusions. Tots som filòsofs, en aquest sentit —proposava l’escriptora, amb un somriure—. I sabeu què? Que jo entenc la literatura com la filosofia: una qüestió de preguntes més que no de respostes.

 

I feia l’efecte que no deixava d’aplicar-se la lliçó a si mateixa, perquè Elvira no es va estar de preguntar —de preguntar-se— un pomell de preguntes claus sobre la desigualtat per raó de gènere, com ara per què hi ha tanta literatura que tracta el desig sensual dels homes i tan poca sobre les pulsions eròtiques en les dones, per què tradicionalment l’homosexualitat femenina ha estat reprovada i censurada encara més que la masculina, o quines són les fórmules per mitjà de les quals el patriarcat es prolonga fins a l’actualitat. «Per què fins i tot en la diversitat sexual i en el desig les dones hem anat darrere dels homes?» «Hi ha tantes maneres de viure la sexualitat com persones. I què?», preguntava Elvira, desafiant. I l’interrogant restava eloqüentment suspés en l’aire.

 

Especialment lúcida es va demostrar, Elvira, també, en el moment de preguntar —i preguntar-se—, a propòsit de la noció de «dona univers» que algú del públic li havia referit (com un model de personalitat que representa una amplíssima diversitat, una conspícua pluralitat): «Vegem... Què és essencialment humà?» I ella mateixa es contestava: «Res. Perquè no hi ha res concret que siga essencialment humà. Cap valor no defineix millor la condició humana que la diversitat, l’heterogeneïtat, la diferència!»

 

«Mai no hem de deixar de formular-nos preguntes», insistia, en un altre moment. «Perquè de les preguntes naixen les idees. I les idees són l’instrument per a canviar el món i fer-lo una mica més feliç» sostenia la novel·lista, amb contagiosa convicció. I el públic contenia les ganes d’aplaudir pel luxe de continuar escoltant-la. I ella, embalada, va arribar a esgrimir, fins i tot, la pregunta mare de totes les preguntes: «Perquè... Quin és el sentit de la vida? Jo us ho diré, quin és el sentit de la vida: el sentit de la vida és la felicitat. Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé, que la felicitat és una utopia inassolible. Bé... Doncs anomenem-la, si ho preferiu, d’una manera menys transcendent. Podem parlar d’alegria, de satisfacció, de passar-ho bé... Digueu-li com vulgueu. Però és això, eh? Perquè la primera obligació moral de les persones és la felicitat.»

 

Deixava caure la sentència amb un somriure, com si res, amb veu fluixa i vellutada. Però la idea ressonava dins del cap dels assistents. «La primera obligació moral de les persones és la felicitat.» I semblava com si el món, amb aquella idea tan senzilla, ja volguera començar a canviar una miqueta cap a paràmetres més feliços: més alegres, més satisfactoris, més amables, si més no. Fins que, com a colofó, algú li va voler observar que a pesar dels secrets, dels problemes, de les frustracions, de les injustícies i de les angoixes, Aire no deixava de tenir un final optimista en què les dones protagonistes aconsegueixen respirar un aire vivificador per a renàixer dels respectius ofegaments. Elvira mateix va voler agafar aire, també, per confessar públicament:

 

—Mireu. Jo és que tinc un problema. I és que sé que tot està fatal, que les injustícies i les desigualtats no s’acaben, que el món pateix una nova envestida del totalitarisme, que tot és un desastre i que no hi ha futur. Però soc optimista! Vull ser optimista! Per això, en les meues novel·les vull que el lector tinga ganes de viure. Precisament per això: perquè la primera obligació moral de les persones és la felicitat: omplir de felicitat el temps de què disposem entre els dos buit infinits...

Mentre la sentia, no podia deixar de respirar un aire pur de solidaritat, d’empatia, d’inconformisme, d’hedonisme, de sentit crític, de compromís cívic, de vitalitat, de bonhomia. I vaig arribar a la conclusió que la felicitat potser no és tan utòpica, ni tan inaprehensible, ni tan impossible, sinó fàcil, accessible, contagiosa. Perquè es trobava allí mateix, en l’Aire que vam poder respirar durant un parell d’hores, de vesprada, a Alcoi, al Centre Cultural Ovidi Montllor, conversant amb Elvira Cambrils: festejant el seu lúcid, crític i optimista univers literari escrit «amb lletra de dona