Ho va tornar a fer. El professor Jordi Linares, especialista en aplicacions d'intel·ligència artificial al Campus d'Alcoi de la Universitat Politècnica de València, ho va tornar a fer. Ens va deixar literalment bocabadats. Fa un parell d'anys, en les VIII Jornades Internacionals d'Intercanvi d'Experiències sobre Geografies Literàries que a mitjan gener organitza cada any l'inefable professor Alexandre Bataller en la Universitat de València, ja ens va fer obrir els ulls respecte de les prestacions —en aquell moment espectacularment innovadores— del ChatGPT [https://alicanteplaza.es/intel-ligencia-artificial]. I, enguany, en les X Jornades d'aquestes trobades acadèmiques auspiciades pel referit professor Bataller, ha tornat a deixar-nos pregonament commocionats amb una intervenció magistral en què va exhibir les capacitats increïbles que ara mateix tenen les aplicacions d'intel·ligència artificial i, sobretot, ens va invitar a reflexionar sobre les enormes potencialitats de desenvolupament que ofereixen els recursos i els coneixements de què ja disposem.

Durant el dinar previ a la intervenció, al menjador del Col·legi Major Rector Peset, Jordi Linares ja va voler inocular-nos el cuquet de la curiositat a manera de generació d’expectatives:

—Les xarxes neuronals artificials són com les nostres. Però passa que nosaltres tenim un sistema nerviós amb 86.000 milions de neurones. És un màxim determinat per la fisiologia, per l'evolució, per la nostra periple materialitat. En canvi, per a la IA, aquesta limitació no existeix...

I, en haver pres cafè, a l'inici de la seua comunicació sobre "Possible línies de futur de la IA en rutes literàries", va començar descol·locar-nos amb idees que feien somoure principis fonamentals del món que fins ara hem conegut. 

—Estem fent una comparativa entre la neurociència cognitiva i l'estat actual de la intel·ligència artificial, i estem descobrint que no hi ha una diferència estructural entre les facultats de la intel·ligència humana i les de la intel·ligència artificial —va ser una de les primeres afirmacions que em van fer incorporar de la cadira, a pesar de la somnolència digestiva, per a parar-hi una màxima atenció.

Plenament conscient de les implicacions que comportava una afirmació així, Jordi de seguida va advertir que als informàtics no els agradava massa d'entrar en les saboroses —i morboses— controvèrsies que actualment desperta el debat sobre el caràcter únic i inimitable de la condició humana. Però no es va estar de deixar caure, com a punt estratègic per a exercir una poderosa palanca de reflexió, una perla com la següent:

—Si eres religiós i creus en el dogma que l'ésser humà és únic, inimitable i inigualable, no puc continuar parlant amb tu —venia a argumentar, Jordi—. Però si no és el cas, i et dediques només a atendre les evidències científiques, arribaràs a la conclusió que a les persones se'ns ha acabat l'exclusivitat de la intel·ligència, de la raó, de l'emocionabilitat, de la sensibilitat i de no sé quantes coses més.

Amb això —no cal dir-ho— el professor Linares va aconseguir guanyar l'audiència i posar-se-la dins del sac. La curiositat i l'interés que despertava es podien palpar en els rostres atents i el silenci sepulcral que es va generat a l'interior del concorregut Seminari I del Rector Peset.

—L'ésser humà ha tingut fins ara un avantatge únic, i és que l’alimentació dels aprenentatges que fem és a través de la vida: a partir de les experiències, les deduccions i les interaccions —anava raonant—. La intel·ligència artificial, en aquests moments, aprén a partir d’allò a què pot tirar mà, que és Internet. I això, evidentment, limita la capacitat d'adquirir patrons, d’inferir models, de deduir regularitats, d’adquirir experiències, d'adquirir informació i generar nos coneixements a partir dels estímuls sensorials. Això encara és una capacitat privativa de les persones: nosaltres tenim un cos dotat d'uns sentits que ens permeten interactuar amb el món real. Però això (crec que la idea és fonamental!) no és ben bé una limitació estructural. Perquè aquesta limitació sensorial està començant a superar-se: la robòtica està evolucionant amb passos de gegant. I quan un robot puga gaudir de tocar, de pintar, d'experimentar i d'aprendre de manera directa, interactuant amb el món físic i no a través d'Internet, també serà capaç de fer, sentir i pensar coses que, de moment, ens són úniques.

