En una cultura com la valenciana el vent fort i insistent és signe de mal presagi: de fatalitat, d’adversitat, de trencament, de final o de desastre. Ja Ausiàs March advertia en el segle XV que els vents podien causar «camins dubtosos per la mar». El crit i el cant de Raimon invitava a combatre la contrarietat del franquisme també amb la metàfora del vent: «Al vent, / la cara al vent, / el cor al vent, / les mans al vent, / els ulls al vent / al vent del món.» Igualment, Vicent Andrés Estellés escrivia —en Pedres al foc (1975)—: «Tenen, les nits, prestigi policíac. / Tanquen el bar, al carrer solitari, / amb un gran fred, amb un vent assassí.» I Carmelina Sánchez-Cutillas podia al·ludir en els seus versos a «terres calentes, ermades pel vent de la guerra». O lamentar-se: «Oh, amics meus, que llarga, / infinita tristesa / batega al plany del vent!» O referir-se a «la meua pròpia mort / [...] arrelada al vent / de molt fosca nit i estranya.»

Ja ho sé —prou i massa— que aquest valor simbòlic negatiu del vent devastador i persistent no és sinó una conseqüència culturalment construïda a partir dels efectes calamitosos que les inclemències climatològiques del moviment intens i prolongat de l’aire podien ocasionar en l’agricultura o la navegació del món tradicional. En els temps contemporanis, amb construccions, infraestructures, mitjans de transport i oficis a prova de vendavals, res no justifica ja aquella atàvica connotació del vent com a mal presagi. Vull dir: que resultaria completament absurd provar de trobar relacions de causa i efecte entre el fenomen atmosfèric i qualsevol circumstància fatal, adversa, trencadora, desenllaçant o desastrosa que es puga produir.

Tanmateix, l’atzar, el destí, la dissort o una sinistra coincidència ha fet que, durant aquesta última setmana de vent inclement, la mort se m’haja fet present d’una manera especialment dolorosa. Persones que estime d’una manera especial han patit la pèrdua de familiars volgudíssims. No puc sinó enviar des d’ací una abraçada fortíssima i afectuosíssima a amigues i amics estimats com Joan Lluís i Paqui, Josep Vicent i Victòria, Ximo, Àngela, Lorena i Mario, Sebas, i totes les respectives famílies: vull que sàpiguen que els acompanye en el sentiment. I, igualment, també vull fer arribar amb aquestes línies les meues condolences a la família de l’amic Pere Miquel Campos —del traspàs del qual Juan Carlos de Manuel em va donar ahir la trista notícia.

I és que aquesta setmana puc empatitzar vivament amb els qui han patit la pèrdua d’un familiar estimat, perquè també a casa el vent de la fatalitat i del dolor ens ha colpit amb força. Ha faltat mon sogre, Maties Cortés Orozco: el iaio dels meus fills, el pare d’Àngela, l’amor de la meua vida; l’home de Maria la Bola, que és com si fora una segona mare per a mi; el patriarca d’una família excepcional: un home admirable que encarnava —faré servir ara paraules de la meua filla— «els valors de l’esforç, de la bondat i de la generositat». I val a dir que si manlleve ací les paraules a la filla és perquè, ara com ara, el respecte absolut que m’infon el buit que Maties ens deixa —un buit tan gran com la seua enteresa, i com el mèrit immens que va acumular durant la seua vida exemplar—, m’impedeix de verbalitzar absolutament res sobre la seua figura i sobre l’agraïment infinit que sempre professaré a la seua memòria: com si només el silenci poguera ser digne dels sentiments sagrats que m’inspira la seua mort.

Per això, i com que tinc encara el cap ple de vent, m’estime més recontar ara i ací, en aquest columna de circumstàncies, una imatge: una simple escena observada ahir de matí al CEIP Bosco, de Cocentaina, on, amb ocasió de la Fira del Llibre que aquest centre organitza, vaig tindre l’oportunitat de compartir històries, idees, passions i meravelles amb l’alumnat de 5é i de 6é de primària, i que no vaig voler cancel·lar a pesar de les circumstàncies. Entre una sessió i l’altra, l’amiga Susi Orts, responsable de la Biblioteca Pública Municipal Pare Arques de Cocentaina, em demana:

—Hi ha un xiquet de 2n de primària que ha portat un llibre teu i voldria que li’l dedicares. T’importaria?

