Aquesta setmana he patit una terrible sensació de fatiga davant d’alguns dels més rellevants assumptes de l’actualitat mediàtica. Reconec que tota la qüestió de la desclassificació en el web de Moncloa d’un bon grapat de documents relatius a l’intent de colp d’Estat del 23 de febrer de 1981, conjugada amb la notícia de la mort del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, dimecres, a Alzira, m’ha temptat com a possible tema per a aquesta columna setmanal. Però l’evocació d’aquell episodi suspecte que va tallar de soca-rel les il·lusions dels qui ambicionaven la utopia de la llibertat per a la democràcia que començava a construir-se no deixa de produir-me una terrible fatiga: perquè al llarg dels anys mai no he deixat de tenir la sensació que aquell colp d’Estat no va ser només un intent, sinó un èxit rotund per als interessos dels facciosos. I és que, si bé es mira, per la força de les armes i de la violència s’hi va aconseguir implantar una cultura de la por, de l’amenaça i de la temença que va acabar imposant infinitud de renúncies i desistiments en les ambicions democràtiques de la gent: que va blindar les estructures de poder heretades del franquisme; que va impossibilitar una autèntica transició —una transició homologable a la que s’havia produït en la política— en àmbits decisius com l’exèrcit, el sistema mediàtic i el poder judicial; que va coartar la descentralització de l’Estat; i que va frustrar les expectatives del progressisme fins a l’extrem que, en comptes de socialisme, el personal va haver d’engolir-se, com a «mal menor», el felipisme, l’alfonsoguerrisme i els seus equívocs contraforts.
Això sí: aquell 23F va servir, inqüestionablement, per a elevar als altars de l’heroisme democràtic —quines coses!— el successor explícitament decidit per Franco. Ningú no podria discutir a hores d’ara que, a partir d’aquella sainetesca temptativa de colp d’Estat, hi va haver un abans i un després en la percepció de la figura del rei Joan Carles I, la qual prodigiosament passava de ser una rèmora evident i vergonyat del franquisme encara latent en la societat espanyola al gran paladí de la democràcia i el gran valedor del constitucionalisme, etc. Tan gran va ser el colp de timó en aquest sentit que, sense el 23F, diria que no es podria entendre, de cap de les maneres, la supervivència contra tota lògica i natura de la monarquia borbònica espanyola, sabent-se totes les coses que se saben... Tan t és així que, sobre l’assumpte del 23F, sempre m’han vingut ganes de citar una vella cançó de Joan Manuel Serrat, del disc Fa 20 anys que tinc 20 anys (1984), que deia: «Alliberem els sentits / i, com diu la policia, / investiguem els qui en treuen profit.»
Però no. Fa fatiga —una fatiga còsmica— haver de recordar que Joan Carles I de Borbó va esdevenir cap de l’Estat, ni més ni menys, perquè el generalíssim Franco va decidir ungir-lo com a tal. Produeix mandra, certament, haver de reproduir encara les paraules amb què el dictador ja l’any 1969 va començar a preparar la imposició de la monarquia borbònica per a després de la seua mort: «todo ha quedado atado y bien atado con la designación como mi sucesor, a título de rey, del príncipe D.Juan Carlos de Borbón». O el famós missatge pòstum del testament del dictador: «Por el amor que siento por nuestra Patria, os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, Don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido. [...] ¡Arriba España! ¡Viva España!». Resulta cansós haver de recordar que en la Constitució de 1978 es va introduir per a aquest hereu de Franco la clàusula aberrant següent: «La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat.» (article 56.3). I, així mateix, produeix un candiment malaltís haver d’advertit que l’actual rei Felip VI, que tant sembla que vulga distanciar-se de la imatge de Joan Carles I, és ara el cap de l’Estat per l’únic mèrit de ser, precisament, el fill de son pare. Ah! I també —no ho oblidem— per la impresentable disposició de l’article 57.1 de la Constitució, que preveu, com se sap, que «serà preferit l’home a la dona» —cosa que constitueix una de les més flagrants discriminacions per raó de gènere que mai he pogut trobar en un text jurídic vigent.