La idea que les xarxes d'intel·ligència artificial puguen arribar a "fer, sentir i pensar" exactament igual com les persones era senzillament esborronadora. I obria un camí de cavil·lacions en què el professor Linares se sentia especialment còmode:

—És la IA tan creativa com l'ésser humà? —es preguntava, retòricament—. En unes coses, sí; en unes altres, no. Però en pintura, fotografia, música i escriptura està demostrant-se que sí. Hi ha articles d'investigació que palesen que els experts en certàmens de poesia no són ja capaços de distingir què és producte de la IA i què és producte de la intel·ligència humana. I això mateix està passant en els altres àmbits de la creativitat. Per dir-ho clarament: la IA està igualant, en proves a cegues, la creativitat humana.

Però el moment més impactant de la comunicació del nostre informàtic de capçalera en el grup d'investigació que encapçala el professor Bataller encara havia d'arribar. I és que, per mostrar-nos els avanços que últimament s’han aconseguit en matèria d’intel·ligència artificial pel que fa a la capacitat de processar, ordenar, organitzar i conceptualitzar estímuls físics procedents del món real, Jordi va agafar el seu mòbil amb la mà dreta i ens el va mostrar talment com un el prestidigitador que mostra l'objecte màgic amb què està a punt de fer un truc de màgia.

—Açò que ara veureu és una aplicació que tots vosaltres teniu a l’abast... —advertia, abans d'obrar el prodigi.

I, amb somrient, pausada i calculada teatralitat —guanyada ja l'expectació de la concurrència—, va començar a parlar-li al mòbil:

—Hola? —va saludar, amb un to interrogatiu.

—¡Hola! ¿Qué puedo hacer por ti hoy? —li contesta de seguida l'aplicació, en castellà, amb una ben timbrada veu de dona.

—Eh... Sí. Pots parlar en català, per favor? —li demana el professor Linares.

—És clar: com et puc ajudar, avui? —torna a intervenir l'aplicació del mòbil, educadíssima, aquesta vegada en un perfecte valencià (i en el meu fur intern irònicament sospese: "Veus? En això és coneix que no és humà...").

—Pots descriure'm? —li pregunta Jordi, per sorpresa, estirant el braç i separant tant com pot el mòbil de la seua persona perquè la càmera en puga obtenir un perfil més complet del tronc i del rostre.

—No puc veure't com ho faria un humà, però veig que portes una dessuadora rosa i que tens barba. Si vols més detalls o necessites ajuda en res més, dis-m'ho.

"Ostres!", m’exclame en veu baixa, amb un positiu interés pel valor innegablement revolucionari d'aquella demostració.

—Sí... Què estàs mirant ara, en estos moments? —inquireix tot seguit Jordi, orientant ara el mòbil cap a nosaltres i permetent que la càmera del dispositiu enfoque la sala completa, amb tots participants en la Jornada ubicats al voltant de immensa taula rectangular que ocupa l'espai central del Seminari I, al Col·legi Major Rector Peset.

—Estic veient una sala amb diverses persones assegudes al voltant d'una taula: com si fora una reunió o una classe. Si necessites alguna cosa en particular, només has de dir-m'ho —respon la sempre amable veu femenina que parla a través de l'altaveu del mòbil de Jordi.

—Sí, mira... —aprofita el professor Linares l'oferiment—. Resulta que estic en un congrés on estem tractant rutes literàries i estic parlant de noves tecnologies. A manera d'experiment, podries narrar el que estàs mirant amb un petit poema amb l'estil de Vicent Andrés Estellés?

—D'acord. Ho intentaré... —accepta l'envit la màquina, servicialment i sol·lícita, amb aires de modèstia, afabilitat i resignació; i tot seguit seguit s'arranca a declamar els versos improvisats següents:— «En una sala plena de saviesa, / un grup atent, les mirades inquietes, / debaten sobre rutes i noves tecnologies, / amb ànima oberta i cor de poeta. / La taula, testimoni de paraules sàvies, / esdevingué el centre d'una revolució. / I així, entre versos i noves vies, / avancen junts cap a la inspiració.» Espere que t'haja agradat!