VALÈNCIA. Nascuda en un any clau, 1945, l’alacantina Evelyn Mesquida pertany a la generació dels fills del silenci. La necessitat de retornar la veu als espanyols exiliats a França que van contribuir a aconseguir la llibertat que hui roman a Europa, malgrat els envits dels populismes i la polarització, ha marcat la vida periodística que continua en la seua jubilació, després de ser corresponsal més de trenta anys a París.
Mesquida va començar en el periodisme local de La Verdad i en Radio Popular, quan l’emissora dels capellans era l’única en tindre una forma diferent d’adreçar-se a l’oient, amb aquell “Hola, amigos. ¿Qué tal?”. Allà va conduir el musical Programa tú, amigo. La jove Mesquida arribaria a dir que era atea, una confessió que no va resultar-li problemàtica, perquè allí dedicava les seues hores sense cobrar. Encara hui més d’un taxista d’Alacant la reconeix per la seua veu radiofònica.
A la capital gala, l’alacantina va arribar en els anys 70 com a au pair. Després va començar posant orde en l’arxiu de premsa del Nobel de Literatura Miguel Ángel Asturias, llavors ambaixador de Guatemala. Aquella porta li va obrir a Mesquida el contacte amb escriptors hispans del moment, com Pablo Neruda o Alejo Carpentier, les entrevistes dels quals enviava tant a Triunfo com a Arriba. El següent gran pas el va donar en ser fitxada per l’ull clínic d’Antonio Asensio per a la primera xarxa de corresponsals d’Interviú, on va viure el periodisme de denúncia al qual tots recorrien quan consideraven que els tribunals no els feien cas. Allí publicaria un dels primers reportatges sobre les espanyoles que anaven a avortar a França, alhora que retratava els polítics francesos o els Johnny Hallyday i les Catherine Deneuve del moment.
En un temps difícil, provisional i incert, de pandèmia, Mesquida, des de París, ha tornat a les llibreries amb un segon llibre, ara sobre la Resistència, que no va ser només francesa. El seu segon títol, Y ahora volved a vuestras casas (Edicions B, 2020), ve a completar l’anterior sobre La Nueve. De fet, es poden llegir els dos com un sol volum, fruit d’un treball que reivindica el paper d’Espanya en la Segona Guerra Mundial, una participació que l’oficialitat continua obviant.
-Vas nàixer en l’anomenat any de la pau, però també convuls i de tragèdia.
-Com dic moltes vegades, soc filla del franquisme. Ací, a França, tinc amigues que són filles de refugiats espanyols. Elles han viscut el que els seus pares volien en Espanya, l’escola laica i republicana. Els que no van poder eixir, encara que ho van intentar, van haver de suportar les humiliacions del franquisme, i les seues filles van haver de cantar el “Cara al sol” a les escoles i ser filles de Maria en maig. Et van construint amb tot això, com si foren pedres d’una casa. El meu context familiar és com el de tantes altres famílies espanyoles. I no ho pots deixar de costat.
-Entenc que en tu hi ha una necessitat de reivindicar la generació dels teus pares.
-Han sigut els grans humiliats de la història amb el silenci. Em referisc també a mon pare. Em vaig assabentar per un llibre de la massacre en el Port d’Alacant, al final de la Guerra Civil, i li vaig retraure que no m’haguera parlat mai de la seua pròpia experiència. Llavors començàrem a parlar-ne. Em va dir que estaven armats en el Port. Quan van entrar les tropes franquistes podien haver-se defensat fins a la mort disparant, però hi havia xiquets i dones. També em va contar que dos hòmens s’havien suïcidat molt a prop d’ell, agafats de la mà esquerra i disparant amb la dreta les seues pistoles. Anys després em vaig trobar aquell fet en la història de Francisco Ponzán.
-Dediques el segon llibre a ta mare, Teresa Mas, anomenada Gabriela com a nom de guerra.
-Ella era molt jove quan va conéixer mon pare, que llavors estava buscat per la policia. Ella el va ajudar en això i es va fer dir Gabriela. Quan estava embarassada de la meua germana Yolanda, la segona, la policia se la va emportar a comissaria. Van estar interrogant-la, no la van torturar, però un policia que estava molt nerviós, i que era el més amenaçador, li va traure la pistola i li la va posar en el ventre. Ma mare li va assegurar que no sabia on estava mon pare, però si ho haguera sabut tampoc li ho hauria dit. Va ser un acte d’heroisme.
