Els qui em coneixen ho saben: soc un enamorat de la vida. I professe aquest amor a la vida per mitjà de l’amor a les paraules. Amb la convicció, de més a més, que un amor i l’altre —l’amor a la vida i l’amor a les paraules— no és sinó un mateix, únic i indestriable amor. Per això, ahir de matí, quan la col·lega Isabel Marcillas em va saludar a la porta del despatx amb el litúrgic «Bon dia, Joan. Com estàs?» no vaig saber reprimir la resposta espontània:

—Absolutament feliç. Emocionat. Quasi eufòric!

—Xico! I això? —va voler saber, Isabel.

—Perquè crec que estem vivint un moment històric. I perquè avui més que mai crec que tenim motius per a l’esperança...

Em referia, evidentment, al resultat absolutament sorprenent que s’ha produït en la consulta convocada per la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana sobre la «llengua base» que els pares i les mares de l’alumnat d’infantil, primària i ESO podien triar per a les seues criatures en el sistema educatiu. Els resultats, eixutament presentats, són els que vostès ja deuen saber: han participat en la consulta un total de 338.843 famílies, que són un 58,61% del total de famílies convocades; i en el còmput global, 171.226 famílies han elegit el valencià com a llengua base (un 50,53%) i 167.617 famílies, per contra, han triat com a llengua base el castellà (un 49,47%). «El valencià (50,53%) s’imposa al castellà (49,47%) per la mínima en la consulta per la llengua base», han titulat alguns mitjans de comunicació, seguint l’argot de les competicions esportives, com si això del valencià i del castellà fora una cosa de rivalitats equivalents a les que es produeixen entre el Barça i el Madrid. I en el nivell dels subtítols, han començat a especificar: «Les famílies de Castelló (70,5%) i València (57,84%) han votat majoritàriament pel valencià i les d’Alacant pel castellà (65,89%)».

Però les dades realment interessants dels resultats de la consulta són les que podem començar a analitzar per davall d’aquest nivell simple de les generalitzacions. Perquè cal remarcar que els resultats apuntats —50,53% per al valencià com a llengua base i 49,47% per al castellà; amb les percentatges per al valencià de 70,5%, 57,84% i 34,11%, respectivament, en les circumscripcions provincials de Castelló, València i Alacant— són els que s’han produït computant conjuntament l’educació pública i l’educació privada concertada. I una cosa més important encara: sospesant dins d’un mateix sac, indiscriminadament, com si el sistema educatiu valencià no fora dual, els resultats de les zones castellanoparlants i les zones valencianoparlants. Tanmateix, si analitzem els resultats amb un mínim de deteniment, podrem observar que a les comarques de parla valenciana —la dada és importantíssima, al meu parer!— l’elecció de les famílies s’ha decantat pel valencià com a llengua base en un percentatge elevadíssim, del 68 %. I això, a pesar que a les àrees metropolitanes de València, d’Alacant i d’Elx, el resultat —com era esperable, considerant els condicionants sociolingüístics— ha sigut menys propici per al valencià com a llengua base i ha fet minvar el percentatge final.

Aquesta ha de ser la valoració: un 68% d’elecció del valencià com a llengua base a les comarques valencianoparlants del país —pràcticament, set de cada deu famílies—, comptant-hi el pes de les escoles concertades que han fet baixar notablement aquest percentatge (si no, podria estar en nivells propers al 80%), és un escenari absolutament extraordinari. Sense precedents. Històric. Només cal recordar que, abans del desmantellament (incomprensible) de les popularment denominades línies de valencià —el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), originàriament; després, el Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià (PPEV)—, a pesar que el percentatge de famílies que elegien aquest tipus de programes òptims mai no va deixar de créixer, els percentatges a penes superaven el 30%. Per contra, en la consulta d’aquesta setmana, la confiança demostrada per les famílies al model del valencià com a llengua bàsica ha aconseguit xifres percentuals inimaginables fa nou o deu anys. Analitzades per comarques, resulta impactant comprovar que a l’Alt Maestrat, l’opció del valencià ha arribat fins al 94,71% i als Ports fins al 93,20%; 87,63% al Comtat, 85,81 % a la Ribera Baixa, 80,49% a la Ribera Alta, 79,37% a la Safor, 76,89% a la Vall d’Albaida,  75,74 a la Plana Baixa, 71,62% a la Marina Alta, 79,52 al Camp de Morvedre, etc. I això —vull insistir-hi— computant conjuntament centres públics i centres privats concertats, els quals, tot siga dit, en molts llocs també han fet un pas endavant notabilíssim quant a demanda d’ensenyament en valencià.

