Avui fa cinquanta anys que Francisco Franco va morir. El 20 de novembre de 1975 va ser un dijous estrany, d’un silenci tèrbol i d’un país en suspens. Jo tenia set anys i no entenia quasi res. Recorde l’alegria continguda de mon pare, els temors de ma mare, temors reals, adquirits durant anys de vigilància, de silencis forçats, de consignes que tothom sabia però ningú pronunciava– i, sobretot, la setmana sense classe decretada en “senyal de dol”. Per a mi, xiquet, aquell dol era un regal inesperat. Cinquanta anys després entenc fins a quin punt aquella data marcava la fi d’un episodi terrible de la nostra història contemporània i l’inici d’un camí que encara ara continuem recorrent.

Franco moria després de quasi quaranta anys d’una dictadura nascuda d’un colp d’estat l’any 1936 contra un govern legítim, el de la II República. L’alçament va obrir les portes a una guerra civil devastadora en la qual van morir centenars de milers de persones dels dos bàndols. I, acabada la guerra, començà una repressió sistemàtica que va deixar desenes de milers de víctimes: afusellats, empresonats, exiliats, depurats, silenciats. S’estima que entre 40.000 i 50.000 persones van ser executades en la postguerra immediata, i moltes més van morir en presons, camps de concentració o batallons disciplinaris. Altres van patir la repressió lenta però persistent d’una dictadura que va modelar la por com a instrument de govern.

Què vam perdre durant aquells anys? La resposta és llarga i dolorosa: vam perdre llibertats bàsiques, pluralitat política i cultural, capacitat crítica, connexió amb l’Europa democràtica i amb les seues institucions. Vam perdre èlits intel·lectuals i científiques que van marxar a l’exili o van ser silenciades. Vam perdre, com a nació occidental, dècades de desenvolupament cultural, econòmic i social. Ens vam convertir en una anomalia: una dictadura ancorada en valors reaccionaris, mentre la resta d’Europa avançava cap a societats obertes, diverses i democràtiques. El camí cap a la democràcia tampoc va ser senzill. La transició va ser pilotada per un rei designat pel mateix dictador. La paradoxa és coneguda, però no per això menys significativa: la restauració democràtica va haver de jugar amb les regles i els actors d’un règim que encara no havia desaparegut del tot. Les renúncies, els silencis i els equilibris de la Transició també formen part de la nostra història, amb llums indiscutibles però també ombres que encara avui susciten debat. Tanmateix, aquell procés va obrir la porta a les llibertats que ara considerem essencials: la llibertat d’expressió, d’associació, de premsa, la pluralitat política, l’autonomia territorial, els drets socials, la igualtat davant la llei.

Des d’aquell 20 de novembre, pas a pas, hem construït un país que es reconeix democràtic i europeu. I, alhora, cinquanta anys després, és moment de fer balanç amb franquesa. Perquè hi ha perills que no podem ignorar. Els discursos que blanquegen la dictadura, que en fan nostàlgia impúdica, han perdut la vergonya. En els últims anys s’han normalitzat missatges que abans ningú hauria gosat pronunciar en públic. Alguns venen d’individus vinculats a ideologies d’extrema dreta; altres emergeixen en llibres de memòries o en declaracions que exalten el paper del rei emèrit, una defensa feta per ell mateix, en els últims dies del franquisme, com si aquells anys hagueren estat una travessia paternalista i no el règim autoritari que realment foren.

M’esborrona veure joves enarborant banderes preconstitucionals, joves que no han conegut el franquisme però que repeteixen consignes buides, alimentats per discursos negacionistes sobre els horrors d’una dictadura que va destruir generacions senceres. I em preocupa encara més que aquests discursos s’estiguen convertint en suport imprescindible per a governs autonòmics i municipals. Les conseqüències ja es deixen sentir: retirada de polítiques d’igualtat, eliminació de programes de memòria democràtica, regressions en drets LGTBI, supressió de serveis públics essencials i reculada en l’educació afectivosexual. En algunes comunitats s’han eliminat oficines d’igualtat, s’han bloquejat lleis de protecció contra la violència masclista o s’han desmantellat projectes de foment d’altres llengües oficials. Són fets, no opinions, i revelen fins a quin punt el consens democràtic pot trontollar quan es normalitza la nostàlgia autoritària.

La polarització entre els dos grans partits tampoc ajuda. L’acostament als extrems converteix la política en un camp de batalla emocional on és fàcil confondre adversaris amb enemics. I en aquest escenari, la dreta actual oblida massa sovint d’on prové: de l’Alianza Popular fundada en la Transició per Manuel Fraga Iribarne, un ministre del règim franquista. Aquell PP que, amb el temps, va evolucionar cap a una dreta homologable a Europa, veu ara com alguns dels seus aliats el poden arrossegar cap a posicions que recorden més el passat que no el futur. Resulta urgent repensar el nostre mapa polític si volem créixer com una societat realment moderna. Necessitem allunyar-nos de postures negacionistes que enyoren rèplica d’autoritarismes pretèrits i que distorsionen la percepció de la ciutadania amb eufemismes, exageracions i falsedats. Qualificar de dictadura un govern progressista democràticament elegit és un exemple claríssim d’aquesta frivolitat conceptual. Significa banalitzar el patiment real que els nostres pares i avis van viure en carn pròpia.

No hi ha valors positius a rescatar d’una dictadura. No hi ha “ordre” ni “pau” que puga compensar la negació sistemàtica de llibertats, la persecució ideològica o la repressió política. I el que podem perdre si seguim alimentant discursos nostàlgics és precisament el que més ha costat de construir: convivència, pluralitat i drets socials. Cinquanta anys després, el 20 de novembre ja no és només la mort d’un dictador; és un advertiment. La democràcia no és irreversible. Es defensa cada dia. I recordar què va significar el franquisme no és un exercici de nostàlgia ni de revenja, sinó un acte de responsabilitat col·lectiva. Perquè si oblidem el passat, el perill no és que el repetim tal qual: és que no sabrem reconéixer les seues ombres quan tornen a aparéixer.