La meua iaia Angelina ho deia, «no guanyem per a disgustos». Des que va arribar el PP al poder els atacs a l’idioma, amb formats i estils diversos, s’han succeït. Alguns diran que els ha vingut bé per a tapar l’«homicidi institucional» perpetrat per la inacció més vergonyosa de la història d’aquest país, que ho fan per tapar la nefasta gestió de la barrancada provocada per la DANA als pobles de l’Horta —des de les primeres gotes de pluja que caigueren el 29 d’octubre fins al precís moment de tancar aquest article—. Jo no ho crec. L’afer de la DANA és tan greu que no el taparien ni activant el Decret de Nova Planta borbònic, encara vigent.
Jo estic convençut que totes les maniobres contra la llengua i la seua fràgil «normalitat» al País Valencià formen part del pacte de legislatura entre Vox i el Partido Popular de la Comunidad Valenciana, si més no, els seus dirigents —és del PP, vull dir— més antivalencians i analfabets (ja ho sé, pura redundància) i amb el beneplàcit, per suposat, dels despatxos de l’Espanya Eterna de Madrid.
Com haureu comprovat n’he citat tres, però la llista es podria multiplicar per deu perfectament. Vosté mateix, lectora, lector. La darrera «barbaritat» és la de girar la tilde de València 45º i afegir-li al costat el nom sense tilde —Valencia/Valéncia—. Supose que el lector profà en la matèria es preguntarà com el personatge del còmic, Obèlix, «estan bojos estos romans/valencians?». I tenen raó, Obèlix i vostè, si és dels qui s’han fet la pregunta sobre eixe absurd. Però no ens enganyem, el canvi no està mogut per cap passió filològica, fonètica, ortogràfica, lexicològica, etc. per defensar el «bon nom de Valencia» (ho pose en castellà i així acabem abans). El canvi naix d’una alcaldessa del PP, de cognom Català, que, per quedar bé amb Vox i amb els seus propis regidors, idea la manera de projectar un estúpid conflicte amb l’idioma mitjançant una grollera manipulació del nom culte, tradicionalment escrit amb accent greu, avalat per totes les entitats i institucions de la cultura i el coneixement i oficialitzat pel mateix ajuntament de la ciutat des de fa deu anys.
La senyora Català, que habitualment usa l’idioma per a demanar perdó quan se li escapa parlar-lo en públic —com si fora un pet—, per a reglotar, per a cantar cançonetes populars i per a entonar l’Himno, va tramar un pla perfecte: buscar un col·laborador “moll”, és a dir, un filòleg amb ànsies de notorietat que ha fet de l’anècdota idiomàtica una categoria per salvar la llengua de la minorització substitutiva perquè el poble abraçarà les seues genials i bondadoses solucions (hui un accent tancat, é; ahir un impersonal en plural, hi han, demà la criminalització d’una forma d’un doblet, vacacions/vacances, ...) i “ofrenarà noves glòria a Saragossà”. El “tonto útil” —el “científic vanitós”, perdó— serveix en platera el conflicte, la polèmica, el debat, l’alteració de la normalitat mínima de l’idioma. Tota la comunitat científica, els sectors socials i culturals més sensibles i compromesos en el redreçament de l’idioma critiquen la solució. El veïnatge, òbviament s’ho mira perplex, atònit —“sempre el valencià, que no hi ha coses més importants?”— i la senyora Català, el senyor Mompó, president de la diputació valenciana, i els seus sequaços fan feliçment un pas més en l’objectiu: conflictivitzar i inutilitzar l’idioma, extingir-lo. ¿Com li pagaran «los servicios prestados» a Saragossà? Per ara l’han fet un col·lecció de llibres perquè escriguen ell i els seus acòlits; demà? Potser es trauran una llei de la mànega i el faran director d’una acadèmia, quina? una! Qui ho sap?
Un dies abans... l’«accent» el posaren en el predomini lingüístic
Setmanes arrere, la maniobra va ser similar. El tàndem PP/VOX d’Alicante/Alacant vam promoure que la capital provincial/provinciana passara a ser «municipi de predomini lingüístic castellà», gràcies a la decrèpita Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, d’acord amb una certa percepció d’un baix ús de l’idioma en quasi tots els àmbits, allà, a la bella ciutat de l’Esplananda, cosa a què han contribuït decididament ells i els seus antecessors en els ajuntaments anteriors des de fa més de vuitanta-cinc anys (sí, ací incloc també a la progressia prosocialista local). De nou el rebombori als mitjans i de nou l’alteració de la normalitat mínima de l’idioma propi d’Alacant i dels alacantins. L’ajuntament d’Alacant no ha fet mai res a favor del valencià, ara, però, fa molt en contra. De segur que la senyora Català felicitaria Barcala per la maniobra: una pena que l’afer de l’històric acord lingüicida no l’hagueren pogut celebrar al Ventorro, diuen que l’han tancat.
Mesos abans, en la «llengua base»
I en aquesta festa del despropòsit, dissenyada en els despatxos més lúgubres de Madrid, apareix mesos arrere, el santvicentiner Rovira. Es trau de la mànega un concepte educatiu pervers —la llengua base— i munta un referèndum antipedagògic, antisocial, antididàctic, antiescolar i, per suposat, contra la mínima normalitat idiomàtica. En aquella votació, que a dures penes se sostenia pel que feia a les garanties democràtiques i de respecte al dret de les minories, demanava a pares i mares que decidiren en quina llengua havien de impartir l’ensenyament les escoles a les que assisitien els seus fills, amb un menyspreu absolut cap als mestres (sempre m’he preguntat per què no va demanar també si volien que els ensenyaren a fer equacions, a no fer faltes d’ortografia en castellà, els rius d’Espanya o d’Europa, la taula de multiplicar, la divisió dels animals entre vertebrats i invertebrats, etc.). Total que, de nou, un senyor del PP, amb càrrec a València, diuen que és la ma dreta del “presumpte”, tornava a portar el caos per a debilitar encara més l’estatus de l’idioma al país, o a la Comunidad, com en diuen ells.
I d’eixes en podríem contar més, moltes més. Com que sé que tots els agents implicats en aquestes maniobres lingüicides són persones als qui no els agrada fer el ridícul, he de pensar, com Fermín Muguruza deia dels torturadors, que no són monstres, que són funcionaris al servei de l’Estat, si més no de la seua particular concepció de l’Estat: uniformitzat i una miqueta culturalment genocida. Els qui vivim a la frontera ja estem acostumats, davant tant maldat i ineptitud només ens queda la resiliència.