Fatiga. Fatiga. Fatiga. Em produeix una enorme fatiga haver de tornar a la mateixa cançó de sempre una volta i una altra mentre, en l’actualitat mediàtica, novament a la salut d’aquell llunyà i nefast 23F es prova de rentar i redimir la imatge del rei emèrit... Insistisc: sabent tot el que sabem! «Si el rei ho troba oportú hauria de tornar al nostre país i estar ací tranquil·lament», demana reverencialment el cap de l’oposició, senyor Alberto Núñez Feijóo. Com si el monarca emèrit fora un exiliat o una pobra víctima injustament repudiada. Com si no fora ell qui va decidir anar-se’n —i qui torna a Espanya sempre que vol, sense cap impediment— per pura estratègia al servei de la Monarquia. Fatiga. Fatiga. Fatiga. Produeix molta fatiga tot això. Com igualment produeix fatiga sentir argumentar reiteradament en els mitjans de comunicació que «en els papers desclassificats no hi ha referències concretes que el rei Joan Carles fomentara el colp, deixara fer o jugarà amb la idea de l’autocolp». Com si això demostrara res: com si els papers conservats i ara desclassificats no foren, exactament, els papers que al seu dia es van voler conservar; els que ara, després d’una acurada supervisió, s’han decidit oferir al públic. Quina sorpresa es podia esperar, en aquests papers tan ben garbellats, després de 45 anys?
Fatiga, fatiga, fatiga. Tot açò del 23F i dels papers desclassificats no deixa de produir-me molta fatiga. Però a pesar de la fatiga —ai!—, no he pogut resistir la temptació de tafanejar mínimament els famosos documents que Moncloa ara ofereix als historiadors en el web https://www.lamoncloa.gob.es/consejodeministros/paginas/desclasificacion-documentos-23f.aspx. I m’ha semblat curiós que, en els informes del Ministeri de Defensa conservats en el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) a propòsit de la «Vista oral 2/81 del Consejo Supremo de Justicia Militar», aparega reiteradament com a justificació de la conducta colpista l’al·lusió a la fidelitat al rei. Només pessigant una mica ací i allà, de seguida salten sorprenentment als ulls passatges com els següents. Els cite amb la referència de les dates corresponents:
Vista oral del 19 de febrer de 1982: «Un familiar comenta que habrá declaraciones en las que se va a poner al Rey de “chupa de dómine”.»
Vista oral del 20 de febrer de 1982: «Continúa invocándose el protagonismo del REY y paralelamente el de la REINA; se afirma tenían conocimiento de lo que se proponían realizar los procesados. La lectura de declaraciones de algunos procesados hace que el nombre de Su Majestad esté presente de modo continuado. En quienes no tengan un juicio formado al respecto, introduce la duda en torno a la conducta del REY.»
Vista oral del 22 de febrer de 1982: «En la sesión de hoy: Se ha hecho referencia concreta al Rey, S.M. ó CORONA, no menos de 89 veces.»
Vista oral del 25 de febrer de 1982: «Defensa del General ARMADA [...] El Teniente Coronel TEJERO sólo recibe órdenes del Teniente General MILANS DEL BOSCH, y del Rey por conducto de éste.» «Defensa del Teniente General MILANS DEL BOSCH [...] Resalta su obediencia al Rey, cuando S.M. le requiere personalmente. [...] Se ofreció por lealtad a la Corona y patriotismo».
Vista oral del 2 de març de 1982: «Su Majestad el Rey ha sido nombrado no menos de 61 veces, intentando en casi la totalidad de las ocasiones su implicación con los acusados.»
Vista oral del 5 de març de 1982: «El General Prieto afirma que el Tcol. Tejero le dijo que su jefe era el General Armada, quien obedecía al Rey.»
Vista oral del 9 de març de 1982: «Resto de las Defensas. Su esfuerzo está dirigido a poner de manifiesto que sus defendidos estaban actuando a las órdenes del Rey, transmitidas a través del General Armada.»
Vista oral del 10 de març de 1982: «Su Majestad el Rey ha sido nombrado en forma concreta no menos de 79 veces en la misma línea de días anteriores.»
