ALACANT. Desenvolupar, més enllà de l’anècdota, l’encontre entre dues civilitzacions les llengües de les quals són idèntiques formalment, la seua sintaxi, la seua gramàtica, en aparença iguals, mentre que el significat del seu lèxic varia d’una a l’altra, i a la demanda per aigua se li respon amb foc, i a l’explicació pel món, per l’Orbe, se li torna amb la pupil·la tancada, encegada, Orbitor. Aquest exercici literari està obert a qualsevol forma literària, però potser cap d’elles centraria l’arquitectura del text sobre el propi text, sobre la paraula i el verb, sinó sobre els conflictes que provoca el seu ús.
Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956), pel contrari, construeix tot el seu edifici literari sobre l’orfebreria de la paraula, estiga descrivint la lluita entre els àngels i els dimonis com a mite fundacional de un poble i el seu èxode, de “cada edat i cada casa on he viscut (si és que no ha estat tot només una al·lucinació del no-res)”, de la Securitate de Ceauşescu i els seus milió i mig d’informadors sobre una població de 22 milions de romanesos, Cărtărescu no li fa fàstics a cap menjar que puga eixamplar la carta del seu menú lèxic, fins i tot a la carn exquisida de papallona o els perills de la flor de cascall, les paraules adopten un sentit demiúrgic, una combinatòria cabalística que (re)construeix el món i el fa nou des de l’antigor vers la modernitat. “Tots els esdeveniments del món i cada partícula de substància i cada quàntum d’energia són presents dins una llum transfinita allà, al Record”.
El poeta, prosista, crític literari i publicista romanés ja havia acumulat una bona quantitat de premis rellevants en la seua trajectòria: Gregor von Rezzori (2016), Strega Europeo (2016), Thomas Mann de Literatura (2018), fins que la monumental Solenoide (edició en català/valencià a Periscopi, 2017) ha fet eclosionar el capoll de seda i la crisàlide Cărtărescu sobrevola la literatura mundial de la manera que ho fan altres escriptors implacables i addictius com Pynchon, Bolaño, Moore o Bernhard. El terratrèmol Solenoide li va aportar el Premi Formentor de las Letras (2018), segons el seu jurat per “un relat seductor, infatigable i enlluernador que ha aconseguit expandir els límits de la ficció”, i la seua ona expansiva en forma de rèpliques ha portat als lectors del territori lingüística catalanoparlant, en paral·lel a l’edició castellana d’Impedimenta, l’obra que competeix amb Solenoide, dins de la seua bibliografia, pel títol de “magna”, la trilogia Encegador.
L’editorial Periscopi ha encetat la publicació d’aquest tríptic, un mapa narratiu i líric en forma de papallona que comença amb L’ala esquerra, amb l’infantesa i la joventut d’un Mircea que mostra una Bucarest mitològica, fantasmal, marcada per l’arquitectura socialista i la imagineria oriental. Una primera aproximació a la construcció del món al voltant d’un ésser solitari, mitjançant el llenguatge, el nomenar les coses perquè aquestes es facen reals, una tasca de coneixement per la qual és imprescindible l’aportació de la traducció, d’aquesta reescriptura que és sovint el fet de traslladar un text literari d’una llengua a una altar, d’un imaginari a un altre, d’una cultura a una altra. Li hem preguntat a Antònia Escandell Tur (Eivissa, 1979), la traductora de Periscopi per a Cărtărescu, tant a Solenoide com a aquest L’ala esquerra. Encegador I, per l’experiència.
