ALACANT. No hi ha millor recomanació quan algú pregunta per una lectura, i qui ha de respondre no té cap referència lectora de l’altre, que El meu Mikhael d’Amos Oz. Amb una capacitat empàtica fora del comú, Oz ha estat, durant tota la seua trajectòria literària, l’home que tal vegada de manera més certera ha aprofundit en les veus femenines, sense resultar impostat. La seua aproximació a les veus femenines demostren que la literatura deu ser un territori en què la humanitat està per damunt del gènere.

No debades ha estat la seua filla Fania Oz-Salzberger qui anunciava el seu traspàs mitjançant una publicació a Twitter carregada d’estima i admiració:  “My beloved father, Amos Oz, a wonderful family man, an author, a man of peace and moderation, died today peacefully after a short battle with cancer. He was surrounded by his lovers and knew it to the end. May his good legacy continue to amend the world”.

Quan el 4 de gener de 2017 escrivíem arran la mort d’un altre gegant de les lletres, John Berger, acabàvem el text amb una queixa que ens acostava a la realitat més profunda de la lectura: “Berger ha sonat molt poques vegades com a candidat al Nobel de Literatura. Potser perquè se li quedava una mica xicotet este guardó”. La primera frase no és aplicable a l’autor israelí, ja que el seu nom ha estat rondant el guardó ara denostat des dels temps de la publicació d’ Una història d’amor i de foscor (2002), potser des d’abans, fins i tot, però la segona li escau tant com al britànic.