He passat quatre dies a Newcastle, amb motiu de la LXX Anglo-Catalan Society Annual Conference. Ha estat una experiència impagable, perquè l’organització va ser exquisida i perquè, entre comunicacions, taules redones i ponències, vaig tindre l’oportunitat de saludar velles amistats i, també, de conéixer nous col·legues. Sovint, en aquesta mena de convencions, els aprenentatges més importants es fan fora de les sales de les comunicacions, entre sessió i sessió, conversant ací i allà atzarosament. Aquest va ser el cas, per exemple, del testimoni que em va voler facilitar el jove investigador Will Kirby, de la Universitat de Cambridge, mentre compartíem dinar l’últim dia —fish and chips, of course— en un pub preciós, a la vora mateix del riu Tyne, amb vistes privilegiades al Gateshead Millennium Bridge i al Glasshouse International Centre for Music.

 

Will, que està preparant el seu doctorat en sobre la productivitat de les teories queer en l’estudi de la literatura catalana contemporània i que parla un valencià perfecte —el seu interés i la seua competència en la llengua de Joanot Martorell haurien de fer caure la cara de vergonya als càrrecs públics d’ací que encara són incompetents en la llengua pròpia del país—, em va estar contant detalls molt curiosos sobre el model de finançament del sistema universitari anglés:

 

 

—Ací no hi ha beques, sinó préstecs. Si la teua família no et pot costejar els estudis, l’Estat assumeix el preu de la matrícula, que és de l’ordre d’uns nou mil pounds per curs.

—Caram! Això són més de deu mil euros... —valorem—. Deu voltes més que allà!

—Sí. Però l’Estat, si ho necessites, també et facilita uns diners addicionals, perquè pugues pagar-te l’allotjament, el menjar i les despeses bàsiques de manutenció —continua explicant Will.

—Ho trobe magnífic, perquè així ningú no deixa d’estudiar perquè la família no tinga els recursos econòmics suficients —judique instintivament.

—Exacte.

—Però supose que els diners que l’Estat presta a cada alumne després s’han de tornar, no?

—Clar. I tant! Però tens quaranta anys per a tornar-los. I només en el cas que hages aconseguit un lloc de treball propi de la teua qualificació en què cobres més de vint-i-cinc mil lliures a l’any. És quan t’estabilitzes econòmicament amb un bon sou que comencen a aplicar-te com una mena d’impostos especials perquè a poc a poc retornes a l’Estat la inversió que l’administració ha fet amb tu. Crec que és un 9% de la part del salari que excedeix les vint-i-cinc mil lliures.

—Ostres! Que interessant. Ho havia sentit dir, això del sistema anglés, amb préstecs en comptes de beques, però no sabia ben bé com era... —confesse jo.

—Veus? Així si els estudiants saben que han de tornar els préstecs el dia de demà, senten una major responsabilitat a l’hora d’aprofitar la inversió —intervé el col·lega Toni Maestre, que al seu dia va fer una estada d’investigació en la mateixa University of Newcastle—. Sabent que prompte o tard hauran de compensar de la seua butxaca el cost de la matrícula, és més difícil que hi haja estudiants que es matriculen d’una carrera només perquè sí, i que després passen de tot i es dediquen a escalfar la cadira de mala manera. Segur que la responsabilitat és una altra...

 

D’entrada —ja es veu—, tot semblaven avantatges en aquest sistema de finançament del sistema universitari, tan diferent al nostre. Fins que Will va voler il·lustrar el referit model amb una dada econòmica del seu cas concret:

 

—Sí. És cert. No hi pots anar amb bromes, perquè, al final, la inversió que fas en la teua formació acaba sent una hipoteca per a tota la vida. Ara mateix calcule que, en el meu cas, jo ja dec a l’Estat, entre els Tuition Fee Loans per pagar les taxes universitàries i els Maintenance Loans per a cobrir despeses de vida, unes vuitanta mil lliures, que és el cost de tota la meua trajectòria com a estudiant fins al doctorat que ara estic fent. I en això sí que hi haurà una diferència important amb els fills de pares rics: perquè jo hauré de pagar impostos extraordinaris durant tota la vida, fins que amortitze el meu crèdit, i els fills de pares rics no, perquè els pares ja han finançat directament les matrícules i no han hagut de recórrer als préstecs estatals.

—Ostres! Vols dir que tu tens ja un mos de prop de cent mil euros, abans de començar a treballar? —li expresse la meua perplexitat.

—Sí, clar: això és normal, ací. Però no passa res: tindré quaranta anys per a tornar-los els diners amb els famosos student loan repayments. I ja et dic: només els hauré de restituir si dispose d’un bon treball, amb un sou de més de vint-i-cinc mil lliures anuals.

 

 

Mentre assaborim el fish and chips que ens acaben de servir i admirem la llum i els colors de la tardor anglesa reflectint-se sobre l’aigua del Tyne, fem tots un silenci dubitatiu i alhora contemplatiu. Personalment no puc evitar de sospesar en el meu fur intern els pros i els contres d’aquest model de finançament universitari tan dissemblant al nostre. «Collins, quina manera de començar la vida laboral: amb un deute de cent mil euros!» I, immers en aquesta cabòria, no m’estic de formular-li a Will, per això mateix, la pregunta del milió:

 

—Escolta’m una cosa, Will: i tot el món torna a l’Estat els student loans aquests? Si acabes devent tantíssims diners, potser el convindrà viure sempre amb jornals inferiors a les vint-i-cinc mil lliures, per no haver de tornar el crèdit, no?

