Despús-ahir, 2 de juliol, es va publicar en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el «Decret 103/2026, de 26 de juny, del Consell, de modificació del Decret 108/2022, de 5 d’agost, del Consell, pel qual s’estableixen l’ordenació i el currículum de Batxillerat». Sí, en efecte: es tracta del controvertit decret que, segons semblava, podria haver deixar fora de les assignatures Valencià: Llengua i Literatura I i Valencià: Llengua i Literatura II (de primer i segon curs de Batxillerat, respectivament) les autores i els autors no estrictament valencians. L’escàndol, com se sap, es va desfermar el passat mes de febrer, quan la Conselleria va convocar —per al dia 24, exactament— la Mesa Sectorial d’Educació. Entre la documentació que va facilitar als sindicats uns dies abans hi havia els projectes de modificació dels currículums d’Educació Primària i de Batxillerat. I, en relació amb aquest últim punt, el del currículum de Batxillerat, el mateix dia 24 de febrer es va iniciar un incendi mediàtic per raó d’un detalliu que l’extens document facilitat per l’administració (un document de 418 pàgines) incloïa en el seu redactat, i que va fer que totes les persones mínimament sensates i raonables en els àmbits de la pedagogia i de la filologia es portaren les mans al cap.
El document inicial de la Conselleria parlava de «Lectura de clàssics de la literatura valenciana i de les principals autores i autors valencians» en primer de Batxillerat, i de «Lectura d’obres rellevants de la literatura valenciana i de les principals autores i autors valencians» en segon. I clar: això d’«autores i autors valencians» podia interpretar-se en el sentit de restringir les escriptores i els escriptors tractables en Batxillerat només als estrictament nascuts en territori valencià. «El PP elimina autors catalans i balears com Llull o Rodoreda del currículum de batxillerat perquè “no escrivien en valencià”», va ser un titular de premsa publicat ja el mateix dia 24 de febrer. I de seguida l’aberració legislativa va donar lloc a divertides elucubracions: «I què farem ara del Llibre dels fets de Jaume I? Perquè Jaume I va nàixer a Montpeller!» «I el Curial e Güelfa? Com que no sabem del cert si és o no d’Ènyego d’Àvalos, què n’haurem de fer?» «I què en fem d’Eiximenis, que va nàixer a Girona, però va residir a València durant dècades?» «I Carmelina Sánchez-Cutillas? Pobra! Pobreta Carmelina! També es quedarà fora del currículum perquè va nàixer a Madrid...»
També les comparacions amb l’altra llengua oficial permetien copsar com d’aberrant era la redacció perpetrada en el text legal: «És com si, parlant de literatura espanyola, digueren que s’estudiaran només els escriptors espanyols, i deixaren fora autors com Borges, García Márquez, Allende, Cortázar, Paz, Vargas Llosa o sor Juana Inés de la Cruz». «No, no, no: és encara pitjor. Perquè amb el mateix criteri restrictiu geogràfic, també en castellà haurien de limitar la cosa a “autores i autors valencians”. I haurien de quedar fora Cervantes, Lope de Vega, Santa Teresa, Calderón, Quevedo, Góngora, Pérez Galdós, Unamuno, Pardo Bazán, Lorca, Machado, Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez i tutti quanti».
Tot allò —ja s’entén— era per a riure. O per a plorar: segons com es vulga mirar. Intel·lectuals, associacions d’escriptors, sindicats, universitats públiques, més de dos-cents departaments de llengua del sistema educatiu valencià i fins el mateix Consell Valencià de Cultura van reaccionar immediatament, advertint que es tractava d’una absoluta barbaritat. Com a òrgan consultiu i assessor de l’administració autonòmica, el Consell Valencià de Cultura va haver d’aprovar una declaració en què expressava la «preocupació» per «l’intent d’exclusió del currículum educatiu dels autors catalans i balears» i denunciava directament «l’intent de censura d’autors en el sistema educatiu valencià» amb «una motivació essencialment política». Reclamava, per això, «que torne el sentit comú, el respecte a l’àmbit acadèmic i la racionalitat».
Però mentre l’incendi polític, cultural, educatiu i institucional continuava cremant mediàticament, en un moment determinat algú va introduir una esmena minúscula en el redactat del decret. En la versió publicada com a esborrany en el portal GVA Participa ja no deia «autores i autors valencians». No. Diu ara: «autores i autors en valencià». I és amb aquesta nova versió que finalment s’ha oficialitzat el decret amb la publicació —despús-ahir dia dos— en el DOGV.
«I això quina importància té?» Doncs diria que tota. Perquè d’acord amb la definició de «valencià» del Diccionari normatiu valencià de l’AVL, com a sinònim de català, les «autores i autors en valencià» serien tots aquells que han produït la seua obra en aquesta llengua romànica compartida: Ramon Llull, Bernat Metge, Verdaguer, Guimerà, Oller, Maragall, Carner, Riba, Caterina Albert, Pla, Foix, Espriu, Rodoreda, Calders, Brossa, Pedrolo, Maria-Mercè Marçal, Quim Monzó, Capmany, Bertrana, Martí i Pol, Maria Antònia Oliver, Moncada, Roig, Porcel, Cabré, Carme Riera... al costat d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi, sant Vicent Ferrer, Roís de Corella, sor Isabel de Villena, Joan Fuster, Estellés, Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Valls, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Martí Domínguez, Carme Miquel, Vicent Usó, Josep Piera, Rodolf Sirera, Teresa Pascual, Ferran Torrent, Víctor Labrado, Joan Benesiu, Francesc Gisbert, Silvestre Vilaplana, Lliris Picó, Enric Sòria, Anna Moner, Mercè Climent, Natàlia Gisbert, Manuel Baixauli, Elvira Cambrils, etc.
Totes i tots són —diccionari normatiu en mà— «autores i autors en valencià». I al marge de les perverses picabaralles polítiques, la part realment important és que mereixen ser coneguts, celebrats, llegits i assaborits pels joves estudiants de Batxillerat. Des de despús-ahir, amb la publicació del Decret 103/2026, sabem que sí que podran fer-ho —com fins ara— «amb totes les de la llei».
