— Quines sensacions té ara mateix, en calent, Pablo Marqués Mestre? —preguntem al director de la Unió Musical de Llíria, a penes tres o quatre minuts després d’haver completat l’actuació (espectacular!) en el 46 Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea.
Pablo és, en aquest moment, un home exultant. Les gotetes de suor, per l’esforç, la tensió, la concentració i l’energia alliberada durant quasi una hora d’actuació, li fan lluir com perletes diminutes el crani perfecte, afaitat; i tot el rostre: les galtes, els pòmuls, el nas, el front.
— Mira. Com et diria? Jo no soc pare, però puc imaginar que tindre un fill és la cosa més gran que et pot passar en la vida. Este certamen crec que ha sigut, per a mi, algo paregut a tindre un fill! És fer un projecte, crear, construir. Tots els esforços de molt de temps, molta energia, moltes sinergies per a cinquanta minuts de música... —explica el mestre Marqués. I ofereix, tot seguit, un somriure plenament satisfet, amb tota la llum del món reflectida als ulls, encegadors, de color blau clar, net, intens.
Li naixen del cor, les paraules. I es comprén: l’actuació que la Unió Musical de Llíria acaba de fer al Palau Altea Centre d’Arts ha estat històrica, i ben en justifica l’eufòria.
— Supose que faria lleig, per irreverent, dir que a Llíria la música és una religió... Però sí que podríem afirmar que a Llíria la música és sagrada, no? —li plantegem a continuació, mig en broma, a Josep Vicent Pedrola Cubells, president de la Unió Musical de Llíria.
Contra tot pronòstic, a pesar dels moments exultants que està vivint per l’espectacular actuació de la seua banda, Josep Vicent és mesurat en la resposta —sense renunciar a una lògica, comprensible, benaurada dosi d’autoestima:
— Home... Sagrada, no ho sé. Però mira: jo soc el 31é president de la Unió Musical de Llíria. I el meu iaio ja va ser president de la Unió en temps de la República. Són coses que costen d’explicar, perquè una tradició no s’improvisa. No: la música a Llíria no és una religió. Però és una sensació, un sentiment: un sentiment que es trasllada, i que té molts vincles familiars. I, després, hi ha una altra cosa: i és que Llíria té un actiu importantíssim en les bandes, perquè la música ha donat de menjar a molta gent —i molt bé— durant molt de temps...
La qüestió és que no me’ls he pogut llevar del cap, durant tota la setmana, Pablo i Josep Vicent. En primer lloc, perquè em van semblar persones honestes, sensates, empàtiques, raonables, estimables, humils, competents. En segon lloc, per l’admiració i el respecte profundíssim que —hi insistisc— em va meréixer l’espectacle musical que la Unió va exhibir en el 46 Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea (CIM Altea). I en tercer lloc —last but not least—, perquè crec que van protagonitzar alguns dels moments més dignes, elegants, lloables, honorables i humans que mai no he viscut en un certamen de bandes de música.
Em referisc, per descomptat, al moment en què va esclafir la gran sorpresa de la nit i els conductors de la cerimònia, Àngela Tecles i Onofre Valldecabres, van anunciar la resolució final del Jurat: contra tots els pronòstics previs a les interpretacions, i a pesar que l’actuació de la Unió Musical de Llíria va ser reconeguda amb una puntuació altíssima, excel·lent, de 281 punts (sobre un màxim possible de 300), l’Orquestra de Sopros da Academia de Artes de Chaves de Chaves (Portugal), amb 287 punts, va obtenir una qualificació encara major. Totes dues, d’acord amb les bases del CIM, es feien mereixedores del Primer Premi (previst per a les bandes que aconsegueixen 250 o més punts). Però la banda portuguesa, i no la de Llíria, era la que s’emportava, a més del Primer Premi, l’anhelada i prestigiosa Menció d’Honor del CIM (que és la distinció, dotada amb 6.000 €, amb què es reconeix la banda de major puntuació).