Vista oral del 12 de març de 1982: «A preguntas del Fiscal, el General TORRES ROJAS se mantiene en una línea de descargar por completo su responsabilidad en el Teniente General MILANS como mando y en ARMADA y el REY como inspiradores.»
Vista oral del 15 de març de 1982: «Es de destacar la existencia, al parecer, de un acta en la que el TCol. Muñoz Grandes no quiere corroborar nada de lo referente al mensaje que se llevó al Comandante Pardo “para que los defensores no puedan implicar al Rey”.» «Del coronel Sanmartín [...] Se ha insistido machaconamente en la aceptación de todos por ser órdenes del Rey, a quien se denomina siempre “el Mando Supremo”.»
Vista oral del 16 de març de 1982: «Interrogatorio de su defensor, Sr. Escandell [al Coronel Ibáñez Inglés] Que su motivación fue la “situación límite” en que estaba España, y el convencimiento de que obedecían al Rey, obediencia que está por encima del acatamiento a la Constitución.»
Vista oral del 17 de març de 1982: «Interrogatorio del Coronel Manchado [...] Le había costado convencer al Cap. Abad, que sólo accedió a cooperar cuando le convenció de que era una orden del Rey.» «Interrogatorio del Fiscal al Tcol. Tejero [...] Allí habló a solas con el General Armada, que le confirmó que era una Operación Nacional, a las órdenes del Rey.»
Vista oral del 18 de març de 1982: «La frase del Tte General Milas referida a perseguir a los que violaran el secreto de la reunión iba dirigida, más que a proteger las operaciones allí tratadas, a proteger unas opiniones expresadas por los Reyes, que no debían ser conocidas.» «Interrogatorio al Tcol Mas por parte de los defensores. [...] Nadie le dijo que el Rey apoyara la operación, pero sí que la conocía.»
Vista oral del 22 de març de 1982: «Su Majestad el Rey ha sido nombrado en forma concreta y de hipotético apoyo a los hechos no menos de 55 veces.»
Vista oral del 30 de març de 1982: «el Capitán ABAD le dijo que el Teniente Coronel Tejero iba a necesitar la fuerza del Subsector para una operación avalada por el Rey.» «y éste [Tejero] le contestó: “Estoy cumpliendo órdenes del Rey y del Teniente General Milans”».
Vista oral de l’1 d’abril de 1982: «Interrogatorio del Fiscal a los Tenientes Vecino y Carricondo. [...] Fueron al Congreso a prestar un servicio por orden de su Capitán. No conocían exactamente cual, sino únicamente que lo conocía S.M. el Rey y lo dirigían los Generales Armada y Miláns del Bosch.»
Vista oral del 14 d’abril de 1982: «El General Torres Rojas aseguró que el Rey y la Reina aprobaban la operación.» «Interrogatorio del Coronel D. Manuel Cervantes Rosell [...] El entonces Jefe de la Agrupación Logística ha ratificado lo dicho por otros jefes de la DAC: que el General Juste tuvo el mando de la División; que asintió, aunque no convencido, a las őrdenes que daba su E.M.; que nadie dudó de que eran órdenes del Rey, que el General Torres Rojas no hizo nada más que confirmar el apoyo real y que la palabra “lunes” era la contraseña para poner en marcha las órdenes.»
Vista oral del 28 d’abril de 1982: «el Coronel ESCANDELL, defensor del General MILANS DEL BOSCH [...] afirmar que su defendido obedeció en todo momento al REY.»
Vista oral del 3 de maig de 1982: «Intervención del Sr. De Miguel, defensor del Capitán de Navío Menéndez, Comandante Pardo y paisano Sr. Carrés. [...] De esta forma al llegar a la situación límite, el Rey ordena y los hoy procesados obedecieron en su momento. En el 23F nada importaba si lo mandado era legal o no; sólo importaba si lo ordenaba el Rey.»
Vista oral del 12 de maig de 1982: «Sr. Gómez García letrado defensor del Capitán de Infantería Álvarez-Arenas. Es Su Majestad quien determina la disculpa absolutoria con estas palabras: «Tu honor ha quedado a salvo, porque has actuado por amor a España y fidelidad al Rey».
