Llegir és una forma de dialogar. I t’estic llegint i ja m’has atrapat. Fort des de les primeres pàgines, amb aquesta barreja de pudor i fascinació d’un calvinista dels Ports davant d’una descripció del sexe.
La vida, mentre l’escrius, sembla atrapar-se a si mateixa. Nu és un diari íntim, sostingut per una escriptura precisa i impecable, però també un espill on la identitat es va fent i desfent. El llibre és, sobretot, un diàleg amb tu mateix. No ho dius tot. Hi ha silencis, anys que només apareixen de manera obliqua, i una concentració en els vuitanta i els noranta que converteix la memòria en una mena de territori arqueològic. Tornes sobre aquells anys per rescatar-ne els gestos, els desitjos, les pors i les ferides. Mostres el cos nu, pelat i descarat —com diu ta mare parlant dels peluts—, però sota aquesta nuesa corporal multipliques els enigmes. La ferida d’un abús als catorze anys no queda tancada en el passat: reapareix, es transforma i projecta la seua ombra sobre una recerca desesperada que continua en el nou mil·lenni. El cos que mostres no és, doncs, només un cos: és també un arxiu de la memòria.
La meua reflexió com a lector va precisament per ací: per la manera com ens construïm en l’escriptura i per com, en el teu cas, aquesta escriptura es transforma amb tu des de l’adolescència. La meua formació em porta inevitablement a llegir-ho també des de l’interaccionisme sociodiscursiu: el discurs no sols explica una vida, sinó que contribueix a construir-la. Quan escrius sobre qui eres, inevitablement també estàs construint qui ets. I ací apareix Teseu.
El teu Teseu amaga a Carles Cortés i és un heroi intel·ligent, valent i emprenedor, però també profundament ambivalent. El laberint de Creta del Teseu clàssic és, tanmateix, ben diferent del laberint d’Alcoi i d’Alacant. Ací no hi ha joves nus lliurats al Minotaure. Hi ha, però, tota una generació de joves que busca, entre silencis, desitjos, prohibicions i memòria, el seu propi fil d’Ariadna per trobar una eixida del laberint sentimental. És un heroi imperfecte. En les confessions d’aquesta llarga educació sentimental conviuen la grandesa i l’error. I el nostre Teseu valencià adolescent acaba sent més complex, més valent i, sobretot, més vulnerable que l’heroi grec que, en oblidar canviar les veles de la nau, va provocar la mort del seu pare Egeu i va donar nom a aquell mar.
Llegir Nu és assistir a un altre tipus de viatge iniciàtic. Teseu-Carles Cortés no entra en el laberint per matar cap monstre. Hi entra per mirar-se, per recordar, per posar paraules allà on abans hi havia pudor, silenci o desconcert. I, a poc a poc, es va despullant de les capes amb què una vida es protegeix de la mirada dels altres i de la pròpia. Però despullar-se és suficient per aclarir la identitat? No ho sé. Potser la identitat no és una cambra secreta que, una vegada oberta, ens revela definitivament qui som. Potser és més aviat el rastre que deixem mentre avancem pel laberint, una construcció sempre provisional, feta de paraules, records, omissions i mirades alienes.
El que sí que sé, com a lector, és que aquest despullament permet recuperar alguna cosa més fràgil i més valuosa: el temps viscut. El temps d’una generació, els seus desitjos, les seues pors, les seues renúncies, els seus descobriments i aquelles preguntes que van quedar sense resposta. En aquest sentit, el fil d’Ariadna de Teseu no serveix tant per eixir del laberint com per tornar enrere i rescatar, peça a peça, allò que el temps semblava haver esborrat.
El Teseu de Carles Cortés, publicat enguany per l’editorial Vincle, és, així, un heroi de la identitat i de la transformació. Ix del món familiar, afronta els monstres de la seua educació sentimental, entra en el laberint de la memòria i en surt —si és que se’n pot eixir— convertit en un altre home. Però el mite ens recorda que vèncer els monstres exteriors no significa haver resolt el laberint interior. Potser és aquesta ambivalència la que fa de Teseu una figura tan fecunda per llegir Nu: identitat, memòria, desig, ferida i escriptura es confonen en un mateix recorregut.
Una veritat sempre n’amaga una altra. I, per molt nu que es presente, el dietari de Carles Cortés reté molt més d’aquells anys que el cos nu d’Antoni Miró de la portada. El cos anuncia el llibre. La memòria el despulla.
Llig Nu. Hi trobaràs, més que la confessió d’una vida, el laberint d’una generació que va aprendre a buscar-se mentre aprenia a desitjar. I potser també descobriràs que, de vegades, escriure no és trobar la sortida del laberint, sinó deixar-hi un fil perquè algú altre puga entrar-hi i reconèixer-s’hi.