—Per descomptadíssim que no! Tot el contrari: això de dedicar llibres sempre m’ha semblat com jugar a ser famós... —bromege amb Susi.

—És un xiquet molt bonic. Li diuen Jaume. I és un dels usuaris que més freqüenten la Biblioteca. Ara li dic que vinga...

Efectivament, al cap d’un moment, el joveníssim Jaume, de set anys, amb un aire de formalitat que no deixava de corprendre, arribava fins a la paradeta de la Biblioteca on l’estàvem esperant, quasi a l’extrem d’un llarg corredor del centre, i em presentava un exemplar de Valor, Maria!

—Mel pots dedicar, per favor... —em va demanar amb veu expectant i lluminosa.

—Clar que sí! M’han dit que t’agrada molt llegir? —li pregunte.

—Sí... —em confirma ell, amb timidesa.

Va ser en acabar d’escriure-li la dedicatòria quan es va produir el prodigi. Perquè li vaig tornar l’exemplar del llibre. I Jaume, més content que un gínjol, amb el llibrot davall del braç, va començar a avançar pel llarguíssim corredor del col·legi d’una manera que ningú no sabria dir si caminava o ballava, saltironant —ara una cama ací, ara una cama allà— com qui balla la més desimbolta dansa de l’alegria.

Susi i jo ens vam quedar mirant-nos-el i, a mesura que el xiquet s’anava perdent en el contrallum i en la distància del corredor, amb aquells repetitius i peculiars saltirons, n’anàvem rient la gràcia. Fins que, al final, tots dos vam convenir, pràcticament a l’uníson:

—Mira-te’l... És la viva imatge de la felicitat!

I sí. Era això, exactament: aquell xiquet, amb un llibre davall del braç —amb l’expectativa de poder-lo llegir imminentment— era ahir de matí, al Bosco de Cocentaina, la viva imatge de la felicitat. I va aconseguir que, per un moment, se m’encalmaren dins del cap tots els vents del dolor i de l’absurditat. Perquè, d’alguna manera, vaig voler creure que el llibre que s’emportava encloïa indirectament una part de la vitalitat, de la saviesa instintiva, de la tenacitat, de l’alegria i de la bonhomia de mon sogre Maties, que tan determinant ha sigut per al conjunt de la nostra família: incloent-hi, per descomptat, la seua neta Maria —la meua filla—, que és i no és la Maria protagonista de la història de Valor, Maria!

No ho sé... Racionalment no acabe de trobar cap explicació al perquè de la connexió instintiva que el meu cervell va voler fer ahir entre les difícils emocions que aquesta setmana travessem a casa i l’alegre jovialitat de l’escena testimoniada al col·legi de Cocentaina. Supose que la mescla d’una idea i l’altra —l’associació entre el dolor per la pèrdua irreparable de Maties i la felicitat d’una criatura de set anys ballant amb una cama i l’altra per la il·lusió d’un nou llibre davall del braç— deu respondre a la confusió dels vents angoixants i implacables que m’han entrat dins del cap, dins del ventre, dins del cor i dins de l’ànima. Tal confusió m’ha portat a pensar que el tot bé sembrat al llarg i l’ample de l’esforçada vida per mon sogre Maties no solament perdurarà en els seus fills Gregori i Àngela; i en els seus nets Joan, Maria, Marta i Maties; en el conjunt de tota la nostra família; i en la totalitat del poble que es va estimar tant —i que tant se’l va estimar—: ans també en la humanitat sencera que el succeirà. Perquè l’alegria, i la bondat, i la felicitat, i el benestar, i la fortuna, i la joia, i la ventura, i la il·lusió de totes les persones del món potser es nodreix sempre, si bé es mira, de les vides dels homes bons —i les dones bones— que ens han precedit en el camí de la civilitat.

Me’n faig càrrec perfectament —hi vull insistir— que tot açò que acabe de suggerir segurament no té ni cap ni peus. I que no deixa de ser el resultat de la ventosa confusió que aquesta setmana em tenalla. Però diria que tal confusió és, precisament, la confusió de què, en últim terme, és feta la condició humana. És a saber: la inextricable confusió de la mort i de la vida.