Vista oral del 18 de maig de 1982: «Sr. Novalvos, defensor del Teniente de la Guardia Civil Boza Carranca. [...] Finaliza el defensor dejando constancia de que el Teniente se limita a cumplir una orden de su mando natural, conocida y querida por el Rey.»
Vista oral del 24 de maig de 1982: «General Torres Rojas [...] Creyó cumplir órdenes del Rey, por el bien de España.» «Tte. General Milans del Bosch. Por su amor a España y haber cumplido siempre su obligación, ante la mala situación de España y la bancarrota creada por terrorismo, falta de autoridad y autonomías, los subordinados se fijaron en él, a finales de 1980 para, a las órdenes del Rey, dar un “golpe de timón” que recondujera la situación».
Uf! És certament fatigant haver de reconéixer que tot aquest repertori de testimonis, en boca dels altíssims oficials de l’exèrcit processats pel colp d’Estat i les seues respectives defenses no demostra absolutament res, perquè podien estar mentint o interposant l’excusa de la implicació del rei per venjança, o simplement amb la finalitat de rebaixar el grau de culpabilitat i les corresponents penes. Sí, sí, sí: d’acord. Però igualment fatigant és haver de compartir la reflexió, encara, a questes alçades de la correguda, que aquests militars d’altíssima graduació eren —precisament pel seu tarannà franquista i pel seu fanatisme patriòtic— poc propensos a una deslleialtat estratègicament interessada per raó d’un avantatja judicial. Vull dir: que a la seua manera (tan feixista i totalitària com es vulga) resultaven poc sospitosos d’incórrer en fals testimoni en les seues respectives declaracions a l’hora d’involucrar la Monarquia.
No ho sé... No ho puc saber. Sé només que aquesta tema del 23F, després de tants anys, no deixa de semblar-me l’interminable conte de l’enfadós. I que, per la tanta fatiga que inevitablement em produeix, estava decidit a buscar-li un tema alternatiu en l’article d’aquesta setmana. Tant és així que, despús-ahir dijous, a Mutxamel, se’m va fer de dia quan al final d’una dinar amical ben amanit de paraules —una cacauada, que en solem dir en l’argot dels més còmplices— l’erudit professor especialista en etnopoètica (i impagable amic) Vicent Vidal em va voler explicar:
—Saps, Joan? De la mateixa manera que et va agradar tant saber que els esquiladers de l’imaginari popular valencià són com els leprechauns del llegendari irlandès, potser et farà gràcia saber que això de les miules d’ací de Mutxamel que vas publicar [https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/miules] també té un equivalent curiós en les banshees irlandeses: les més fosques de les fades que, amb el rostre pàl·lid com la mort, anuncien amb el seu crit la defunció de les persones, exactament igual que les miules de Mutxamel anuncien amb el seu cant la mort imminent d’algú...
Entusiàsticament em vaig dir: «Ostres, que interessant!» I vaig decidir instintivament —ara sense la menor fatiga, tot el contrari!—: «Ja tinc tema per a l’article d’aquesta setmana!» Però quan m’he volgut posar a escriure sobre les miules i la banshees, alguna cosa inopinadament sorgida de l’interior de la consciència m’ha vingut a dir que, en qualsevol societat, la fatiga —la inhibició, la inacció, el silenci— davant dels embats continuats del totalitarisme, el fanatisme, la insídia, el frau ideològic o l’adulteració històrica és exactament com el cant de les miules o el crit de les banshees: un anunci infal·lible de la mort; de la mort de la civilitat i de la democràcia. I és per això que, a pesar de la fatiga indescriptible que l’assumpte del 23F em produeix, he volgut espigolar una mica els «papers desclassificats» del Ministeri de Defensa sense oblidar la vella premissa del Serrat d’aquella vella cançó de Fa 20 anys que tinc 20 anys, que es titulava —ara ho recorde!— «La consciència»: «Alliberem els sentits / i, com diu la policia, / investiguem els qui en treuen profit.»
Ni que els del profit siguen «inviolables» i «no subjectes a responsabilitats».
Uf! Quina terrible sensació de fatiga...