Esment a part crec que mereix el cas d’una comarca com la de la Serrania —la Serrania de Xelva, vull dir— on els pares i les mares, a pesar de tindre el castellà com a llengua pròpia, han apostat majoritàriament pel model més enriquidor: el que entenen que podrà propiciar a les filles i els fills unes competències millors en valencià. Sembla cosa de no creure, però un majoritari 51,97% ha elegit el valencià com a llengua base en aquesta comarca castellanoparlant. I val a dir, en aquest mateix sentit, que els percentatges de confiança respecte de l’ensenyament en valencià en altres comarques igualment castellanoparlants com l’Alt Millars, l’Alt Palància, la Foia de Bunyol, el Racó d’Ademús o la Canal de Navarrés —amb percentatges respectius del 35,29%, 28,39%, 33,17%, 36,25% i 31,46%— tenen igualment un valor enorme que cal estimar en la seua justa mesura. Perquè significa que l’estima pel valencià comença a estendre’s de manera molt significativa també entre les valencianes i les valencians que no han tingut l’oportunitat d’heretar-ne intergeneracionalment el tresor de les paraules, però que són lúcidament  conscients que el domini del valencià propiciarà una rica obertura de portes —laborals, emocionals, econòmiques, culturals i humanes— en la formació de les seues filles i els seus fills.

Fins i tot, en les casos on sembla que els resultats no han estat tan propicis per als interessos formatius de les criatures en matèria de plurilingüisme —a les conurbacions de València, Alacant i Elx, posem per cas, on els percentatges respectius han estat només del 36,14%, 16,93%, 40,25%— un examen mínimament detingut dels resultats permet observar que, en realitat, a les escoles públiques els resultats han sigut molt superiors al que aquestes xifres mitjanes suggereixen. Sense anar més lluny, esborrona comprovar que, a la mateixa ciutat d’Alacant, en alguns nivells educatius de centres públics tradicionalment solvents com el CEIP Benalua, el CEIP Joaquín Sorolla, el CEIP Sant Gabriel, el CEIP El Palmeral, el CEIP Gastón Castelló, el CEIP Enric Valor, CEIP Costa Blanca, el CEIP Mediterráneo o el CEIP Rabassa, la demanda d’ensenyament en valencià ha arribat a percentatges del 68,97%, 97,73%, 92,11%, 59,46%, 59,46%, 100%, 97,22%, 51,11%, 93,33% o 84,38 %. Ah! I hi ha també hi ha una altra dada especialment reconfortant: en termes generals, l’adhesió i la confiança en el valencià com a llengua base ha estat major entre els pares més joves. O, per dir-ho amb precisió: entre els pares de l’alumnat d’infantil i del primer cicle de primària. I això, com és lògic, constitueix una garantia especialment valuosa per a la consolidació i el creixement dels grups d’ensenyament en valencià en els respectius centres. Un motiu més per a l’esperança...

Sí, ja ho sé, que no convé desatendre l’altre plat de la balança... El fet que un 41,39% de les famílies convocades s’hagen volgut desentendre del compromís d’elegir un o l’altre model educatiu per als seus fills hauria d’invitar-nos a la reflexió. Com és possible que aquests pares i mares no s’hagen volgut involucrar en una decisió que acabarà sent decisiva per a la formació dels seus fills o filles? I, per l’altre costat, les famílies que han elegit el programa educatiu substractiu, amb el castellà com a llengua base, han disposat de la deguda informació pedagògica sobre els avantatges i els desavantatges d’un model i l’altre? No ho sé. No ho puc saber... Però sí sé que és una evidència, per a tot aquell qui no es mame el dit, que la nostra —ai!— continua sent encara una societat molt perfectible en matèria de llibertats educatives, consciències lingüístiques, responsabilitats polítiques i amors a les paraules. I tanmateix... Tanmateix, a poc a poc, sembla que el trellat va guanyant terreny. I podria passar que, gràcies a la sensatesa dels pares i les mares de centenars de milers de xiquetes i xiquets (i també de milers i milers de mestres), l’enorme i perniciosa empastada que es va produir en matèria d’organització escolar pel que fa a la gestió i la protecció del valencià a les escoles i els instituts en el temps del conseller Marzà —com són les coses!—, potser tindrà ara una solució inesperada de la mà de la molt controvertida consulta del conseller Rovira. Malgré lui.

Ja ho veuen: tal com ahir de matí li confessava a la companya Isabel, em trobe absolutament feliç. Emocionat. Quasi eufòric. Amb la sensació d’estar vivint un moment històric. Perquè crec que les famílies valencianes han demostrat tenir moltíssim trellat: molt més trellat de l’esperable, ateses les circumstàncies. I això, d’alguna manera, em fa recuperar l’esperança en el futur de la nostra societat —i en les quotes de civilitat que podran usdefruitar els nostres fills. Altrament dit: crec que aquesta setmana tenim motius sobrats per a sentir-nos d’enhorabona, al nostre racó de món, totes les persones enamorades de vida: totes les persones de bona voluntat que professem l’amor a la vida per mitjà de l’amor a les paraules. I que compartim, precisament per això, la convicció que un amor i l’altre —l’amor a la vida i l’amor a les paraules— no és sinó un mateix, únic i indestriable amor.