Hi ha decisions polítiques que expliquen millor una ciutat que qualsevol campanya institucional. La negativa de l’Ajuntament d’Alacant a autoritzar l’ocupació de l’espai públic enguany per a la iniciativa Alacant Desperta Gira n’és una. El consistori ha impedit la celebració d’activitats culturals previstes a les places de Sant Blai i la Vinya, adduint informes policials sobre el control d’accessos, la seguretat o la venda d’alcohol. Mentrestant, el mateix Ajuntament continua presentant-se com a defensor de la cultura, de la participació ciutadana i de la revitalització dels barris.
La contradicció és massa evident. Perquè Alacant Desperta no és només un festival. O millor dit: fa temps que va deixar de ser-ho. És una de les poques plataformes culturals alacantines que han entés que la cultura no pot limitar-se a auditoris, teatres tancats i programacions dissenyades des d’un despatx. Segons defineixen els mateixos organitzadors, és “una plataforma de participació ciutadana” orientada a generar transformació social des de l’altruisme, la col·laboració i la creativitat compartida. I això, precisament això, és el que incomoda.
Durant anys, Alacant Desperta ha aconseguit el que moltes regidories de cultura només prometen en programes electorals buits de realitat i de concreció: donar espai a creadors emergents, connectar barris, barrejar disciplines, implicar associacions, atraure públic jove i convertir l’espai públic en un lloc viu. Música, dansa, poesia, arts visuals, circ, hip-hop, esports urbans, tallers infantils o debats socials han conviscut en una proposta cultural oberta, híbrida i radicalment ciutadana. I tot això, moltes vegades, amb més voluntariat que pressupost.
- Edició anterior del festival Alacant Desperta.
Ara, quan el projecte intentava descentralitzar-se i arribar als barris amb un format més modest i comunitari, la resposta institucional ha sigut la negació. És difícil no veure-hi una idea antiquada de ciutat: una ciutat on la cultura només és acceptable quan és controlable, tancada, previsible i comercialitzable. Una cultura amb entrada, amb seient reservat, amb aforament calculat i amb públic consumidor, no participant. Però les ciutats mediterrànies no s’han construït així. Les nostres places no són decorat urbà. Són espais de convivència. El carrer és també cultura. Ho és quan hi ha una banda tocant en un barri, quan un poeta recita davant d’un grup de joves, quan una companyia de dansa ocupa una plaça o quan un col·lectiu organitza tallers gratuïts per a xiquets i famílies.
El sociòleg Henri Lefebvre ja parlava en El dret a la ciutat (1968) del dret de la ciutadania a reapropiar-se dels espais urbans i convertir-los en llocs de vida compartida, no només de consum. I això és exactament el que representa Alacant Desperta: el dret de la cultura a existir fora dels circuits institucionals i comercials. El problema és que moltes administracions fa temps que han perdut el contacte amb el teixit creatiu real. Les polítiques culturals del País Valencià —i no només d’Alacant— viuen massa sovint de la inèrcia de dècades anteriors. Es repeteixen fórmules, festivals clònics, programacions previsibles i models de gestió que ja no dialoguen amb els nous creadors ni amb les noves formes de participació cultural. Sempre hi ha una excusa: manca de pressupost, problemes tècnics, informes desfavorables, dificultats administratives. Però la realitat és una altra: el que falta no són diners, sinó imaginació política i voluntat de connexió amb la ciutadania.
És especialment greu en una ciutat com Alacant, que arrossega des de fa anys una sensació permanent d’oportunitat perduda. Una ciutat amb creadors, músics, artistes visuals, col·lectius socials i espais alternatius que sobreviuen pràcticament sense suport estructural. Una ciutat que continua expulsant talent perquè no sap generar ecosistemes culturals estables ni espais de creixement. Mentrestant, altres ciutats han entés perfectament la importància d’aquest tipus d’iniciatives. Barcelona fa anys que aposta per festivals de barri i projectes comunitaris vinculats a centres socials i espais oberts. València ha consolidat iniciatives culturals descentralitzades en barris com Benimaclet o el Cabanyal. A Madrid, projectes autogestionats conviuen amb la programació institucional. A Europa, moltes ciutats han assumit que la cultura de proximitat és també una política de cohesió social.
Ací, en canvi, encara sembla que qualsevol expressió cultural espontània siga percebuda com una molèstia administrativa. I això és paradoxal. Perquè el mateix Ajuntament que posa traves a projectes comunitaris després reivindica la “marca Alacant”, el turisme cultural o la dinamització urbana. Però no hi ha marca cultural possible sense base cultural real. No hi ha ciutat viva si s’expulsa allò que naix des de baix. La cultura necessita risc, carrer, barreja, soroll, experimentació i fins i tot imperfecció. Necessita llocs on equivocar-se, créixer i provar. Sobretot per als nous creadors que no tenen accés als circuits oficials ni als espais privats de pagament. Si tota expressió artística ha de passar per auditoris, subvencions reglades o programacions tancades, el resultat és una cultura domesticada, previsible i elitista.
Potser el més trist no és només la prohibició. És el missatge de fons: que la ciutat no confia en la seua pròpia gent. Per això cal defensar projectes com Alacant Desperta. No com una excepció folclòrica, sinó com una necessitat democràtica i cultural. Perquè una ciutat que no facilita espais per a la creativitat col·lectiva acaba convertint la cultura en simple entreteniment de consum. I una ciutat que només consumeix cultura, però no la crea ni la comparteix, és una ciutat que s’apaga. Qui vulga donar suport al projecte pot fer-ho a través de la seua pàgina oficial: Alacant Desperta.
Carles Cortés es catedràtic d’universitat i escriptor