—No. Perquè tu només pagues un 9% de la part del jornal que supera aquesta base de les vint-i-cinc mil lliures mentre tingues un sou que efectivament els supere.

—Comprenc... Si algú t’ofereix un treball, podem per cas, de 60.000 mil lliures anuals, et convé més que un altre de 24.000, a pesar que en el primer cas li hauràs de retornar a l’estat 3.150 lliures anuals en concepte d’student loan repayments (el 9% dels 35.000 euros que superen els 25.000 establerts com a base).

—Sí. És això, més o menys... —assenteix Will, una mica atabalat pel ball de xifres.

—I se sap en quina mesura el model és econòmicament eficient per a l’Estat? Vull dir: quin percentatge dels student loans són després efectivament retornats perquè els universitaris aconsegueixen treballs prou bons per a poder restituir els diners emprats durant els anys de formació? Perquè clar: a més dels desocupats i dels qui no tenen jornals de més de 25.000 lliures anuals, a l’hora de fer números supose que cal computar també els qui després pateixen una invalidesa laboral, o els desocupats, o els qui emigren, o els qui moren prematurament, o...  

—No ho sé, la veritat. No sabir dir-te... —reconeix Will.

—Però supose que la viabilitat econòmica del sistema depén en una gran mesura d’això: del grau de restitució dels préstecs concedits als estudiants, no? —hi insistisc.

—Sí, clar. Però no m’ho he plantejat mai. Només em plantege que ara mateix, quan acabaré la tesi i començaré a buscar treball, tindré per davant quaranta anys per a tornar-li a l’Estat els cent mil euros que li deuré —pondera el jove Will, amb un somriure beatífic, mentre prova de rematar despreocupadament el seu plat de fish and chips.

 

Així que he tornat a casa he volgut saciar de seguida la curiositat sobre el cost econòmic d’aquest model universitari britànic. I, tal com suposava, el cost principal rau en el percentatge de préstecs no recuperats. Segons les últimes dades de l’Student Loans Company (SLC), en l’any fiscal 2024-25 s’han invertit un total de 19.800 milions de lliures en crèdits universitaris, incloent-hi tant préstecs per a matrícules com préstecs per a manutencions. I les estimacions apunten que, d’aquests quasi vint mil milions de lliures, se’n recuperaran en els pròxims quaranta anys, aproximadament, un 55% o 60%, mentre que un 40% o 45% dels recursos concedits no seran recuperats i comportaran un cost per a l’Estat. Seran —si fem números— 8.000 o 9.000 milions lliures de cost net i absolut per a l’Estat: una xifra que quadruplica el conjunt dels recursos destinats per l’Estat espanyol a beques i ajudes a l’estudi per a aquest mateix curs acadèmic 2024-25, que és de l’ordre de 2.535 milions d’euros.

 

No ho sé, la veritat... O sí que ho sé: de cap de les maneres no voldria per al meu fill —que enguany, si no passa res, acabarà el seu grau universitari— la rara sensació d’haver d’accedir al món del treball amb una hipoteca de prop de cent mil euros a amortitzar al llarg dels pròxims quaranta anys. Però sí que voldria per a ell, per contra, la plena confiança que la seua educació superior li garantirà, en el marc d’un mercat laboral que premia el coneixement i la competència, un jornal suficientment abundós per a fer front sobradament a aquest hipotètic deute. Entre un model i l’altre —el model de les beques a fons perdut i el model dels student loans—, no hi ha color que el nostre model de beques, a més de ser molt més barat per a l’Estat, és també molt més avantatjós per a l’estudiantat. Però, d’altra banda, tot comptat i debatut, tampoc no deixa de ser cert —aquesta setmana m’ho he passat per les mans, en la University of Newcastle— que amb el model dels student loans (i les matrícules deu voltes més elevades), els recursos humans, les infraestructures materials i, en definitiva, la qualitat formativa de les universitats del Regne Unit ofereixen una excel·lència envejable.

 

Supose que en açò, com en tantes altres coses, fora bo d’aplicar la vella dita que «entre el poc o el molt hi ha una mida.» Vull dir: que entre el model únic de les beques alegrement concedides a fons perdut i el sistema dels student loans, amb crèdits hipertròfics i indiscriminats, potser fora plausible explorar camins intermedis d’equilibri, en què a més de les ajudes de les beques hi haguera disponible l’opció complementària dels préstecs, de manera que les facilitats pogueren anar combinades amb les corresponsabilitats. I, sobretot, amb la consciència que la formació universitària d’excel·lència requereix —com més va més— una inversió importantíssima en les societats desenvolupades. Diria que entre les hipoteques vitals infringides als joves estudiants britànics i els raquitisme financer que pateixen les universitats públiques valencianes, fora bo d’assumir la prudent consigna de sempre: «Entre poc i massa, la mesura passa».