El 9 d’Octubre hauria d’haver sigut una jornada d’unió, de reflexió i de respecte col·lectiu. Però enguany, amb els actes institucionals suspesos per la DANA i amb el dolor encara present a moltes comarques, el discurs del president Carlos Mazón ha sonat més buit que solemne. En lloc d’assumir responsabilitats o mostrar empatia real amb les víctimes, Mazón ha convertit el missatge institucional en un exercici de patriotisme escenogràfic: ple d’himnes, senyeres i frases d’autoafirmació nacional, però mancat de propostes concretes. La pluja li ha regalat, paradoxalment, la millor cobertura possible. Sense desfilades ni crits ciutadans, sense el contacte amb un poble que desaprova cada vegada més la seua gestió, Mazón ha pogut parlar sense escoltar. Totes les enquestes publicades aquesta setmana conclouen que la percepció negativa del seu govern s’ha duplicat en un any, i la societat valenciana comença a donar-li l’esquena. Però el president sembla preferir la música de l’himne al soroll de les crítiques.

El fragment més desconcertant del discurs, que el podíem llegir en Alicante Plaza, ha estat el dedicat a les víctimes de la DANA. Mazón va assegurar que el poble valencià sempre sap alçar-se davant d’entrebancs com aquest desastre natural. Unes paraules dites amb el posat compungit d’aquell que observa el drama des del despatx i que sap representar amb fredor el seu paper. Parlar de resiliència valenciana pot sonar inspirador, però quan darrere no hi ha mesures efectives, coordinació ni ajudes reals, esdevé una ofensa encoberta. El govern de Mazón ha tardat setmanes a activar els mecanismes d’ajuda, i les famílies afectades encara esperen respostes. Mentrestant, el president apel·la a la força del poble com si la voluntat ciutadana poguera suplir la incompetència política. No hi ha res més hipòcrita que utilitzar el sofriment aliè com a escenari de redempció pròpia.

Quan la gestió falla, tornen els símbols. El discurs del 9 d’Octubre ha sigut un catàleg de tòpics: la unitat valenciana, la defensa de la llengua i la cultura pròpies, la força de la Senyera. Però en la boca de Mazón, aquests conceptes perden tot contingut real i es converteixen en armes de distracció massiva. La seua defensa de la identitat no és cultural, sinó política: serveix per agitar fantasmes, per marcar distàncies amb Catalunya i per reactivar una vella dialèctica que fa dècades que no aporta res. Com adverteix el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca en La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (2021), els els governs en declivi tendeixen a construir cortines de fum culturals o identitàries per prolongar la seua supervivència, tot desviant el debat de les qüestions materials o de governança. I Mazón ha seguit al peu de la lletra aquest manual: ha substituït la gestió per la gesticulació, la política real pel folklore institucional.

Sense actes oficials ni presència ciutadana, el Molt Honorable s’ha estalviat el que més tem: el contacte amb la realitat. Altres anys, el carrer del 9 d’Octubre ha sigut un reflex clar de la temperatura política valenciana —protestes, xiulades, reivindicacions socials—, però enguany el silenci de la pluja ha sigut també el silenci de la crítica. I Mazón ho ha aprofitat. Aquesta absència de carrer li ha permés projectar un relat de serenor, d’unitat i de poble fort, mentre la desafecció creix. El seu missatge institucional ha sonat com una gravació antiga: un discurs d’autocomplaença que no connecta amb el desànim ni amb les preocupacions reals de la ciutadania. Deia Manuel Castells en Comunicación y poder (2009) que, “quan els ciutadans desconfien de les instituciones polítiques i dels polítics, la política es converteix en un espectacle mediàtic on els líders substitueixen els programes per emocions i els arguments per imatges”. Exactament això ha fet Mazón: buidar el discurs i oferir una pantomima sobre acords de fa dècades que ja estan assumits per la majoria de la població valenciana.

El no-discurs del president parla de “reconstrucció”, però no concreta com ni amb quins recursos. Parla de “solidaritat”, però no visita els pobles afectats quan no hi ha càmeres. Parla de “llengua i identitat”, però ho fa des del desinterés i la divisió, no des del respecte cultural. És un discurs incomplet, perquè li falta el que realment importa: veritat, empatia i autocrítica. La realitat és que la Generalitat travessa un moment límit, però el president prefereix apel·lar al sentiment col·lectiu abans que assumir el seu propi desgast. Les banderes i els himnes no poden tapar les mancances d’un projecte polític que ha perdut credibilitat.

Molts valencians esperàvem, aquest 9 d’Octubre, una altra notícia: una dimissió i la convocatòria d’eleccions anticipades. Hauria sigut un gest valent, coherent amb el malestar social que ell mateix reconeix. Però, com tants dirigents que intueixen el seu final, ha preferit resistir, parapetat darrere del relat identitari. El problema és que, com mostren totes les dades, el relat ja no convenç ningú. Ni el poble ni les institucions locals ni tan sols una part del seu propi partit semblen creure en aquest projecte que naufraga entre la propaganda i el victimisme.