VALÈNCIA. Algú defenia l’observació de Josep Pla: la decepció que sovint ens depara el trenc de l’alba, sovint tèrbol i esvaït, humit i fred, sense cap compensació possible, excepte un café calent. Potser Pla tenia raó, però amb ponent o mestral les coses poden ser molt diferents. La polèmica no remetia. Un opinava que l’aurora de dits de rosa, fórmula repetida en l’Odissea, rhododaktilos eos, era la insuperable. Un altre va contraatacar: la fórmula més bella de l’eixida del sol a la mar és l’única que compareix en la Ilíada, l’aurora de túnica de safrà, krokopeplos eos.

El més eclèctic a bord va renunciar a decantar-se per cap resultat: “si veus gavines a babord, l’altra banda és estribord”, va apuntar, saberut. Mereixeria el castic d’entrar en la cabina quan la mar ja mostrava la dentadura del somriure innumerable de les ones, com deia Èsquil, i el veler pareixia un cavall de Troia a punt de galopar. Maniós, el patró feu cara de pomes agres i ordenà prendre un segon ris a la major i enrotllar un poc la vela de proa. En la mar el condicional està prohibit. Un patró que parla en condicional –“podríem prendre un ris”, “hauríem potser d’obrir-nos un poc al vent”–, és un patró inservible, marejat.

Amb el trellat restaurat a bord, calia esmorzar. El problema és com compartir una botella de vi postpandèmic. El porró begut al gallet, com pertoca, hauria estat una idea tan higiènica com descabdellada mentres no s’invente un porró amb velcro que no s’esgole sobre la taula de cartes nàutiques. Uns tristos gots de plàstic personalitzats en serien el succedani. Cal fer-se càrrec de la pròpia saliva i de les pròpies llàgrimes, com en un temporal. I la xala torna que torna, ara amb la doble versió d’Afrodita com a tema de conversa.