Que vivim temps convulsos en l’època actual per a les institucions públiques en general és un fet evident. La tensió política en els diversos governs que tenim, marcada per veus que havien estat silenciades i que ara, amb la justificació del suport popular que reben, alcen la veu sense cap tipus de pudor, provoquen una pèrdua de confiança en les institucions. Pensem que no són justes, ni imparcials ni resolutives. Així perden l’autoritat moral o social que els pertoca. Els mecanismes de participació, representació i control ciutadà s’erosionen; les institucions esdevenen distants, opaques o poc sensibles a les necessitats reals dels individus. Aquesta és la tesi inicial que defensava el periodista Juan Ramón Gil en una editorial recent del Diario Información titulada “Así mueren las instituciones”. Estem davant d’una crisi de legitimitat preocupant perquè es té la percepció que no donen resposta als grans reptes –crisis econòmiques, socials i ambientals– i generen decepció. Es considera que moren així les institucions, perquè la cultura política aporta més signes i paraules que pràctiques reals. Si les institucions que haurien de ser bastions d’autoritat legítima es deterioren, el mateix risc plana sobre el periodisme: una institució mediadora que, malgrat les seues febleses, és fonamental per a la democràcia. El paral·lel és inevitable. Quan els jutjats, els parlaments nacionals, autonòmics o locals o les universitats perden credibilitat, la seua mort no és només orgànica sinó simbòlica, i quan els mitjans de comunicació perden la confiança de la ciutadania, el periodisme també mor a poc a poc.

Vaig sentir amb preocupació la columna radiofònica de Carlos Arcaya en Ràdio Alacant SER el passat 24 de setembre “Libertad de información vs. presunción de inocencia” que posa de manifest una de les tensions més delicades que poden esquerdar la legitimitat periodística: el conflicte entre informar amb transparència i no violar drets fonamentals com la presumpció d’innocència. En aquell cas, es debatia si un catedràtic investigat havia de pronunciar una lliçó inaugural i com els mitjans i els actors polítics modulaven la narrativa pública, uns remarcant l’ombra del dubte i altres apel·lant al dret de defensa. El dilema és vell però recurrent: el periodista no és jutge, però tampoc pot romandre inactiu. I és ací on el periodisme comença a morir: quan es deixa arrossegar pel sensacionalisme o pels interessos dels partits, i oblida que el seu paper no és condemnar sinó aportar informació veraç, contrastada i contextualitzada.

Un debat que s’estén al llarg de la premsa i de la societat convulsa que vivim en l’actualitat en una gran diversitat de temes. Aquesta pèrdua de rumb no té una sola causa, sinó un conjunt de ferides obertes. La primera és la crisi de confiança. Una societat que percep els seus mitjans com a parcialitzats, manipulats o reduïts a mercaderia de clicks ja no veu en ells una guia, sinó un actor més en la guerra de narratives. Quan la legitimitat s’esvaeix, com passa amb les institucions, la veu periodística perd el seu pes simbòlic. La segona ferida és econòmica. El periodisme pateix una precarietat endèmica que arrossega des de fa dècades: plantilles reduïdes, sous baixos i dependència d’un model publicitari que força a la recerca compulsiva de visites.

L’investigador An Nguyen de la universitat britànica Bournemouth alerta a “Journalism: New Challenges” que l’èmfasi en les mètriques web acaba provocant una dumb-down del contingut, o siga, una simplificació excessiva, i genera tensions internes a les redaccions, amb conseqüències devastadores sobre la qualitat informativa. Quan la necessitat de retenir audiència esdevé prioritària, sobren titulars escandalosos i falten matisos, fonts i contextos.

El tercer front és tecnològic: la desinformació i els deepfakes (continguts audiovisuals manipulats) generats amb intel·ligència artificial multipliquen els riscos. Estudis recents assenyalen que gairebé el 90 % dels periodistes consultats perceben que la IA (Intel·ligència Artificial) incrementa el perill de manipulació massiva. En aquest escenari, si els mitjans no reforcen els seus sistemes de verificació, corren el risc de convertir-se en altaveus involuntaris de la mentida. Tampoc es pot ignorar la cultura interna de moltes redaccions. Com mostra un estudi recent sobre pràctiques de la IA als mitjans, l’existència de “silos de coneixement” —departaments que treballen sense compartir informació— impedeix una resposta coordinada als reptes actuals. Quan tecnologia, redacció i direcció funcionen com illes incomunicades, el periodisme perd coherència i capacitat crítica.

En conjunt, el diagnòstic és clar: el periodisme no està morint tant per agressions externes com per debilitats internes. Si fem el paral·lel abans esmentat amb el perill que sobrevola les institucions, la mort no és per un cop sobtat, sinó per erosió de legitimitat, distorsió de les finalitats i una submissió a interessos particulars. En el cas dels mitjans, és la renúncia a la seua pròpia ètica la que els condemna. El periodisme no ha de ser un producte d’entreteniment disfressat, sinó un servei amb compromís cívic. El repte principal de l’era digital és mantenir la integritat estructural dels mitjans, resistir la temptació de convertir-se en fàbriques de clics i reafirmar el compromís amb la veritat, encara que siga incòmoda o menys rendible.

Encara hi ha marge per evitar el col·lapse. Els mitjans han de repensar models financers híbrids i sostenibles, invertir en verificació rigorosa, cuidar la salut mental dels seus professionals i cultivar una cultura col·laborativa que supere els compartiments estancs. Però sobretot, han de recuperar la vocació cívica que els hauria de definir. El periodisme mor quan oblida que el seu valor no rau en l’audiència acumulada sinó en la confiança guanyada. El periodisme es mor quan ja no és percebut com a servei públic. Però si sap reconèixer les seues ferides i guarir-les, pot resistir. Pot tornar a ser la veu incòmoda, el reflex incisiu de la realitat i el relat honest que la democràcia necessita. Si les institucions cauen, el periodisme hauria de ser qui les recorda i les reconstrueix; si el periodisme cau, qui quedarà per contar-ho?