La seua signatura és la més cobdiciada. I treballa a diferents escales. A vista de pardal, té la capacitat de despatxar plànols on una taca de color pot convertir una parcela de secà en una desena de bungalows. A vista de carrer, pot convertir un local de planta baixa en una nova casa. L’any que ve a les municipals es votaran les regidories d’Urbanisme. 

La premsa es fa eco d’informes sobre la crisi de l’habitatge d’una part interessada. Preus indexats per Fotocasa, anàlisi de la demanda elaborat per Idealista. Es publiquen a la secció d’Immobiliari, a les pàgines salmó dels suplements econòmics. Per això, a vegades se’ns oblida que l’habitatge és un dret. L’hem convertit els últims anys en un bé de mercat, però això no és per a sempre. Com canviarà?

D’una banda, perquè el mercat està regulat per la signatura del regidor d’Urbanisme. L’administració diu quines parcel·les són urbanitzables i no urbanitzables, marca el límit  d’edificabilitat, cobra les plusvàlues. L’urbanisme és un monopoli de l’Estat, una concessió pública com l’explotació d’un quiosc, la instal·lació de terrasses, les llicències de taxi o les obertures de farmàcies i estancs. Amb una excepció: el lloguer de cases és encara hui una activitat econòmica que no requereix de llicència. L’any que ve triarem qui dóna (o no) estos drets i obligacions fins al 2031. 

D’altra banda, la crisi de l’habitatge s’estén fins a capes de la societat que mai s’imaginarien expulsades pel seu barri. Això fa que la reputació de les inversions immobiliàries comence a estar en hores baixes. Fa uns mesos que apareixen agents immobiliaris donant la cara amb fotografies seues als cartells. Prompte deixaran de fer-ho. 

El tabac o l’alcohol demostren que cap negoci és immune a la moral. Han passat d'activitat glamurosa a sector tòxic castigat per lleis i impostos. La inversió en habitatge comença a percebre's com una activitat rendista perniciosa que està robant-nos el país en mans d’àvars i fons voltors. La seua rendibilitat econòmica caurà.

La pressió social forçarà regulacions dures, límits de preus i càrregues fiscals que reduiran encara més els marges. Com l’habitatge és un dret, i no un negoci, als pròxims mesos es començaran a plantejar propostes que deixaran a l’habitatge fora de les regles del mercat, perquè el mercat no està garantint este dret. 

Amb els actuals preus de lloguer i de compra, no hi ha demanda. Per això, al mercat li és molt més rentable no construir: deixar que les parcel·les se seguisquen revaloritzant en una espiral infinita de pujades de preu irreals. 

Les coses canviaran perquè ja no hi ha alternativa política: o els governs regulen, o perdran les eleccions: els contractes de lloguer tornaran a ser indefinits, els turistes tornaran als hotels i els treballadors tornarem a tindre sòl per a construir cases.